Dones en moviment(s): 40 anys a peu de carrer

Quin és l’origen de la desigualtat entre els homes? Aquesta agosarada pregunta, llançada a l’aire l’any 1754 per l’Acadèmia de Dijon i amb la premiada resposta de Jean-Jacques Rousseau, va sembrar la llavor d’un debat històric sobre els fonaments de la desigualtat i l’interès per una temàtica que ha estat àmpliament estudiada per les Ciències Socials, fins i tot abans de la seva especialització. Molt s’ha investigat sobre les diverses formes de desigualtat, des de la seva possible inexistència en societats igualitàries fins a les desigualtats de rang o estatus, passant per les econòmiques o socials. Però, hi ha una diferència que es manté viva en el conjunt de societats, des de les més arcaiques fins a les més modernes: la desigualtat de gènere.

La transició des d’una societat feudal a una societat de ciutadans amb drets universals va oblidar les dones en el camí de la llibertat i la igualtat. L’Estat liberal es va basar en l’exclusió de les dones de la ciutadania civil, política i social i, a Espanya, el Codi civil del 1889 va imposar un nou model de relacions de gènere que adscrivia els homes a la producció i les dones a la reproducció social, tot negant-los la condició de ciutadanes de ple dret. La proclamació de la Segona República va suposar una escletxa en el model, però la seva brevetat i els profunds i arrelats models de gènere decimonònics van deixar algunes de les reformes en favor de la igualtat com a simples ideals i no van aconseguir un vertader canvi cultural.

La sublevació militar i la consegüent instauració de la dictadura franquista va suposar la involució de tot el que s’havia aconseguit fins aleshores. Amb el nou ordre polític, l’autonomia femenina era considerada un element d’inestabilitat per la família, un dels pilars del règim; els articles del Codi civil del 89 van ser reinstaurats i la dona va ser, de nou, exclosa de l’espai públic i subordinada a la jerarquia masculina. De fet, les dones només podien abandonar la llar paterna “abans dels 25 anys si era per casar-se” i, un cop casades, la institució dels dots els restringia l’accés al mercat laboral.

Deia el meu professor de Revolució i Utopia, Jordi Mir, que “el tardofranquisme va matar a Franco abans de la seva mort”. Les narratives de la transició s’han vist, fins ara, com un producte de la modernització econòmica, obra de les elits i dels pactes polítics, tot ignorant el paper clau que jugaren els moviments socials. El moviment obrer, els moviments veïnals, estudiantils i d’altres grups minoritaris van contribuir a visibilitzar el paper de les dones en el pas del franquisme a la democràcia. Avui, sabem del cert que la participació de les dones en la lluita clandestina, els sindicats i els partits polítics va suposar el desafiament dels estereotips imposats i les concepcions sobre ciutadania civil, política i social preconitzada fins al moment.

Amb tot, la palpable expansió d’una aura democràtica basada en els valors de llibertat, justícia i compromís no deixava de ser androcèntrica, erigida sobre l’interès masculí i construïda sobre unes relacions de poder marcadament patriarcals. Com a resposta a aquesta tendència, durant els seixanta van començar a sorgir les primeres associacions autònomes de dones: Madrid i Barcelona van veure néixer els primers grups reduïts de dones, fonamentalment universitàries i professionals de classe mitjana que es reunien per intercanviar els problemes i experiències i traslladar a l’àmbit públic una de les idees clau del feminisme contemporani: que “allò que és personal és polític”.

L’ampli teixit associatiu va possibilitar que, el maig de 1976, se celebressin a Barcelona les I Jornades Catalanes de la Dona, en les quals la participació de més de quatre mil dones amb diversitat d’orígens socials, organitzacions i ideologia política va mostrar que el feminisme no era tan sols una qüestió de classes benestants o grups minoritaris específicament feministes, sinó el resultat d’una consciència crítica del lloc secundari ocupat pel gènere femení en la vida social i les agendes polítiques.

Les Jornades van suposar, sens dubte, un punt d’inflexió en el moviment i la introducció de reivindicacions històriques de les dones va tenir un impacte indubtable en la posterior reforma política i va donar lloc a algunes de les mobilitzacions més importants dels anys següents, tals com la despenalització de l’adulteri, la liberalització de l’ús d’anticonceptius i l’aprovació d’una llei de divorci i de l’avortament, entre d’altres. Barcelona no seria avui la ciutat que coneixem sense l’acció decidida d’aquestes dones que, desafiant la dictadura, van ocupar l’espai públic per reivindicar el dret a una vida digna.

El projecte En moviment(s). Dones de Barcelona. 40 anys i més…1976-2016. es proposa obrir un procés de reflexió col·lectiva que permeti recuperar, honorar i transmetre la memòria de les imparables mobilitzacions de les dones en lluita per la construcció d’unes relacions socials més democràtiques i equitatives. Del gener al juliol d’aquest 2017, els deu districtes de la ciutat commemoraran la celebració dels quaranta anys d’ençà de les I Jornades Catalanes de la Dona a través d’un ampli ventall d’activitats que inclou taules de debat, films documentals i una exposició itinerant de clau feminista.

Impulsat pel Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona i comissariat per Cristina Borderías, que ha publicat un llibret del projecte del qual se n’ha extret gran part de la informació històrica d’aquest article, En moviment(s). Dones de Barcelona. no pretén una evocació nostàlgica pel passat sinó l’establiment d’un debat que contribueixi al coneixement i reconeixement del patrimoni ètic construït per les dones en la memòria pública barcelonina i trencar, al seu torn, la visió esbiaixada del feminisme entès com a moviment sectari i excloent.

Que boja ens sembla la (ja) històrica idea d’establir atenuants per a qui matés l’esposa sospitosa d’adulteri! ¿No resulta també una bogeria que algunes de les reivindicacions exposades el maig de 1976, tals com la denuncia per trencar amb la cosificació de la dona o per l’abolició dels mites entorn la dona, resultin tan punyentment contemporànies, actuals i vigents?

Els problemes específics de la dona segueixen ocupant un lloc molt secundari en les agendes polítiques. Passat, present i futur s’entrellacen a En moviment(s) Dones de Barcelona. 40 anys i més…1976-2016, un projecte que evoca la històrica lluita feminista i mostra la continuïtat i necessitat de la mobilització de les dones perquè aquestes gaudeixin d’un lloc més central a la vida política. Un projecte que cerca, en definitiva, demostrar que les dones en moviment no som memòria històrica, no som simple passat: les dones en moviment som l’acció present d’un incessant caminar cap a la igualtat. I tal com ens hem mogut, ens movem i ens mourem.