Dones en moviment(s): 40 anys a peu de carrer

9.02.2017

Quin és l’origen de la desigualtat entre els homes? Aquesta agosarada pregunta, llançada a l’aire l’any 1754 per l’Acadèmia de Dijon i amb la premiada resposta de Jean-Jacques Rousseau, va sembrar la llavor d’un debat històric sobre els fonaments de la desigualtat i l’interès per una temàtica que ha estat àmpliament estudiada per les Ciències Socials, fins i tot abans de la seva especialització. Molt s’ha investigat sobre les diverses formes de desigualtat, des de la seva possible inexistència en societats igualitàries fins a les desigualtats de rang o estatus, passant per les econòmiques o socials. Però, hi ha una diferència que es manté viva en el conjunt de societats, des de les més arcaiques fins a les més modernes: la desigualtat de gènere.

Manifestació multitudinària a Barcelona per la reivindicació de l’amnistia pels delictes de la dona | Fotografia: Pilar Aymerich

La transició des d’una societat feudal a una societat de ciutadans amb drets universals va oblidar les dones en el camí de la llibertat i la igualtat. L’Estat liberal es va basar en l’exclusió de les dones de la ciutadania civil, política i social i, a Espanya, el Codi civil del 1889 va imposar un nou model de relacions de gènere que adscrivia els homes a la producció i les dones a la reproducció social, tot negant-los la condició de ciutadanes de ple dret. La proclamació de la Segona República va suposar una escletxa en el model, però la seva brevetat i els profunds i arrelats models de gènere decimonònics van deixar algunes de les reformes en favor de la igualtat com a simples ideals i no van aconseguir un vertader canvi cultural.

La sublevació militar i la consegüent instauració de la dictadura franquista va suposar la involució de tot el que s’havia aconseguit fins aleshores. Amb el nou ordre polític, l’autonomia femenina era considerada un element d’inestabilitat per la família, un dels pilars del règim; els articles del Codi civil del 89 van ser reinstaurats i la dona va ser, de nou, exclosa de l’espai públic i subordinada a la jerarquia masculina. De fet, les dones només podien abandonar la llar paterna “abans dels 25 anys si era per casar-se” i, un cop casades, la institució dels dots els restringia l’accés al mercat laboral.

Deia el meu professor de Revolució i Utopia, Jordi Mir, que “el tardofranquisme va matar a Franco abans de la seva mort”. Les narratives de la transició s’han vist, fins ara, com un producte de la modernització econòmica, obra de les elits i dels pactes polítics, tot ignorant el paper clau que jugaren els moviments socials. El moviment obrer, els moviments veïnals, estudiantils i d’altres grups minoritaris van contribuir a visibilitzar el paper de les dones en el pas del franquisme a la democràcia. Avui, sabem del cert que la participació de les dones en la lluita clandestina, els sindicats i els partits polítics va suposar el desafiament dels estereotips imposats i les concepcions sobre ciutadania civil, política i social preconitzada fins al moment.

Cartell de La Sal. Edicions de les dones, projecte feminista nascut el 1978

Amb tot, la palpable expansió d’una aura democràtica basada en els valors de llibertat, justícia i compromís no deixava de ser androcèntrica, erigida sobre l’interès masculí i construïda sobre unes relacions de poder marcadament patriarcals. Com a resposta a aquesta tendència, durant els seixanta van començar a sorgir les primeres associacions autònomes de dones: Madrid i Barcelona van veure néixer els primers grups reduïts de dones, fonamentalment universitàries i professionals de classe mitjana que es reunien per intercanviar els problemes i experiències i traslladar a l’àmbit públic una de les idees clau del feminisme contemporani: que “allò que és personal és polític”.

L’ampli teixit associatiu va possibilitar que, el maig de 1976, se celebressin a Barcelona les I Jornades Catalanes de la Dona, en les quals la participació de més de quatre mil dones amb diversitat d’orígens socials, organitzacions i ideologia política va mostrar que el feminisme no era tan sols una qüestió de classes benestants o grups minoritaris específicament feministes, sinó el resultat d’una consciència crítica del lloc secundari ocupat pel gènere femení en la vida social i les agendes polítiques.

Les Jornades van suposar, sens dubte, un punt d’inflexió en el moviment i la introducció de reivindicacions històriques de les dones va tenir un impacte indubtable en la posterior reforma política i va donar lloc a algunes de les mobilitzacions més importants dels anys següents, tals com la despenalització de l’adulteri, la liberalització de l’ús d’anticonceptius i l’aprovació d’una llei de divorci i de l’avortament, entre d’altres. Barcelona no seria avui la ciutat que coneixem sense l’acció decidida d’aquestes dones que, desafiant la dictadura, van ocupar l’espai públic per reivindicar el dret a una vida digna.

El Paranimf de la Universitat de Barcelona durant les I Jornades Catalanes de la Dona, 1976 | Fotografia: La Vanguardia

El projecte En moviment(s). Dones de Barcelona. 40 anys i més…1976-2016. es proposa obrir un procés de reflexió col·lectiva que permeti recuperar, honorar i transmetre la memòria de les imparables mobilitzacions de les dones en lluita per la construcció d’unes relacions socials més democràtiques i equitatives. Del gener al juliol d’aquest 2017, els deu districtes de la ciutat commemoraran la celebració dels quaranta anys d’ençà de les I Jornades Catalanes de la Dona a través d’un ampli ventall d’activitats que inclou taules de debat, films documentals i una exposició itinerant de clau feminista.

Impulsat pel Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona i comissariat per Cristina Borderías, que ha publicat un llibret del projecte del qual se n’ha extret gran part de la informació històrica d’aquest article, En moviment(s). Dones de Barcelona. no pretén una evocació nostàlgica pel passat sinó l’establiment d’un debat que contribueixi al coneixement i reconeixement del patrimoni ètic construït per les dones en la memòria pública barcelonina i trencar, al seu torn, la visió esbiaixada del feminisme entès com a moviment sectari i excloent.

Històric cartell de la mobilització feminista | Fotografia: Comissió de Dones

Que boja ens sembla la (ja) històrica idea d’establir atenuants per a qui matés l’esposa sospitosa d’adulteri! ¿No resulta també una bogeria que algunes de les reivindicacions exposades el maig de 1976, tals com la denuncia per trencar amb la cosificació de la dona o per l’abolició dels mites entorn la dona, resultin tan punyentment contemporànies, actuals i vigents?

Els problemes específics de la dona segueixen ocupant un lloc molt secundari en les agendes polítiques. Passat, present i futur s’entrellacen a En moviment(s) Dones de Barcelona. 40 anys i més…1976-2016, un projecte que evoca la històrica lluita feminista i mostra la continuïtat i necessitat de la mobilització de les dones perquè aquestes gaudeixin d’un lloc més central a la vida política. Un projecte que cerca, en definitiva, demostrar que les dones en moviment no som memòria històrica, no som simple passat: les dones en moviment som l’acció present d’un incessant caminar cap a la igualtat. I tal com ens hem mogut, ens movem i ens mourem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. al final s’hi posa”Els problemes específics de la dona segueixen ocupant un lloc molt secundari en les agendes polítiques.”
    Ostres! si quasi només es parla d’això!
    És la clau, fer-se les víctimes quan son les botxines. S’està tot el dia parlant del mateix, es fan lleis que van contra la declaració universal dels drets humans en que es discrimina per llei un gènere. Només per ser dona ja tens atenuant per matar o maltractar el marit. La dona pot denunciar al marit sense proves i ell anirà a la presó. No pas al revés.
    El moviment feminista actual no te res a veure, però res, amb la igualtat de gènere. Només és odi a l’home i lluita per avantatges per la dona a costa de xafar l’home. No son massa llargues però sí fanàtics/es.

    • De debò “Tina”, de debò creus que:
      “Només per ser dona ja tens atenuant per matar o maltractar el marit. La dona pot denunciar al marit sense proves i ell anirà a la presó. No pas al revés.”
      Denunciar, pot denunciar tothom, el que sigui, el que vulgui. Ara de condemnes, ben poques, malgrat presentem proves. Des de la meva experiència als Jutjats, no es condemna el suficient, ni presentant proves fefaents. I d’això que les dones tenen atenuants, no ho diu cap Llei, ni és un criteri dels Jutjats en aquest país.

      • No, Alba, no. T’ho ben asseguro. La llei que es va fer crec que al 2004 contra la violència de gènere, diu que davant de qualsevol presumpte maltractament, la dona pot denunciar al marit i des d’aquell moment és culpable. No hi ha presumpció d’innocència per l’home. Venen la policia, emmanillen i detenen l’home sense comprovar res, li treuen la custòdia dels fills, l’entren a la furgoneta d’atestats, davant de la mirada de tots els veïns, se l’enduen a la presó fins un màxim de tres dies que el jutge haurà de resoldre si te prou justificació o no.
        A aquell home ja l’han destrossat. Pot ser una persona que abomini tota violència, però veïns, familiars, companys, etc. el tindran com a maltractador. Per molt que al cap de dos anys es faci judici i l’absolguin, tothom pensarà “el cabrón se n’ha sortit”.
        És un maltractament molt pitjor que els tradicionals, ja que deixes el marit/muller i assumpte solucionat. Aquest maltractament fa que es quedi sense dona. Es quedi sense fills. De cop és rebutjat per la societat. Hi comença a haver bastants suïcidis relacionats amb les denúncies falses.
        Mira, ara a la llei catalana d’igualtat de dones i homes(feta per feministes i que no és d’igualtat sinó d’avantatges per les dones), ja han copiat aquell apartat de la llei espanyola. Si vols ho pots veure aquí: https://www.upf.edu/organitzacio/normativa/altra-leg/Igualtat/lleicatalana_igualtat.pdf a la pàgina 19, apartat e) on diu, a la segona meitat del paràgraf: “En aquest tipus de denúncies i
        reclamacions, cal aplicar el principi d’inversió de la càrrega de la prova, segons el qual quan la part actora o interessada al·legui aquest tipus d’assetjament i n’aporti indicis fonamentats, correspon a la part demandada, o a qui s’imputi l’assetjament, l’aportació d’una justificació objectiva i raonable, suficientment provada, de les mesures adoptades i de llur proporcionalitat.”
        Què vol dir això? ho diuen de manera molt tècnica perquè quedi dissimulat però quan diuen “inversió de càrrega de la prova” vol dir que no és la dona que denúncia que ha de donar cap prova, sinó el denunciat que ha de donar proves que aquella dona li ha fet una denúncia falsa. I això quasi sempre és impossible. L’home no te manera de demostrar que una acusació que li fa aquella companya de treball que li te tírria, li ha fet denúncia falsa. Per tant, va a presó.
        Fixa’t que és greu. Aquesta llei va contra els drets humans, en què l’article 2, crec, diu que tothom mereix un judici just i per defecte és innocent mentre no es demostri el contrari. Aquesta llei els homes son culpables mentre no demostrin el contrari.
        Si vols veure els estralls que està fent la llei de violència de gènere a tot l’estat, entra “denuncias falsas violencia de genero” al Youtube. És demolidor. Hi ha un silenci general sobre aquest tema.
        Moltes gràcies, Alba per la teva resposta educada i per llegir-me fins aquí.