Dia mundial del teatre sense les dones

És necessari el teatre? Per què el necessitem? Què significa per a nosaltres? Què ens pot explicar? ‘Tot! El teatre ens ho pot explicar tot!’, respon amb un to predicador, gairebé profètic, el director de teatre rus Anatoli Vassiliev a l’última de les preguntes que formula en el missatge que ell mateix ha redactat per commemorar el dia Mundial del Teatre d’enguany. Un manifest que es suma ja als 53 que anualment des de 1962 han homenatgeat i reivindicat la importància i la dignificació del teatre, i dels que només sis han estat escrit per dones: Jessica A. Kaahwa (2011), Judi Dench (2010), Ariane Mnouchkine (2005), Vigdís Finnbogadóttir (1999), Ellen Stewart (1975) i Helene Weigel (1967). El teatre actual serveix a les dones? Les representa? Evidentment, no.

La meva contundència no és per manca de fe en l’existència d’una crítica teatral feminista que admet i intenta combatre la vigència d’un cànon teatral totalment patriarcalitzat. Tothom sap – o hauria d’acceptar que sap: sí, la ‘veritat’ ens derogarà els privilegis, però també ens farà lliures – que vivim en un món d’homes i per a homes, que el teatre ha estat escrit i dirigit per homes i per a homes, que actualment sembla que predominantment segueixin sent ells els únics que escriuen i dirigeixen teatre, que els papers femenins escassegen i la voluntat de transgredir-los, també. Podem imaginar-nos un Hamlet interpretat per una dona perquè hem vist la Blanca Portillo encarnant-lo, però som capaços i capaces d’imaginar a Ofèlia interpretada per un actor sense que la seva actuació es limiti a un home fent de dona reproduint amaneradament el clixé d’una feminitat histriònica construida i atribuida socialment a les dones i els transvestits? Exacte, no es tracta d’una deficiència imaginativa, sinó de la invisibilitat d’altres cossos i l’absència de referents en l’imaginari col·lectiu i damunt els escenaris. Gaudir d’una poderosa Núria Espert interpretant el Rei Lear és només el primer pas d’un llarg camí que hauria de passar per la reinterpretació dels personatges femenins creats per homes i arribar no només a la infinita i constant (re)invenció de noves identitats femenines no normatives, sinó també d’identitats alliberades de la classificació binària de gènere i sexe entesa com a tret exclusivament distintiu i determinant per a la seva interpretació.

Sí, tothom sap també que som més actrius que actors, com bé reafirmava l’actriu Mar Pawlowsky feia uns mesos criticant la mala gestió del conveni establert entre els i les graduades de l’Institut del Teatre i el Teatre Nacional de Catalunya, quan es van convocar unes audicions en les que es van presentar 30 actrius i 16 actors i, finalment, només van agafar tios; però, malauradament, aquesta desproporcionalitat no només caracteritza el món professional. En una institució pública com l’Institut del Teatre – actualment dirigit per primera vegada en la seva història (que abarca més de 100 anys) per una dona, Magda Puyo –, les actrius doblem gairebé el nombre d’actors a les aules d’assaig, veient-nos obligades a treballar menys en l’estudi d’escenes que majoritàriament es planteja des d’una perspectiva conservadora i convencional que fa impossible no només aconseguir l’equitat de feina entre les i els alumnes, sinó també apropar la ficció teatral a la realitat de les relacions contemporànies que disten molt de l’heterosexualització de l’escena teatral. Sense oblidar la interpretació de cançons masclistes en les que les dones estan encantades de ser maltractades i els homes canvien la seva muller per quatre duros; o el sexisme de diversos tallers en els que, per la teva condició de dona espectadora, t’obliguen a seure lluny d’on, més tard, un dels actors utilitzarà les mans d’algú del públic per a que li faci de sac de boxe; o les assignatures teòriques basades en la historiografia oficial que obvia els noms d’autores, directores i teòriques teatrals.Tragèdies quotidianes que critiquem pels passadissos mentre arrenquem del tauló d’anuncis un dels tants càstings no remunerats que reclamen alguna actriu/model.

L’any 1974, la nordamericana Margaret Lamb no només denunciava el masclisme subjacent en el teatre, sinó que ja començava a teoritzar les bases d’una crítica teatral feminista i reclamava suport per a la investigació d’un estudi seriós de la figura de la dona en la història del teatre. Com pot ser que quaranta anys més tard aquestes crítiques, encara les nostres, encara les d’avui, mai no transcendeixin més enllà? Com diu en Vassiliev, el teatre pot explicar-ho tot, sí. Però si tenim en compte les xifres d’aquesta temporada 15/16 que apareixen en el manifest que reivindica la paritat en el sector cultural impulsat per la Plataforma per la Igualtat en les Arts Escèniques i Visuals de Catalunya – formada el passat mes de maig i de la que pràcticament cap mitjà de comunicació n’ha parlat de la seva existència –, és evident que les dones no tenim les mateixes oportunitats que els homes d’explicar(-nos). I és per aquesta esquerda on part de la crítica s’esvaeix. Així, en un panorama teatral on autores i directores són invisibilitzades en qualitat de la seva amenaçadora condició de dones-subjectes, les actrius seguim sent consagrades fetitxístament com a simples dones-objectes de la producció cultural, condemnades a la desigualtat i a la discriminació quan intentem aconseguir un paper, i a la superficialitat i banalització d’aquest quan aconseguim interpretar-lo. Un teatre ben protegit i avorrit, el nostre: a recer sota un sostre de vidre difícilment infranquejable que aixopluga l’omnipresència de la direcció dels homes i la tendència general de seguir somiant amb Romeos de mirada desafiant i Julietes de somriure fràgil maternalment enamorades. I la representació no reflecteix la realitat, sinó que la produeix.