Die Walküre: una òpera… i quants formats?

Fa una pila d’anys un enregistrament de l’òpera Die Walküre ocupava cinc discos; parlem d’allò que llavors en deien LP (per Long Play) i avui se’n diu vinils. Això vol dir que entre el primer acord i el Leb wohl de Wotan calia aixecar-se nou cops del sofà. A banda de petits detalls com aquest (petit perquè també s’aixecaven del sofà per abaixar el volum del televisor o canviar de canal) els aficionats a la música clàssica de fa molts anys eren ben feliços: podien gaudir de les seves obres preferides amb una qualitat excel·lent per primer cop a la història de la música enregistrada.

Sent rigorosos, la qualitat era excel·lent només si l’aficionat tenia mans curoses i un equip de música de molta qualitat, començant pel tocadiscos i la seva preuada agulla. A mesura que la qualitat de l’equip baixava i el melòman tendia a pocatraça els discos anaven patint ratllades, caigudes i contratemps diversos que degradaven la qualitat del so.

Els cinc discos venien protegits en una capsa de cartró que contenia també un quadernet amb informació sobre l’obra i els artistes i amb el llibret. En només trenta planes, en un cos clarament llegible i en tres llengües, el llibret d’una òpera que dura quatre hores.

L’LP tenia una germana pobra, la casset; la qualitat del seu so era menor per la seva pròpia naturalesa i, tot i que no he fet una enquesta prou representativa, m’atreviria a dir que entre els oients de música clàssica es venien molts més discos que cassets originals. Les cintes verges sí que eren populars, sobretot les de 45 minuts, perquè amb una mica de sort hi cabien les dues cares d’un LP. Molts aficionats que no disposaven d’un equip de gamma alta (posem que la majoria) i volien conservar la qualitat dels discos que compraven els enregistraven en una casset i l’escoltaven fins que la cinta plorava tant que s’havia de llençar, llavors tornaven a enregistrar el disc. A més de preservar el vinil, s’aprofitava l’avantatge més evident de la casset: hi havia reproductors portàtils, començant pels del cotxe.

Així estaven les coses a primers dels anys 80, quan va aparèixer el Compact Disc a les vides dels aficionats. El CD venia a resoldre els dos problemes més evidents de l’LP: la poca capacitat i la fragilitat. Pel que fa a la capacitat, la millora era evident, hi cabia un 80% més de música que al vinil. Els nous discos també eren més resistents i incorporaven algoritmes que permetien que, excepte en els casos més greus, els reproductors corregissin els errors de lectura produïts per les ratllades.

I la qualitat del so? Els audiòfils van posar el crit al cel. De raó no els en faltava: finalment els fabricants havien descartat els 18 bits de quantificació i havien fixat com a estàndard els 16 bits. Aquests dos bits de diferència feien que, en les millors condicions de reproducció i amb una oïda ben entrenada, es percebés una lleugera pèrdua de qualitat respecte l’LP. La indústria havia pres una decisió comercial en detriment de la qualitat perquè, fa trenta anys, els conversors de 18 bits encarien molt els reproductors i no eren viables per un producte que havia de ser de gran consum.

La majoria d’aficionats, però, va sortir guanyant amb el canvi: els discos nous tenien molt bona qualitat i no es degradaven amb l’ús (el que sí es degradava era la làmina d’espuma que es posava per protegir els discos; si encara en conserveu alguna llenceu-la abans que s’enganxin al disc per sempre més). A més, en pocs anys la qualitat dels reproductors de gamma mitjana va millorar molt.

La gran pèrdua al CD va venir pel quadernet. Aquell generós quadernet amb marges amplis, fotografies grans i textos que es llegien còmodament es va convertir en un quadernet escarransit i poc atractiu, i el llibret de Die Walküre ocupava ara més de cent pàgines en lloc de trenta. I agraïts, perquè avui dia són poques les discogràfiques que continuen editant bons quadernets. De fet, són poques les que editen quadernets.

El DAT, la cinta de casset digital, s’havia desenvolupat en paral·lel al CD però el seu ús va quedar restringit als estudis d’enregistrament (amb millor qualitat que el CD) també per raons comercials. Les discogràfiques havien acceptat sense gaire problema la convivència entre LP i cassets; les còpies eren habitualment per a ús privat i les còpies en cadena no tenien gaire sentit perquè a cada còpia la qualitat es degradava. Però si es comercialitzava el DAT, les còpies serien rèpliques idèntiques del CD original o del DAT copiat. La conclusió va ser que no es podia comercialitzar el DAT. Amb la perspectiva que ens ha donat el temps, aquella mesura contra la pirateria entendreix.

Potser només es pretenia guanyar temps al temps, perquè les primeres gravadores de CD van sortir al mercat quan el CD feia deu anys, el 1992, el mateix any que un grup de treball anomenat segons unes sigles que més endavant es van fer molt populars, MPEG, va publicar la primera versió del primer codificador específic per àudio de qualitat. Era qüestió de temps que la còpia privada deixés de ser tan privada. Internet va sortir de les universitats i empreses i va arribar a les llars, les connexions domèstiques van millorar i van popularitzar-se aplicacions que permetien que qualsevol usuari mínimament avesat emmagatzemés música al seu ordinador. Gràcies als formats comprimits, a més, van tornar els reproductors portàtils, ara de la mida d’una targeta de visita o més petits, i era estrany l’aficionat que no en duia un a la bossa o a la butxaca.

Vam viure una època de sobreabundància, amb discos durs plens a vessar de música, una altra qüestió era si l’escoltàvem. Ara podíem tenir Die Walküre en dotzenes de versions, ja fossin enregistraments oficials, de la ràdio o, diguem-ne, no autoritzats. De bona qualitat o de qualitat insofrible, tant per les condicions en què s’havia adquirit el so o per les temeràries codificacions que hi aplicaven els usuaris que les compartien. Potser recordareu que s’anunciaven reproductors d’àudio amb l’eslògan “amb qualitat MP3”. Com si això fos garantia de res. De fet, la “qualitat MP3” no existia, perquè l’MP3 era un codificador que, segons triés l’usuari, proporcionava una qualitat molt propera a la del CD o una qualitat molt propera a la dels enregistraments del anys 20. Però érem golafres i tot s’hi valia. Fins i tot s’hi valia que el quadernet amb informació hagués desaparegut de les nostres vides, no era qüestió d’exigir a l’aficionat desconegut que havia compartit els seus tresors que a més escanegés o edités el llibret de Die Walküre.

La música clàssica ha estat sempre una part petita del mercat discogràfic, però no es va escapar de la gran crisi que va patir el sector. Segurament, la conseqüència més trista d’aquella època de tot-s’hi-val va ser la desaparició de les botigues de discos. Què se n’ha fet, d’aquelles botigues on es debatia si la millor versió era aquesta o aquella, on te’n recomanaven una o una altra en funció dels teus gustos? Potser no van saber adaptar-se, potser fins i tot els clients més fidels les van abandonar. La qüestió és que ja no hi són.

Les discogràfiques van reaccionar finalment i van començar a distribuir els discos on-line. Primer en format mp3 a 320 kbps, qualitat (molt propera al) CD; darrerament, en format FLAC (codificador sense pèrdua i, per tant, amb qualitat idèntica al CD) o, directament, en Master Studio (la versió que fa feliços als audiòfils). Primer sense quadernet; ara amb el quadernet en format PDF, perquè el client pugui tenir una regressió a la infantesa mentre imprimeix, retalla i enganxa els fulls.

En paral·lel a aquesta reacció va arribar una altra manera d’escoltar música, l’streaming. Ni LP ni CD ni disc dur, la música ja no la tenia l’aficionat. Ara es lloga i es paga amb una subscripció o escoltant anuncis entre peça i peça. Aquest sistema està pensat sobretot per a pop i rock, hi ha prou per adonar-se que l’empresa del logo verd li diu “cançó” també a un moviment d’una simfonia de Brucker que dura més de mitja hora, i etiqueta les “cançons” amb un sistema que pot funcionar molt bé per a la música pop però per a la clàssica és molt millorable. També és millorable la qualitat que ofereix l’streaming, lògicament i, posats a posar-li pegues, no s’hi troben els discos de tots els segells. Però, en conjunt, ofereix més avantatges que inconvenients, amb una base de dades enorme i la disponibilitat d’escoltar-la allà on sigui l’usuari.

Legal, il·legal, alegal, amb suport físic o en el núvol, avui tenim accés a més música i de més maneres que mai. Si us adoneu, fins ara m’he referit només a l’àudio però si hi incloem el vídeo, només en òpera tenim un tresor que era inimaginable fa trenta anys. El desenvolupament i l’abaratiment de l’electrònica també ha fet que, tot i que la gamma alta continuï fora de l’abast de la majoria d’aficionats, la gamma mitja-alta sigui molt més assequible per a molta gent; escoltar aquesta Die Walküre que ens ha acompanyat durant tot l’article amb molt bona qualitat és mólt més senzill que a primers dels vuitanta. Tot i així, m’atreviria a dir que el gruix dels aficionats l’escolten amb pitjor qualitat que llavors.

Molts melòmans escolten música només a l’ordinador, la tauleta o al reproductor portàtil. De la qualitat dels fitxers ja n’hem parlat; a més, els conversors, l’amplificador, els altaveus o auriculars no són de prou qualitat. Per a aquest ampli sector d’usuaris l’enorme oferta que hi ha a la xarxa i la comoditat per accedir-hi pesa més que la pèrdua de qualitat que això suposa i molts ja s’han desfet de la seva col·lecció de CD o fa molts anys que no en compra cap. A molts d’ells, de fet, els més joves, no els suposa cap pèrdua perquè pràcticament no han conegut res més. Tots ells poden mirar el futur amb optimisme, sembla que la nostra Valquíria seguirà a la xarxa durant molt de temps.

Però, i la resta? Què en serà dels aficionats que vulguin continuar escoltant-la amb la màxima qualitat? Dels que necessiten tenir-la en un suport físic? Dels que volen seguir paraula per paraula el que ens explica? Una visita a l’excel·lent botiga de referència dels audiòfils de Barcelona ens tranquil·litza pel que fa a la qualitat; tant si encara escolten els seus LP com si compren màsters, també tenen el futur garantit durant una bona temporada.

Pel que fa al suport, potser entrem en un debat paral·lel al del llibre de paper versus el llibre electrònic. Tant de bo, perquè això implicaria que, molt probablement, tots dos sistemes conviuran. Potser no en format CD però, perquè no, alguna cosa similar al Seebook? Amb el quadernet curosament editat en paper, és clar. Les possibilitats són moltes; si el CD s’extingeix el nou suport pot incloure informació addicional, partitures i textos compatibles amb un ebook, enllaços… La pregunta clau és, al meu parer, si continua havent-hi mercat. I la resposta… no la sé.

Si us plau, no llegiu animadversió cap a les diferents famílies d’aficionats a la música clàssica ni cap als aficionats a altres gèneres; l’aficionat només a la música clàssica és una rara avis i comparteixo amistat i sobretaules amb melòmans que no compren un CD que no inclogui quadernet, que pensen que cap suport tornarà a sonar com ho feia l’LP o que ja no tenen allò que abans es deia “cadena de música” perquè estan encantats amb l’ordinador. A més, com podreu imaginar, jo mateixa sóc classificable en alguna d’aquestes famílies.