Donar veu als silencis

4.06.2017

L’estiu passat, un grup d’arqueòlegs va descobrir 45 cervells i 1 cor a una fossa comú de la Guerra Civil a la muntanya de La Pedraja, Burgos. La improbable combinació entre les pluges torrencials del 1939 i les propietats del terra van permetre que les restes es momifiquessin i que s’hagin conservat fins als nostres dies. Un triomf de la memòria sobre l’oblit que va inspirar a la Maria Arnal i el Marcel Bagés per escriure la cançó que donaria el títol del seu primer àlbum: 45 cerebros y 1 corazón. Aquest diumenge 2 de juliol a les 19h actuen a la Plaça dels Vellets de Pradell de la Teixeta, al Priorat, en el marc del Festival EVA.

Maria Arnal i Marcel Bagés actuen en el marc del festival EVA

La veu d’Arnal i la guitarra de Bagés van irrompre el 2016, amb dos EP “Remescles, acoples i melismes” i “Verbena”, llençats en plataformes digitals modestes i completament obertes però que van córrer com la pólvora gràcies a el boca-orella. El cant d’Arnal de seguida atrapa, amb una sonoritat despullada de crosses tecnològiques, que delata una infància escoltant a Maria del Mar Bonet però que, sobretot, té ànima flamenca, omplint la melodia de melismes i amb el dolor sempre a flor de pell. Sobre aquesta base treballa la guitarra de Bagès, que juga amb tot el ventall expressiu que permet l’instrument, des de la clàssica fins a les distorsions electròniques, per donar-li al grup la sonoritat fosca i experimental que el distingeix.

El que lliga la proposta de Maria Arnal i Marcel Bagés i converteix cada cançó en un univers ple de ramificacions és la seva dimensió ètica, una música que brota de les arrels i dona veu a la memòria col·lectiva. Els temes del disc s’apropien i reinterpreten la tradició oral de la Península Ibèrica per fer ressonar les veus del passat en el present “cançons per acompanyar la vida, el dol, la feina i la festa, que parlen de la música com una manera de fer comunitat”. Des de Ball del vetllatori, que recull la tradició mediterrània de vetllar els nens difunts abans dels 3 anys amb una nit de música i ball, fins a A la vida, la versió de la cançó homònima original d’Ovidi Montllor, l’esperit de les lletres antigues viatja a través del temps i s’actualitza gràcies al sentiment amb què les canta Arnal.

La història de la banda no s’entén sense el paper dels arxius sonors i fa audible la importància de preservar i fer accessible la tradició cultural. Per tal de rehabilitar-se d’una lesió, Arnal va començar a fer bicicleta i, viatjant de poble en poble, de seguida es va sentir captivada pels cantaires locals i va descobrir el món de les gravacions de camp: cançons locals que etnomusicòlegs i aficionats havien anat enregistrant i arxivant curosament, recorrent el territori i posant una gravadora davant de qualsevol persona –generalment anciana- disposada a cantar les cançons tradicionals del llogarret. En el moment en què va descobrir aquest material, molt bona part del qual es pot trobar a Internet –no us perdeu el projecte “Càntut. Cançons i músiques dels avis”-, Arnal va voler aprofitar-lo per “petar els límits d’aquestes cançons, fer-les útils i omplir-les del temps present”.

La gran virtut de Maria Arnal i Marcel Bagés és que no renuncien al treball i el risc en l’apartat musical per dir allò que volen dir. Però és aquest cant a la memòria el que més desborda quan els escoltes: com els 45 cervells i 1 cor desenterrats de la fossa comuna, les seves cançons fan visible el passat sobre el qual s’erigeix el present, ressucitant les lluites encara no guanyades i són un cant a la vida per tal de canviar-la “El suelo los hizo suyos y nuestros / el cielo los tuvo vivos y muertos / joyas de la desmemoria moderna /quien se olvida quién se acuerda”.