Dones, geografia i història

Just abans de la llum joiosa s’arriba caminant al lloc triat, un escenari que sempre canvia, un secret guardat fins al darrer moment. Com una taca d’oli, s’ha anat estenent la curiositat pels oferiments de Delicadeses. Art de tros, el festival d’arts d’intempèrie que s’harmonitza amb el sol de capvespre i que pot recordar els teatres antics, construïts amb pedres, a cel obert, en els millors llocs. Aquesta és al crònica de la 7a edició.

Qui, mogut per l’admiració, vulgui imitar, copiar o versionar Delicadeses. Art de tros en un altre lloc, ho té un pèl complicat. La seva aparent senzillesa, la comunicació curosa, les seves sorpreses o el tipus d’ artistes convidats, obeeixen a un gest poètic que juga amb les complicitats d’un territori que es fa escàpol dels cànons de bellesa-de-paisatge-de-calendari i que s’esmuny de mapes promocionals.

Allà on paraules com balma, borja, cabana o cooperativa ressonen amb significats propis; allà on, segons qui les contempla, la immensitat horitzontal de tants bancals i parets de pedra produeixen refús o admiració, el passat dijous dia 20, Delicadeses obria edició amb les cançons de Xavier Baró, acompanyat d’ Heura Gaya i la marinada.

Després, l’acció poètica de Núria Pujolàs hauria pogut prendre per títol les paraules de Joan Sales adreçades a Màrius Torres: “El mirall del poeta és el lector”. Miramelsmots va fragmentar el seu llibre V de Bes en un tarot literari que acabaria en polifonia lectora. Els assistents, sense assaig previ, van posar veu als brevíssims poemes, aforismes o aparents jocs de paraules:

Remolina’m

el cos engorgat

que aquest vespre

sóc dona d’aigua.

o

Hi ha solituds

de paisatge obert

on l’estimo

és un genèric de brisa de mar.

o

Quan el professor de matemàtiques

deia tendeix a l’infinit

es referia a l’amor. 

Poesia amorosa, impacient, imperativa o arravatada d’aquesta escriptora de Cànoves que en les xarxes o a peu de pàgina, es mira al mirall juntament amb els seus lectors.

Era fosc quan es brindava al pati gòtic del castell de l’Espluga Calba.

Dijous 27, el lloc de trobada va ser al Centre d’Interpretació de Pintures Rupestres d’ El Cogul, i qui volia podia seguir la visita guiada que s’ha ofert regularment aquest estiu. A Catalunya, aquestes pintures de la Roca dels Moros són la prova més remota d’espai habitat des de fa mil·lennis, el testimoni d’homes o dones que amb prou excedent de temps i coneixements, observaven i representaven allò que vivien. Se superposen i coexisteixen animals estilitzats, escenes de caça d’ estils diversos, escriptures ibèriques i llatines, però destaquen les figures de nou dones que amb el tors nu i llargues faldilles dansen al voltant d’un fal·lus gegantí.

Les pintures d’aquest jaciment arqueològic (descobert el 1908 amb pol·lèmiques incloses) per facilitar la visió dels visitants es mullaven amb aigua. Ara ja no es mullen per no deteriorar-les, però el preciós centre d’interpretació està buit i tancat. S’obre ocasionalment per voluntat municipal i amb l’ajut de voluntaris. L’abandonament institucional és, de fet, allò que s’exhibeix.

No sé quanta gent de totes les edats, d’allà mateix o vinguts de lluny, formava part del seguici que va arribar a la platea, coberta de màrfegues, del segon escenari triat.Cecilia Paganini, fràgil figura vestida de vermell desplegà un conte de contes “En la boca del lobo” ple de vides i converses d’animals que parlen des de la perplexitat. Com la de comprovar que la paraula llop reclama llavis en rodó en moltes llengües, també en el poema El lobito bueno de J. A. Goytisolo que sonà al final en la veu de Paco Ibàñez.

Sens dubte l’acció sonora, poètica i experimental de Celeste Alías i Joana Gomila, des de dalt d’una roca angulosa immensa, va demostrar que la música encara pot ser reinventada. Escoltant-les pensava que aquell duet de veus, alternat amb el d’instruments, era la música natural de les ballarines primitives d’allà a la vora. I que el quadrat buit des d’on cantaven, era una metàfora de pedra: el buit encara per omplir en la continuïtat de la història de les dones. Després, enmig dels assistents, van continuar interpretant la seva música d’ara però que ve de tan lluny. Amb el regal final de la Tonada de luna llena de Simón Díaz.

Havia fet el trajecte amb Corina Oproae (Premi Jordi Domènech de traducció poètica 2015), poeta i traductora de l’autora romanesa Ana Blandiana (Timisoara, 1942) de qui em va donar a conèixer aquests versos del llibre La meva pàtria A4 i que també calia incorporar la banda sonora d’aquell vespre: 

No és difícil perdre,

fins i tot pot ser un plaer que torna en si mateix,

avergonyit per l’alegria inexplicable

que amaga,

una manera de descobrir que es pot viure

sense l’objecte perdut.

Els colors del cel del final de l’actuació li haurien agradat a R. Wagner.

***

No vaig comptabilitzar si arribaven o eren més de dues-centes les persones que en una i altra sessió es van aplegar. El promig d’ocupació resulta impossible de calcular, el finançament és voluntari, hi ha ajudes en espècie, no s’altera el paisatge, no es cosumeix més que energia poètica i vins de cellers propers. Recomanaria als exemplars organitzadors, Meritxell Cucurella-Jorba, Eduard Batlle i Josep Patau que vetllin per mantenir el llistó ben alt.

Suggeriria que el proper congrés, seminari o jornada de reflexió per a gestors culturals o similars tingui lloc a El Cogul, les Garrigues.