Dos e-mails a Davide Carnevali

21.09.2012

Carles Batlle escriu dos emails al dramaturg italià Davide Carnevali, abans i després de l’estrena de la seva obra, ‘Variacions sobre el model de Kraepelin’, dirigida per Carles Fernández, que es pot veure fins al 14 d’octubre a la Sala Beckett.

 

Davide Carnevali

 

(31-8-2011)

Estimat Davide,

Com estàs?

Vaig  llegir Variacions sobre el model de Kraepelin ja fa dies, a Bretanya, i ara tinc la sensació com si ja te  l’hagués comentada o, fins i tot, com si ja m’haguessis respost… Però ara repasso els mails i no trobo res… Per tant, dedueixo que no ho he  fet. Pot ser que la meva memòria comenci a guardar records no viscuts al mateix compartiment que els esdeveniments reals? Aviat m’hauràs de fer sortir en una de les teves obres!

Res, a aquestes  alçades, què puc dir?, quan ja tothom s’ho ha llegit i vaig a la cua.  M’ha agradat molt. M’ha interessat molt com la forma i el contingut es relacionen, com els temes que et preocupen (i em preocupen) es colen subtilment en la mateixa fragmentació i el sistema de repeticions del text. Si parles de memòria, de  perspectiva, de construcció fluctuant i dinàmica de la identitat, és normal que el text sigui muntat com un patchwork, a retalls, amb reiteracions i seriacions que amaguen una lògica difícil de comprendre, amb una barreja entre somni (o distorsió del real) i realitat molt estimulats. M’agrada quan dius: “Passem de la percepció exterior que observa el “malalt” a la mateixa percepció del malalt.”

És collonut també com, a partir de la peripècia individual d’aquest home sobtadament infantilitzat, poruc i dèspota, afectat per l’alzheiemer, entenem alguna cosa de la història europea del segle XX, de la seva realitat/ irrealitat, de les fronteres fantasmagòriques que la configuren…  I així passem de la dificultat individual per reconstruir la memòria a la dificultat col·lectiva per fer-ho. I encara tenim el miratge de la guerra. I també m’apassionen aquests personatges tan complexos, tendres i a cops amenaçadors, atrapats entre l’afecte relatiu i el sentiment del deure…

La primera escena m’ha fet pensar en la Churchill de Far away pel que fa als recursos  tècnics en la formalització de l’escena. M’erro? No és cap pecat, al contrari. És una escena rodona. Posats a fer, hi he detectat una frase de Trànsits: “No recordo com es diu la ciutat on vaig néixer”, ha, ha, ha….

I res més.  Gràcies per l’estona que m’has fet passar. Apa, una abraçada i felicitats.

Bon estiu.

Carles

(18-9-2012)

Estimat Davide,

L’altra nit vaig anar a l’estrena de Les Variacions sobre el model Kraepelin. M’ha semblat un bon muntatge, apassionat i imaginatiu, amb un gran desplegament de recursos. Felicitats! Potser trobo que el Carles Fernández m’explica massa coses al programa de mà: que si és un “fresc fet de retalls de la vida d’un home afectat per la pèrdua de la memòria”, que si és una lluita “per preservar aquest tresor” i alhora, per part del fill i del metge, un intent de “descobrir la veritat amagada en els records”, que si “memòria i imaginació es barregen”…  Ja m’està bé que els directors “orientin” els seus espectadors (de vegades cal); en aquest cas, però, la informació prèvia em dinamita una mica l’estratègia que tu has construït de cara a la recepció.

Passa el mateix a les primeres escenes. Al text hi ha un misteri que es va aclarint a poc a poc; tanmateix, al muntatge ens ensenyen totes les cartes d’entrada, Ep!, no és una crítica per al Carles, que ha fet una molt bona feina, creativa i respectuosa, d’escenificació, i amb un gavadal de recursos que esparvera, amb una escenografia que ajuda a explicar el conflicte i que, al mateix temps, té una gran capacitat metafòrica. No, no és un retret, només destaco que és una opció arriscada. Vull dir amb això que si afeblim les estratègies d’interès del text, de vegades ens podem trobar que la successió d’escenes es faci reiterativa (sobretot cap al final en què no “s’avisa” de la clausura, o, al contrari,  s’avisa tota l’estona) i es dissipi una mica l’atenció. Pecata minuta.

Digues-li al Carles F. que estigui tranquil: el muntatge explica bé l’obra. No només comunica adequadament el tema de la pèrdua de la memòria i la deconstrucció de la identitat (els records la construeixen com a relat; Ricoeur parla d’”identitat narrativa”), sinó que sap insinuar la descoberta d’un passat enigmàtic i probablement fosc que trasbalsa als que queden i els fan debatre entre l’afecte natural i la repulsió instintiva. Recordo un dia que la meva àvia, malalta d’alzheimer, em parlava del seu marit (el meu avi), mort feia anys, i em deia que havia vingut amb “aquella dona i el nen” (la meva mare és filla única) i que seien a taula i que exigien menjar. Em vaig quedar glaçat. Doncs aquí el mateix…

I, per acabar, felicita els actors de part meva. Defensen el text amb ganes i convicció. L’Artur Trias fa un dels millors papers de la seva carrera.

Res, que l’obra ha tingut el muntatge que mereixia. Per molts anys! I que sigui un èxit!

Ens veiem abans que marxis. Una abraçada.

Carles