Discurs de Gazimestan, un document de barbàrie

25.06.2014

El 28 de juny de 1989, ara fa 25 anys, Slobodan Milošević, aleshores president de la República Socialista de Sèrbia, va pronunciar un discurs que va ser l’acte principal de la commemoració del 600 aniversari de la Batalla de Kosovo. Una batalla en què el regne medieval serbi va ser derrotat per l’Imperi otomà. Milošević va llegir el discurs davant més d’un milió de persones en el lloc on es va produir la batalla i en un context d’intensa tensió ètnica i política. El discurs, pronunciat ara fa just 25 anys, va ser considerat per alguns com un presagi de la fragmentació de Iugoslàvia i de la Guerra dels Balcans. Un document de la barbàrie que podem llegir per primer cop en català amb aquesta traducció de Judith Fernández.

Slobodan Milosevic

En aquest lloc, en el cor de Sèrbia, en el camp de Kosovo, fa sis segles, fa 600 anys exactes, va tenir lloc una de les més grans batalles de l’època. Com tots els grans esdeveniments, està envoltat de moltes preguntes i secrets, i és objecte d’una recerca científica incessant i de la curiositat de la gent del carrer. Per la força de les circumstàncies socials, aquest grandiós 600 aniversari de la Batalla de Kosovo té lloc en un any en què Sèrbia, després de molt temps, després de moltes dècades, ha recuperat el seu estat i la seva integritat nacional i espiritual. Per tant, no és difícil avui dia per a nosaltres contestar a la pregunta, ja antiga: com hem d’enfrontar-nos a Miloš. A través del joc de la història i de la vida, sembla com si Sèrbia, precisament aquest any, el 1989, ha recuperat el seu estat i la seva dignitat, i així celebra un esdeveniment distant en el passat, que té un significat històric i simbòlic per al seu futur.

Avui dia, és difícil dir què és veritat històrica i què és llegenda sobre la Batalla de Kosovo. Avui això ja no és important. Oprimida pel dolor i plena d’esperança, la gent solia recordar i oblidar, ja que, després de tot, totes les persones al món ho fan, avergonyir-se de la traïció i glorificar l’heroisme. Per tant, avui és difícil dir si la Batalla de Kosovo va ser una derrota o una victòria per al poble serbi, si gràcies a ella vam caure en l’esclavitud o sobrevivim a aquesta esclavitud. La ciència i la gent buscaran constantment les respostes a aquestes preguntes.

El que s’ha demostrat a través de tots aquests segles fins als nostres dies és que la falta d’harmonia va colpejar Kosovo fa 600 anys. Si vam perdre la batalla, no va ser només per la superioritat social i l’avantatge militar de l’Imperi otomà, sinó també per la tràgica desunió en el lideratge de l’Estat serbi en aquella època. En aquell llunyà 1389, l’Imperi otomà no només era més fort que els serbis, sinó que també era més afortunat que el regne serbi.

A Kosovo, la desunió i la traïció continuaran perseguint el poble serbi, com un mal averany, a través de tota la seva història. Fins i tot en l’última guerra, aquesta falta d’unitat i la traïció van portar al poble serbi i Sèrbia a l’agonia, i les seves conseqüències en el sentit històric i moral van superar l’agressió feixista.

Fins i tot després, quan es va crear la Iugoslàvia socialista, en aquest nou estat els dirigents serbis seguien dividits, amb tendència a contemporitzar en detriment del seu propi poble. Les concessions que molts líders serbis van fer a costa del seu poble no poden acceptar-se, ni històricament ni èticament per cap nació al món, sobretot perquè els serbis mai, en tota la seva història, han conquerit ni explotat altres pobles.

La seva existència nacional i històrica ha estat tan llibertària durant tota la història, fins i tot després de dues guerres mundials, com ho és avui. Es van alliberar a si mateixos i, quan van poder, també van ajudar altres a alliberar-se. El fet que en aquesta regió hi hagi una gran nació no és un pecat ni una vergonya per a Sèrbia, és un avantatge que no s’ha utilitzat contra altres, però haig de dir que aquí, en aquest camp gran i llegendari de Kosovo, els serbis tampoc van utilitzar l’avantatge de la seva grandesa per al seu propi benefici.

Gràcies als seus dirigents i polítics i a la seva mentalitat vassalla, se sentien culpables davant d’ells mateixos i davant dels altres. Aquesta situació es va perllongar durant dècades, es va perllongar durant anys, i ara som aquí  en el camp de Kosovo per dir que això ja no és el cas.

La desunió entre els dirigents serbis va mantenir Sèrbia ressagada i la seva inferioritat la va humiliar. Per tant, no hi ha cap lloc a Sèrbia més adequat que el camp de Kosovo per dir això, i no hi ha cap lloc a Sèrbia més adequat que el camp de Kosovo per dir que la unitat de Sèrbia portarà la prosperitat al poble serbi i a cadascun dels seus ciutadans, independentment de la seva afiliació nacional o religiosa.

La Sèrbia d’avui està unida i igualada a altres repúbliques, i disposada a fer tot el possible per millorar la seva situació financera i social i la de tots els seus ciutadans. Si hi ha unitat, cooperació i serietat, tindrà èxit en fer-ho. Per això, l’optimisme que ara és present a Sèrbia, en una mesura considerable, respecte als dies futurs és realista, també perquè es fonamenta en la llibertat, que fa possible que totes les persones expressin les seves habilitats positives, creatives i humanes, fet que permet millorar la vida social i personal.

Sèrbia no només ha tingut serbis habitant-la. Avui, més que en el passat, membres d’altres pobles i nacionalitats també hi viuen. Això no és un desavantatge per a Sèrbia. Estic veritablement convençut que és el seu avantatge. La composició nacional de gairebé tots els països al món d’avui, especialment els desenvolupats, també ha anat canviant en aquest sentit. Ciutadans de diferents nacionalitats, religions i races han viscut junts cada vegada amb més freqüència i més èxit.

El socialisme en particular, com a mecanisme de progrés de la societat democràtica no hauria de permetre divisions entre els ciutadans pel seu origen ètnic o religiós. Les úniques diferències que el socialisme hauria de permetre són entre els ganduls i la gent treballadora, i entre les persones honrades i les que no ho són. Per tant, a Sèrbia tota la gent que visqui honradament del seu propi treball, respectant els altres i les altres nacions, són a Sèrbia a la seva pròpia república.

Després de tot, el nostre país hauria d’establir-se sobre la base d’aquests principis. Iugoslàvia és una comunitat multinacional i pot sobreviure només en condicions de plena igualtat per a totes les nacions que hi viuen.

La crisi que ha colpejat Iugoslàvia ha portat divisions nacionals, però també socials, culturals i religioses i altres de menor importància. De totes aquestes discrepàncies, les nacionals han estat les que han resultat ser més dramàtiques. Resoldre-les farà més fàcil eliminar altres discrepàncies i mitigar-ne les conseqüències.

Des que les comunitats multinacionals han existit, el seu punt feble sempre ha estat les relacions entre nacions diferents. L’amenaça és que un dia es posi en perill la qüestió d’una nació – i llavors pot començar una onada de sospites, acusacions i la intolerància, una onada que invariablement creix i és difícil d’aturar. Aquesta amenaça ha estat penjant com una espasa sobre els nostres caps tot el temps. Els enemics interns i externs de les comunitats multinacionals en són conscients i, per tant, han organitzat la seva activitat contra les societats multinacionals sobretot fomentant els conflictes nacionals.

En aquest moment, nosaltres a Iugoslàvia ens comportem com si mai haguéssim tingut tal experiència, pel fet que en el nostre passat distant hem viscut la tragèdia d’experimentar els més greus conflictes nacionals que una societat pot sofrir i sobreviure.

Les relacions iguals i harmonioses entre tots els pobles que formen Iugoslàvia són una condició necessària per a la nostra existència, per sobreviure a les crisis i en particular, són una condició necessària per garantir la prosperitat econòmica i social. En aquest sentit, Iugoslàvia no és fora de l’ambient social contemporani, i particularment del món desenvolupat. Aquest món contemporani està cada vegada més marcat per la tolerància nacional, la cooperació nacional i la igualtat entre les nacions. El progrés econòmic i tecnològic, així com el desenvolupament polític i cultural, han orientat els pobles els uns als altres, els han fet interdependents i cada vegada més iguals els uns als altres. Un poble unit i amb els mateixos drets pot convertir-se en part de la civilització cap on es mou el món modern. Si nosaltres no podem ser al capdavant d’aquesta columna que condueix a tal civilització, certament no hi ha cap motiu perquè en siguem a la cua.

En l’època en què a Kosovo va tenir lloc aquesta batalla històrica, la gent mirava les estrelles esperant que els assistissin. Ara, sis segles després, tornen a mirar les estrelles amb l’esperança de conquerir-les. En els temps passats, la gent podia permetre’s viure en desunió, i tenir odi i traïció entre ells perquè vivien en mons menors feblement cohesionats. Ara, com la resta de gent d’aquest planeta, no poden conquerir el seu propi planeta si no estan units, deixem sols els altres planetes si no viuen en solidaritat i harmonia mútua.

Per tant, el lloc de la mare pàtria on les paraules dedicades a la unitat, a la solidaritat i a la cooperació entre les persones tenen una major importància és en el camp de Kosovo, símbol de desunió i traïció.

En la memòria del poble serbi, aquesta desunió va ser decisiva a l’hora de provocar la derrota en la batalla i portar a Sèrbia el destí que va sofrir durant sis segles sencers. Encara que potser no va ser tan greu, el poble va veure aquesta desunió com el seu major desastre. Per tant, l’obligació del poble és acabar amb la desunió per protegir-se a si mateix de les derrotes, fracassos i d’un futur estancat. El poble serbi va arribar a ser conscient de la necessitat de la seva harmonia mútua com a condició imprescindible per a la seva vida actual i el seu desenvolupament futur.

Slobodan Milosevic al Tribunal de l'Haia

Estic convençut que aquesta consciència d’harmonia i unitat farà el possible perquè Sèrbia pugui funcionar no només com un estat, sinó com un estat amb èxit. Per tant, penso que té sentit dir això aquí a Kosovo, on una vegada la desunió va empènyer tràgicament Sèrbia, posant-la en perill en els segles següents, i on la renovada unitat ens pot retornar la dignitat. Aquesta consciència sobre les relacions mútues constitueix una reserva elemental per a Iugoslàvia, perquè el seu destí està en la unió de tots els seus pobles. L’heroisme de Kosovo ha alimentat el nostre orgull i la nostra creativitat durant 600 anys, i ens impedeix que oblidem que fa temps, Sèrbia era una nació gran, valenta i orgullosa, que va romandre invicta tot i  la derrota.

Sis segles més tard, ara, estem compromesos en noves batalles, que no són armades, encara que tal situació no pot excloure’s encara. En qualsevol cas, les batalles no poden guanyar-se sense la resolució, la valentia i el sacrifici, sense les qualitats nobles que estaven presents en el camp de Kosovo en aquells dies del passat. Ara la nostra batalla principal és implementar el benestar econòmic i el progrés polític i cultural i la prosperitat social general i trobar un acostament més ràpid i reeixit per a la civilització que viurà al segle XXI. Per a aquesta batalla, nosaltres realment necessitem heroisme, per descomptat d’un tipus diferent, però el coratge sense el qual res seriós i gran es pot aconseguir roman sense canviar i roman urgent i necessari.

Fa sis segles, Sèrbia es va defensar heroicament a si mateixa en el camp de Kosovo, però també va defensar Europa. Sèrbia era llavors el bastió que va defensar la cultura europea, la religió i la societat europea en general. Per tant, avui sembla no només injust, sinó no històric i absurd entendre Sèrbia com alguna cosa diferent a Europa. Sèrbia ha estat part d’Europa incessantment, ara com en el passat, i en una manera pròpia però mai sense perdre la seva pròpia dignitat. En aquest esperit, nosaltres estem ara obstinats a construir una societat rica i democràtica i així contribuir a la prosperitat d’aquest país bell, aquest país que sofreix injustament, però també per contribuir als esforços de tota la gent que fa progressar el món per fer-lo millor i més feliç.

Que la memòria de l’heroisme de Kosovo visqui per sempre!
Llarga vida a Sèrbia!
Llarga vida a Iugoslàvia!
Llarga vida i germanor entre pobles!