Diari Avui, entre el somni i l’agonia: la lliçó de Maria Favà

18.04.2017

Una no coneix prou el seu país fins que es fixa en la premsa, sobretot en un territori petit com el nostre, amb pocs jugadors i rivalitats ensangonades. M’he adonat d’això llegint Diari Avui 1976-2009. Entre el somni i l’agonia que ha publicat la periodista jubilada Maria Favà Compta a l’editorial Meteora.

Si no es tractés d’un document periodístic rigorós escrit amb un català genuí i entrenat per anys d’ofici, diríem que és un thriller. Mala reputació, maltracte injust per part de certa intel·lectualitat catalana de l’època, directors que són cridats per Jordi Pujol, persones que aterren als càrrecs periòdicament quan els problemes són molt grossos, problemes endèmics de finançament, d’impressió i de distribució: pecats d’un diari sense vocació d’empresa. Favà va ser redactora fundadora de l’Avui, i ha passat més de mitja vida a la casa. La periodista té prou perspectiva per explicar amb pèls i senyals les desventures del diari, que va idear-se a les golfes de l’Eixample quan Franco encara vivia i que va morir l’any 2009 després d’haver estat absorbit, cinc anys abans, per la grandiosa Planeta del senyor Lara, a qui van fer renunciar a l’Avui un dia que es trobava malament.

Primer hi havia la qüestió dels permisos, de la pressa perquè sortís el diari. Favà retrata la voluntat de fundar un diari poular, democràtic, posicionat en clar favor de l’estatut, la cultura i la llengua catalanes. El primer número de l’Avui va sortir a corre-cuita el dia de Sant Jordi de l’any 1976, i Favà ho narra com una festassa al cor de l’Eixample, diaris que volaven pels aires, en Josep Faulí treient el cap pel balcó, eufòria col·lectiva. L’Avui s’havia fet possible amb els comptepartícips, una opció legal d’origen medieval segons la qual “uns senyors confiaven en uns altres senyors per a un projecte i els deixaven diners”. Pel que explica la periodista, tota família catalana esperava el seu primer exemplar, i n’hi havia que en tenien més d’un a casa. Els subscriptors eren pocs o molts, però convençuts. Però passada la flama del primer número, de l’estrena i de la il·lusió van venir els problemes, i el problema de base, a banda del finançament, era la llengua. Els redactors de l’Avui eren tots molts joves i havien après el català de forma autodidacta; es volia reprendre el to de publicacions com La Veu de Catalunya, però el català dels setanta no era el català dels anys trenta. L’Avui va comptar amb grans correctors que van resoldre-ho, però no va poder esquivar les crítiques, ni es va lliurar de ser considerat un diari de segona, o fet per aficionats, o només catalanista.

La periodista Maria Favà

“Avorrit, gris i de partit”, “el diari que parla de les notícies d’ahir”: eren les llufes que sovint es penjaven al diari, i arran de la segona va sortir el suplement l’Ahir, en un exercici d’autoparòdia. L’Avui, abans de ser la fusió amb El Punt de Girona d’ara, neix i comença a caminar el mateix any que ho fa El País, però sense els 200 milions de pessetes que d’entrada va pagar, entre d’altres, Fraga Iribarne. Maria Favà ens narra de manera molt professional i periodística (escriu bé, és punyent però no està moguda pel rencor) de quina manera l’Avui va ser sostingut i, en determinades etapes, massa controlat per personalitats afins a Convergència. Primer va ser Tarradellas, després Roca Junyent, després tot de caps de família convergents que quan calia injectaven líquid, després les trucades de Jordi Pujol a la redacció i la confessió del mateix Pujol que, per l’Avui, “s’hi havia deixat el coll”.

Aquesta és una cara de la moneda, i és honest que Maria Favà no es talli a l’hora de parlar-ne: diu molt d’ella com a periodista i de retruc també diu alguna cosa (bona) del diari que la va tenir contractada durant dècades. No cal dir que les editorials d’El País de l’època n’anaven plenes d’aquest vincle entre l’Avui i CDC, i també dels suposats vincles entre la redacció de l’Avui amb alguns etarres (aquesta acusació va ser especialment dura després de l’atac a l’Hipercor el 1987). L’altra cara de la moneda, i Favà també ho aclareix al seu llibre, és que a l’Avui va haver-hi directors compromesos amb la llibertat de premsa, gent amb pluralitat d’opinions i amb ganes de fer un mitjà independent de partits polítics. Entre els independents hi havia Santiago Ramentol i Vicent Sanchis, considerat el millor director de l’Avui per Favà i per molts altres redactors veterans de la casa.

Diari Avui 1976-2009. Entre el somni i l’agonia és una lliçó de periodisme i d’història recent, del que va passar a les redaccions dels diaris del país. En alguns aspectes és una lliçó gairebé arqueològica, perquè la redacció on va estrenar-se Favà no disposava ni d’un ordinador per barba i funcionava a còpia de teletips i de molta feina de picar pedra, res de newsletters. Això sí, he de prevenir-vos: Favà no té mala baba però tampoc té pèls a la llengua. Descriu el perfil ètic dels ideadors i dels dirigents de l’Avui, i fins i tot d’alguns redactors (un que era gandul, l’altre que només volia escriure sobre el seu subtema) i directors. Tot i que dona la seva opinió, Favà és fidel als mínims de l’objectivitat periodística i ofereix un ventall ampli d’altres opinions diferents de la seva, i complementa el seu discurs amb fragments d’altres publicacions de l’època sobre l’Avui. L’afecte per la casa que les ratlles de Favà traspuen, sumades a la seva experiència i a la llibertat d’expressió que dona l’edat, atorguen al seu testimoni escrit una credibilitat considerable. Per bé i per mal, el seu discurs és honest, i l’honestedat sol posar la gent en problemes. És clar que la vida en general i el periodisme en particular ja són això: ficar-se en problemes.