Escrius en nom d’un altre

30.09.2012

Estàs tan tranquil·la a casa, treballant com sempre, és clar, tens una corrua de llibres per traduir amb terminis més o menys plausibles, vas avançant lentament en el llibre del moment, tens la impressió de conèixer cada cop més bé l’autor que tradueixes, a mesura que avances vas veient què vol dir i com ho vol dir, i això et facilita la tria que vas fent de cada paraula, el to que vas imprimint a cada frase, l’aire general del llibre. De tant en tant busques alguna cosa a la xarxa, intentes trobar un sinònim, una paraula més adient, una idea que et permeti redactar la frase exactament amb tots els matisos que implica l’original, mires el correu… I et trobes el missatge d’una editorial nova, entusiasta, que t’ofereix un llibre per traduir, un llibre que a ells els agrada molt… Per atzar del destí, resulta que l’editorial és a dues illes de casa teva (sí, som a Barcelona), quedes a l’alegre bar de la cantonada i et donen el llibre. Qualsevol nou encàrrec t’obre tot un ventall de possibilitats, et desperta la curiositat, sempre sembla que hagi de ser el llibre definitiu (tot i que no saps ben bé què significa això), et fa molta il·lusió que t’ofereixin encara un altre llibre per traduir, et mors de ganes de llegir-lo, de trobar-hi allò que els malalts de lletra busquem en cada llibre, d’entrar-hi a fons, de traduir-lo. Té un avantatge, són un centenar de pàgines, això et tranquil·litza. La cosa dels terminis… en fi, primer te’l llegiràs i després ja veuràs com li fas lloc entre totes les traduccions que esperen ser fetes.

Llegeixes el llibre, et sembla interessant com està escrit, el llegeixes d’una tirada, té un cert to de malson, és un tros de vida d’un borratxo empedreït que no pot pas acabar bé, no sembla excessivament complicat, per bé que ja veus a venir que et trobaràs uns quants entrebancs en les frases curtes que no acaben de dir el que volen dir. Ets conscient, tens prou anys per haver-ho experimentat, que no té res a veure llegir amb traduir, que quan llegeixes passes per alt moltes frases que no et semblen decisives per entendre la trama, que no les acabes d’entendre però que contribueixen a la sensació de lectura de la novel·la, que ja hi tornaràs, si cal. En canvi, quan tradueixes, no només les has d’entendre totes, les frases, sinó que les has de posar amb la mateixa expressivitat, ambigüitat, precisió, i sense que es noti que es tracta d’una traducció… Optimista com ets, sobretot perquè ja has traduït una pila de llibres i saps que al final, amb més o menys encert, te’n surts, dius molt bé, m’hi posaré, cent pàgines… això en un mes ho enllesteixo.

Quan arriba el moment, comences a traduir, caram aquest borratxo!, com costa seguir-li el fil dels pensaments, com costa entendre els seus processos mentals. El llibre està escrit en segona persona (sí, traduir segons què afecta l’estil del traductor, és evident), cosa que crea una distància entre qui l’escriu i el personatge que hi ha moments que desconcerta una mica a qui escriu, o sigui a qui tradueix. Al primer capítol ja comença l’autor (comences tu) a barrejar dues situacions, dos moments, et sembla complicat d’entendre (quan llegies el llibre no n’havies vist pas cap, de complicació), de distingir-los. Vas avançant, ets de la mena de traductors que prefereix anar avançant de pressa, anar bastint amb paraules noves l’estructura del llibre a un cert ritme, després ja t’ocuparàs de les dificultats importants que has de resoldre, de revisar que tot concordi, que el català sigui genuí, que cada frase digui exactament el que diu l’original, que tot s’entengui, que com a traductor “desapareguis” del text. De vegades, amb un parell de repassades ja has fet el fet, però moltes altres vegades necessites llegir-t’ho de nou tres, quatre, cinc vegades, les que calguin per quedar convençuda que has deixat el text tan polit com has pogut, que l’experiència del lector català s’assemblarà al màxim a la del lector en llengua original. Un cop decideixes que has acabat la traducció, perquè en algun moment has de dir prou, tens el benefici del corrector, un lector que no té al cap com tu el llibre original i que, quan és bo, és indispensable i millora sense cap dubte el resultat final. T’agrada veure’n les correccions, els comentaris, les precisions. Per fi sembla que sí, que ja has acabat d’escriure la traducció i, després de dies i dies de capficar-t’hi (al final el mes s’ha fet curt, l’has hagut d’allargar fins a un parell de mesos), de posar-te en la pell d’un altre a través del seu llenguatge, pots tornar a ser tu mateixa (fins que comences el següent llibre).

De totes les frases enginyoses que has llegit sobre la traducció, la que et sembla més precisa, més propera a la sensació que tens quan tradueixes, és la del traductor i filòsof alemany Georges-Arthur Goldchsmidt quan, a la pregunta de què és traduir, respon: “Tens un cercle vermell i s’ha de tornar ovalat i blau!”

 

Dolors Udina

Etiquetes: