Últims assaigs de ‘Macbeth’ abans d’estrenar a Temporada Alta

29.09.2012

Uns dies abans de l’estrena de Macbeth a Temporada Alta, tenim la sort d’assistir a un assaig a la Sala Petita del TNC, on aquesta obra de Shakespeare també es representarà després de la seva estrena a Girona.

 

Alícia Pérez és Lady Macbeth | Foto de David Ruano

Macbeth és una de les obres més breus i difícils de Shakespeare. “La brevetat de Macbeth és indestriable de la seva força d’irradiació”, diu Mark Van Doren. “El fet que en aquesta obra s’ometin les escenes llegendàries de guerres escoceses més aviat va a favor de l’obra. Aquí menys és més”. Diu Van Doren que Macbeth, “l’heroi d’aquesta tragèdia, és menys valuós com a persona que Hamlet, Otel·lo o Lear; i que Antoni, Coriol·là o Timó d’Atenes. Potser no ens alegrarem de la seva caiguda, com deia el Dr. Johnson que havíem de fer, però tampoc no sabem prou coses sobre ell i hem trobat ben poques virtuts per experimentar a la seva mort aquella tràgica sensació de pèrdua, feta necessària per ironies del destí que depassen la nostra comprensió. És ben cert que Macbeth ja ha lliurat la seva ànima abans de començar l’obra. Quan el veiem per primera vegada en escena, ja està immers en un pou de pors, les pors que finalment l’empenyaran al desfici fins a convertir-lo en una figura abominable. Unes pors que també el convertiran, als nostres ulls, en un gran poeta.”

“El que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic”, diuen les bruixes de Macbeth al principi de la funció. Amb aquesta sentència Shakespeare s’avança a les formulacions estètiques que faria Friedrich Nietzsche tres-cents anys després. Àlex Rigola ha transfigurat enginyosament les bruixes amb tres caretes de Mickey Mouse. És un dels recursos del director, recodificar el vestuari per acostar-nos els personatges a referents contemporanis. L’uniforme de l’exèrcit del rei d’Escòcia, per exemple, és la samarreta dels Celtic de Glasgow. I el bosc d’Arden, una col·lecció d’avets de Nadal, que han estat col·locats amb intenció sobre l’espai escènic per Max Glaenzel. Disney, futbol, kitsch nadalenc són tres ingredients d’aquesta lletjor que contamina les nostres vides sense que ni ens n’adonem: “El que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic”.

El Macbeth que ens proposa Rigola flueix entre monòlegs. Aquí el diàleg no està posat mecànicament al servei d’un argument , sinó que és per obra de la paraula que ens imaginem l’acció. Hi ha un estatisme deliberat en l’actitud displicent amb què, per exemple,  Alícia Pérez diu el monòleg de Lady Macbeth, asseguda en una butaca, cosint frases plenes de ressentiment i mala llet, perversament inaudibles.

 

Àlex Rigola parla amb Alícia Pérez durant un assaig | Foto David Ruano TNC

Rigola ha reduït el repartiment a sis actors, que es distribueixen bona part de la trentena de personatges que Shakespeare va fer encabir en aquesta obra. El director ha demanat als actors que es lliurin a la poesia del text. No hi ha assasinats espectaculars ni escenes de gran truculència. Queda lluny el Rigola de Santa Joana dels Escorxadors o Glenngary Glenrose,  muntatges en què el director semblava més interessat a integrar en un sol espectacle llenguatges de diferents disciplines artístiques (dansa, vídeo, música en directe, etc), que no pas a servir un text de manera reverencial. És cert, però, que el concepte escenogràfic d’aquesta producció  flirteja amb les arts visuals. “Es podria dir que l’espai escènic dissenyat per Max Glenzel és com una instal·lació”, afirma Àlex Rigola, “una instal·lació que et podries trobar en un museu d’art contemporani, no tant per la qualitat sinó per la tipologia”. Les referències a Disney o al Glasgow Rangers (rival del Barça a la Champions d’enguany) es poden entendre també com un recursos de distanciament que ens arriben a sobtar. Amb tot, és el discurs qui mana aquí.

Potser és a partir de 2666 que Rigola descobreix la força que pot tenir la discursivitat. Aquest Macbeth ens presenta el text nu, pelat i laminat fins a l’essència, i uns actors que el diuen sense declamar, en la intimitat de la Sala Petita. Uns actors que canvien de personatge sense moure’s del sofà. En tenen prou de posar-se un casc o treure’s una careta per passar a encarnar una altra veu.

 

Assaig de 'Macbeth', d'Àlex Rigola

Rigola ens adverteix que la segona part de l’espectacle, que és molt curta, demana una certa obertura mental a l’espectador, perquè ens llança a un espai que no està del tot definit. “No sabem si ens hem ficat en terra de ningú o en el cap del propi Macbeth”, diu Rigola. “En aquesta segona part, els personatges apareixen sobre una superfície blanca, amb una gran taca de sang. L’espectador haurà de fer servir la imaginació per treure les seves pròpies conclusions”.

Per Rigola, Macbeth és una obra que parla de la relació entre el desig i l’ètica, de la tensió entre el que voldríem fer i el que hem de fer. “Plantegem quina línia estem disposats a creuar per aconseguir el que volem, i què ens passa per dins quan travessem aquesta línia”, diu Rigola. El director ens convida a entrar dins el cap de Macbeth en el moment que consuma aquesta trangressió. “En el moment en què has creuat segons quines línies ètiques i has tancat rere teu segons quines portes, et trobes com Macbeth, a qui de sobte se li presenta una nova perspectiva de vida. Sap que s’ha equivocat, però tampoc es pensa deixar matar, ha de seguir endavant, amb una mirada sobre els altres en la qual no hi ha grans passions. Al final d’aquesta segona part, que a penes dura vint minuts, podríem dir que Macbeth es mira fins i tot les bruixes amb una certa benevolència”, explica Macbeth.

Al capdavall, de qui parlem quan parlem de Macbeth? “Sembla que l’ètica hagi desaparegut dels nostres caps i de qui ens governa. No veus en la vida política cap preocupació per haver mentit, sinó que acumulem una fal·làcia rere l’altra. No queda cap rastre d’ètica en persones que teòricament escullen aquesta professió per fer el món una mica millor”.

Font: TNC