Dramaticles fa revifar el nostre teatre

S’ha presentat Dramaticles, la nova col·lecció teatral impulsada per Comanegra i l’Institut del Teatre. L’espai és ampli i envolta un pati interior tranquil. Aquí i allà hi ha algunes banderoles negres, símbol de l’editorial. A l’interior de la sala de presentació, Marta Buchaca seu amb el seu bebè. La col·lecció aspira a tenir continuïtat en el temps i s’ha obert amb tres títols llaminers i heterogenis: La Pols, del català Llàtzer Garcia; Animals de companyia, d’Estel Solé, i Sis personatges en cerca d’autor, del difunt Nobel italià Pirandello. Clàssic universal i contemporanis locals, Dramaticles ha vingut per quedar-se i fer revifar l’edició teatral, ofegada després de la mort de col·leccions com el Galliner o l’Óssa Major de Proa.

L’autor Llàtzer Garcia ha presentat La pols, obra que es convertirà en pel·licula i que a Madrid ha pujat als escenaris amb el títol Las cenizas, en part per no decebre espectadors que haguessin pagat per veure el ‘Polvo’. Per L. Garcia La pols és una obra sobre la incapacitat de sentir. És un text de personatges, amb una gran dimensió teatral i humana, diu la Marilia Samper, que l’ha traduit al castellà i n’ha fet el pròleg: “Sempre he defensat que el teatre també és literatura”, afegeix. Tot i que les vendes i els préstecs bibliotecaris del gènere siguin baixes, fonts informades asseguren que la lectura teatral estimula la creativitat.

Estel Solé celebra la col·lecció Dramaticles, sobretot perquè les edicions fan perenne textos que, damunt l’escenari, tenen una vida efímera. Lamenta que es reprogrami tan poc l’autor català. David Plana va animar Estel Solé a escriure i publicar Animals de companyia, “que és una comèdia d’amistat, un gènere que acabo d’inventar ara”, diu Plana. Sosté que el text d’Estel Solé és une piece bien faite, amb molta veritat i fusteria. Com si abans d’escriure-la ja hagués escrit set  obres. Tot i que el teatre porta escasses satisfaccions pecuniàries i tot i que les obres d’autors morts es representen més que les d’autors vius, Plana es mostra optimista: “Anys enrere un autor teatral català no omplia cap sala. Avui ho aconsegueix Pere Riera amb un obra com Infàmia”.

Francesco Ardolino fa 25 anys que és aquí i ha passat 25 anys a la seva Itàlia natal. Presenta Sis personatges en cerca d’autor de Pirandello, una obra que l’any que ve complirà 150 anys.  Fins ara hi havia dues traduccions de Pirandello, i Ardolino n’ha trobat una tercera d’inèdita, entre els papers del difunt Jordi Sarsanedas.  Quan, als seixanta, Sarsanedas va enviar cartes a Itàlia per sol·licitar de traduir Pirandello al català, els italians van preguntar-li què era el català.  Ardolino recorda Sarsanedas amb afecte, parla dels seus inèdits mai trobats, de la troballa de la traducció de Pirandello. Sona a llegenda borgiana.

L’autor Carles Batlle, director d’aquesta nova col·lecció, veu la trajectòria de les edicions teatrals en català de les últimes dècades com una història de supervivència. A finals dels vuitanta va haver-hi un retorn del text: s’inaugura la Sala Beckett i es dóna joc a noves veus. L’editorial El galliner fa la viu viu, i també ho fan Proa i les publicacions de l’Institut del Teatre. Als 90 i 2000 l’eclosió passada es manté però la producció queda en no-res i els nous autors es queden sense col·leccions que els permetin publicar la feina feta. La direcció teatral al Principat es professionalitza però l’edició teatral en català perd pistonada. Fins ara només resistia l’editorial Arola. Per això convé que aflorin col·leccions similars i que s’estimuli la lectura.

Els llibreters presents a l’acte contrasten les estrenes teatrals contínues a Barcelona amb la gairebé absent edició teatral. La crisi no hi ajuda. Carles Batlle explica el xoc que li va suposar haver de fer-se càrrec, no només de l’escriptura i l’enviament d’una de les seves obres, sinó també del tema monetari. “Xavier Albertí em va respondre que li interessava dirigir la meva última obra i em va preguntar d’on tenia pensat treure els diners per realitzar-la”. És la fi d’aquella edat d’or en què els autors es limitaven a supervisar la posada en escena. Els escriptors teatrals d’avui estan obligats a baixar de la torre d’ivori i trobar finançament, autodirigir-se, autopromocionar-se.

Arribats aquest punt, una llibretera es lamenta que l’edició teatral, a diferència del que passa amb la poesia o la narrativa, vagi tan lligada al món de l’escena. Reivindica que els autors escriguin i els editors editin al marge del que passa als escenaris barcelonins. Potser seria la manera que el text conduís a l’escena i no a la inversa. Carme Fenoll, Cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat, explica el programa Llegir el teatre l’impuls impulsat des de la Conselleria de Cultura i el TNC per tal d’estimular els grups de lectura teatral a les biblioteques públiques.  Tot i l’oferta gratuïta, el préstec de teatre es manté molt baix, i si bé els grups de lectura fomentats des de les institucions han tingut resultats força positius, la mitjana d’edat dels clubs de lectura continua sent massa alta. Convé tenir lectors de teatre joves, cal fomentar l’hàbit de llegir teatre i obligar els lectors a ubicar. I no només per gust, ni per nostàlgia: a més d’estimular la creativitat, el teatre és una eina per dominar la llengua oral i parlar en públic. I això últim és una de les assignatures pendents dels joves.

Comanegra creu en el projecte, i la idea és que Dramaticles no només tingui continuïtat sinó que es converteixi en un referent, amb una publicació continuada d’uns cinc o sis llibres l’any. El Teatre Nacional de Catalunya hi col·labora i l’aposta per la dramatúrgia en català va forta.  Bon començament.