Farts de la roja

10.06.2012
Mariano el del bombo, per Fel

Mariano, el del bombo

 

Sé que la cosa no ha començat encara, però a mi ja m’ha agafat l’emprenyadora al·lèrgia. Tot i els antiestamínics, porto dies i dies amb el reguitzell d’esternuts inhumans que et surten del bell mig del pit i de l’ànima. Sé que no la miraré ni voldré saber-ne res. Però m’imagino que no me la estalviaré. Em direu exagerat, però ja n’estic fart de la roja.

És que sembla que se’ls hi hagi regirat l’enteniment pel desfici que hi posen: la roja, resplendent molt per sobre, com si de tapar es tractés, del dèficit, de l’atur, dels lladres i dels serenos dels governs, inclús de la marató per la pobresa. 

Proclamen que tots hi estem convocats, que compartim el mateix somni, que ens hem de sentir campions, que junts tornarem a tocar el cel… S’han grillat? Home, que ja sabem que la família no la tries tu, però tota la resta, sí. Amb qui m’haig d’avenir? Amb aquests? Home, perdoni, però jo amb segons qui no vaig ni a la cantonada, que encara prendríem mal. Que no veuen que no estem fets l’un per l’altre?

I què me’n diuen quan afirmen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política? Doncs no la barregi, benvolgut, no la barregi. No em vingui amb que hem d’anar tots a una, que ens hem d’avenir, interpretant la selecció de futbol com una metàfora de l’Estat. Miris on miris, escoltis el que escoltis, el discurs dominant és aclaparador, més fals que l’últim programa electoral del PP, però aclaparador, vehiculat per diaris i revistes, ràdios i televisions, virtuals o no, a través d’informatius de tota mena, programes del cor i de l’entrecuix i anuncis publicitaris de grans i petites marques.

Fa riure (per no plorar histèricament) sentir les ximpleries d’alguns anomenats periodistes robotitzats amb somriure babau però amb una retòrica grandiloqüent i tronada, que proclama un esperit inventat, un anhel marquetinià que partits nascuts de la dictadura i que viuen en la dictadura i al dictat han volgut imposar i que no se’n surten.

I és penós escoltar-los enaltir sense vergonya les porcades d’alguns destralers convertits en herois patris. En aquest aspecte, mai li agrairem prou al Mou la seva gran aportació al futbol espanyol: haver desemmascarat per sempre la falsa cantarella del madridista com un senyor.

Vaja, que sé que encara la cosa no ha començat, però fa massa temps que dura, i jo ja n’estic fart.

 

Blog de J. Ignasi Gras:

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Ho subscric totalment. jo que sempre he estat del Barça, últimament ja no em fa tanta gràcia el futbol, veient com va tot plegat, però que ara a la cortina de fum habitual s’hi afegeixi La roja… ja fa que aquesta cortina sembli un parany de ceguera i tortura. Ecs! Crec que m’estalviaré molta TV, però em temo, que la patirem sense remei.

    Montse

  2. Ui ui ui…si se’n enteren el Rajoy i el de Guindos que vas dient aquestes coses. Descregut, aniràs a l’infern

  3. Josep Ignasi; no saps fins a quin punt hem sento proper a la teva opinió. Continua per aquest camí, que ara mes que mai el pais necesita gent amb les idees clares. Una forta abraçada.