Diàleg per reconciliar les ànimes

30.07.2012

Jordi Savall i Hespèrion XXI van escenificar 'Sarajevo, diàleg de les ànimes', aquest passat dilluns.

La coneguda frase del filòsof alemany Friederich Nitezsche — que es podria estampar perfectament a samarretes d’adolescents— pregona: “Sense música la vida seria un error”. Potser, si ens dediquéssim més a escoltar els veïns, fossin els seus mots, o la seva música —perquè aquesta és per ser escoltada—, i aquests ho fessin també al seu torn,  veuríem que realment no dista tant allò que reclamem els uns i els altres. Jordi Savall, proposà aquest dilluns, al Festival Grec, un diàleg entre veus que durant molt de temps han restat sordes entre elles però que fa segles compartiren molt més que un espai físic. Compartiren sons, llengua, maneres de fer, història, amors, dies…

La commemoració del 20è aniversari del setge a la ciutat bosniana de Sarajevo, el més llarg de la història contemporània, és el motiu que agrupà els quinze músics, deu instrumentistes i cinc cantants, de l’agrupació Hespèrion XXI i d’altres intèrprets convidats, vinguts de Bòsnia, Sèrbia, Turquia, Israel i Grècia per tal de representar aquesta amalgama de cultures existent durant segles a la culta, rica, immensa i pròdiga Sarajevo. L’hebraista i poeta Manuel Forcano, col·laborador habitual de Jordi Savall pel què fa la recerca històrica d’alguns treballs, presentà l’acte fent referència a aquest passat gloriós de Sarajevo i als dissortats esdeveniments ocorreguts tan sols dues dècades enrere.

L'orquestra de músics Hespèrion, dirigida per Jordi Savall.

El repertori, format per peces de totes les tradicions que convivien a la ciutat —otomans, cristians ortodoxos i catòlics, i jueus sefardites— i que afortunadament hi tornen a conviure, mostrà que en el fons, no parlaven llenguatges tan diferents, tan irreconciliables que poguessin justificar la barbàrie. Les veus, les melodies, s’entrellaçaven i es responien les unes a les altres, cadascuna amb el seu deix, però amb un fons prou comú.  El contrast de les diferents peces es donava més per la instrumentació i la llengua en què era cantada. L’exemple més clar en fou el conjunt de cançons finals, que sota diversos títols i provinent de diferents cantons de la Mediterrània, —potser el títol més conegut és Üsküdar— s’hi amagava la mateixa peça pràcticament calcada però cadascuna amb els seus matisos. El cant final, on s’hi mesclaven totes les veus alhora, tots els timbres i tots els idiomes, fou la culminació del diàleg proposat. Fins i tot, se sentí la veu de Montserrat Figueras a través d’una gravació, de la cançó sefardita Duerme hermosa Doncella.

Des de les oracions cristianes a les improvisacions musulmanes els músics mostraren l’execució acurada i mesurada amb instruments històrics i tradicionals per acostar-se al màxim al so original. Sense estridències, doncs, i amb un apassionament contingut, es desenvolupà el diàleg de la música. Aquest, pensat per ser fluid, seguit, fou interromput en més d’una ocasió pels aplaudiments entusiastes del públic que ocupava més de la meitat del Teatre Grec de Montjuïc. L’aplaudiment final, un cop ja es retirava la gent, serví perquè de propina ens regalessin una cançó de bressol amb improvisacions. Amb el dolç balanceig del Numi Numi, i més d’un que cantussejava mentre pujava en lenta marxa per les escales, marxàrem resoluts a creure que veritablement la música crea ponts invisibles que ens apropen els uns als altres.