Deu consells per evitar la dependència dels infants a les pantalles

28.07.2016

Alba Castellví, sociòloga i educadora, publica avui a Núvol un article sobre els perills que comporta l’adicció dels nens a les noves tecnologies. L’autora del bestseller Educar sense cridar (Angle editorial) exposa aquí un decàleg per orientar els pares davant la dependència dels fills a les pantalles.

nen amb iPad

1. Fixar un horari d’ús de l’ordinador que no interfereixi amb cap activitat familiar. Si no s’usa en aquella franja de temps, no s’usa.

2. Fixar un temps d’ús de l’ipad. El nen pot triar en quina franja farà ús d’aquest temps (sempre que no interfereixi en activitats familiars). L’anunciarà i els pares garantiran que es respecta. Si no es respecta, l’endemà no es pot utilitzar.

3. Fixar uns espais per a l’ús del mòbil. Per exemple: la sala d’estar i la cuina. Fixar una hora límit als vespres, a partir de la qual es tanca el wifi. No hi ha possibilitat d’utilitzar el mòbil durant els àpats (el dels pares tampoc, esclar!).

4. Controlar els continguts que es baixen d’internet. Aplicar protocols de seguretat per a menors.

5. Decidir prèviament quins programes volen mirar. El millor és oferir-ne una selecció prèvia feta per nosaltres i deixar que triïn. I deixar la pantalla quan acabi el programa.

6. Mirar els programes de televisió amb els fills, almenys una part, per tal de poder-ne comentar en altres moments el to i alguns continguts i així transmetre els nostres valors.

7. Apagar totes les pantalles durant les estones dels àpats.

8. Impedir que hi hagi pantalles a l’habitació particular.

9. Encarregar-li que sigui ell qui apagui els aparells quan l’estona s’acabi. No fer-ho nosaltres.

10. Buscar junts activitats no digitals per gaudir amb els fills: proporcionar fonts de plaer lluny de les pantalles.

Blog d’Alba Castellví

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Em temo que fer tot això ratlla l’impossible si no vols parar boig.
    Paraules buides de teòrics que escriuen articles. Aquest decàleg em sembla irritant i gens creïble.

  2. Doncs jo crec q és molt realiste. Si es fa bé, funciona. Però la gent s’hi ha de posar.
    A mi m’ha funcionat i a qui ho ha fet bé també.

  3. A mi no sembla tan impossible. Però sí que requereix esforç, compromís i sobre tot, constància. De vegades això ens costa molt, optem pel camí més còmode.

  4. En Xavier comenta que ratlla l’ imposible… Es la típica excusa d’ escudar-se amb l’ entorn i no assumir les veritables responsabilitats com a pares. Jo ho he posat en pràctica i realment funciona, al final del que es tracta més que d’ educar sinó de cultivar els nostres fills.

  5. Ostres, quins descobriments. Es nota que hi ha un estudi sociològic de fons darrere. Ara els pares desorientats ja tindran una guia per evitar la dependència , sobretot sense cridar (especialment si la ‘chacha’ ens fa la feina). M’interessa per sobre de tot el punt on parla dels valors dels pares, però no em queda clar quins són.