DisPLACE o ThisPLACE?

23.12.2016

Dimecres 21 va tenir lloc l’estrena al Centre d’Arts Santa Mònica de DisPLACE, una òpera de cambra de Joan Magrané i Raquel García-Tomás, amb llibret de la dramaturga Helena Tornero que han coproduït el festival Musiktheatertage de Viena i Òpera de Butxaca i Nova Creació de Barcelona. La interpretació anà a càrrec de l’Ensemble PHACE de Viena.

disPLACE | Arts Santa Mònica

Tal i com apuntàvem a Núvol en la prèvia de l’estrena que podeu llegir aquí, el llibret d’Helena Tornero tracta de la gentrificació, podríem dir, un transtorn que estan sofrint les ciutats més turístiques víctimes de l’especulació urbanística perpetrada pels poderosos que condueix al desnonament d’aquells qui, fins ara, havien viscut en un barri assequible al seu nivell adquisitiu. Per abordar la temàtica, Tornero ens proposa dues històries que passen a la mateixa casa, però que són viscudes per parelles diferents –i molt diferents entre elles.

“Allò que em va captivar d’aquesta casa va ser la imatge real de l’amor”, confessava Maria a Henry. Però ara ja no s’hi trobava a gust…“It’s just this place…”, diu ella, que havia tenyit de romanticisme les parets del pis del Born que ell li havia regalat. Ara li queia la vena dels ulls i s’adonava que vivia amb l’autèntica imatge de la frivolitat. D’això tracta el primer acte de disPLACE (o ThisPLACE), “Story of a house”, escrita en anglès i musicada per Joan Magrané de manera intel·ligent, cedint sàviament el protagonisme a cadascun dels personatges, Maria (la soprano Elena Copons), Henry (el baríton Sébastien Soules) i els membres de l’Ensemble PHACE, Sophia Goidinger-Koch i Barbara Riccabona.

Una música sense electrònica, sòbria, allunyada dels efectismes, que transmetia una permanent tensió, suficient com per mantenir actives les nostres oïdes i la nostra predisposició, però alhora benèvola –potser un xic massa-, perquè arriscava poc, malgrat l’imbricada harmonia que havia concebut i les línies melòdiques a cops erràtiques que havia dibuixat. Podríem dir que aquest és el secret del seu èxit, però no seria cert, perquè he sentit peces de Magrané poc amables auditivament –em ve el record d’Uns fragments d’aparicions, interpretada pel violinista Marco Fusi a l’Església de Flix en el marc del Festival Sirga, mínima i subtil, però d’una gran complexitat tècnica-, i “Story of a house” presenta tanta o més profunditat. En un(s) segle(s) on les associacions platòniques de “Bell” i “Bo” s’havien convertit en una contradicció, potser és una Virtut –aristotèlica- ser amable i excel·lir.

El segon acte, “Història d’una casa”, és una tragèdia. Perquè David havia comprat una llar que havia pertangut a la seva família, i, per tant, tenia molt valor sentimental. Però ara, ell i Amèlia, seran desnonats –justament perquè Maria i Henry puguin viure en aquest mateix lloc. En aquesta ocasió, Raquel García-Tomás només s’ha recolzat en l’element electroacústic d’una manera descriptiva, per simular la remor de la gent i amb la dansa catàrtica del final. La compositora ha construït una instrumentació que comenta l’escena, però es manté en registres sonors entre el piano i el mezzoforte. D’un gruix harmònic interessant, les melodies eren encara més “convencionals” que les de Magrané. El resultat era una obra a la qual s’hi pot aproximar qualsevol sense témer a morir d’un atac d’angoixa per intervals insalvables i acords altament dissonants. No. L’obra sencera, tot DisPLACE és quelcom proper a “agradable”, fet que la converteix en una molt bona ambaixadora de la nova creació arreu on els públics tendeixen a ser conservadors.

Quant a les veus, la soprano Elena Copons va estar esplèndida, tant vocalment com escènica: reflexiva, apassionada, alhora que desencisada. Va projectar molt bé el seu instrument, emetent un so clar, diàfan, però alhora càlid i de gran personalitat. Aguts ben sostinguts, registre mig molt sòlid i solvent en els greus. El baríton Sébastien Soules, per la seva banda, va ser convincent en escena –es va posar molt bé tant en el paper de l’home de negocis sense escrúpols com en l’emotiu David- i correcte vocalment, sense excel·lir. És un cantant molt adient per aquest tipus de rols, donat que no gaudeix d’una veu prominent. Cal destacar també el bon paper de l’actor Benedek Nagy. L’Ensemble PHACE, format per Sophia Goidinger-Koch i Barbara Riccabona, va demostrar professionalitat i domini de les tècniques no convencionals, contribuint a la bona execució dels cantants. Eficient Vinicius Kattah a la direcció musical, que presentava certa complexitat, justament, pels pocs elements que havia de controlar: tot havia d’encaixar de forma orgànica.

La direcció escènica de Peter Pawlik ajudava a comprendre el fil de la història, i reforçava els moments de més dramatisme, a banda de definir de forma acurada el paper de cada personatge, inscrits en una fantàstica escenografia d’Alexandra Burgstallter que, amb només un mur gris i el dibuix d’una porta, tan sols insinuada, i dues butaques (“Story of a house”) o caixes de cartró (“Història d’una casa”) donava sentit a tot el muntatge. Va ser un encert situar, a un cantó, entre les caixes, la televisió que mostrava la família feliç que havien estat David i Amèlia, ja que va donar dinamisme a una escenografia molt estàtica.

Tot això amb el suport d’un llibret intel·ligent i intel·ligible, que connecta amb les nostres emocions i ha sabut trobar la fórmula per parlar del mateix concepte des de dos òptiques diferents que conflueixen no només en l’espai, sinó per una raó molt poètica: Baudelaire és present als dos actes, una clucada d’ull subtil però que obre tota una finestra a la imaginació.