Despacito i la migració digital

No us podeu imaginar la de vegades que em pregunten “I això no ho teniu digitalitzat?”

Alan Capellades Riera

Alan Capellades Riera

Llicenciat en Història, arxiver i gestor de documents.

Quarts de set del matí, C-58, milers d’ànimes movent-se lentament cap al seu destí, de fons es comença a escoltar un virus “pasito a pasito, suave, suavecito, nos vamos pegando poquito a poquito…”. Un conductor queda infectat a l’instant, la tornada rebotarà dramàticament entre les seves neurones durant tot el dia, amb conseqüències nefastes. Alguns de vosaltres sou hostes d’aquest virus, sabeu de què parlo, del clàssic de la lírica moderna Despacito de Luis Fonsi i Daddy Yankee.

Unes quantes hores més tard, trenta parells d’ulls adolescents observen atentament un document, aguantat per unes mans protegides per guants cotó. Es tracta d’un fragment del Moralia in Job de Sant Gregori Magne de l’any 850, un dels pocs testimonis que resten a Catalunya d’escriptura visigòtica. Un dels alumnes de quart d’ESO, incrèdul o crític, formula la pregunta del milió d’euros “I tu com ho saps això? No es veu res!”. La resposta és ràpida: paleografia, lectura de lletres antigues, i després un petit truc, Google. Un servidor intenta posar un exemple atractiu i proper davant d’un públic difícil: “Imagineu-vos que esteu buscant aquella cançó que diu «pasito a pasito, suave, suavecito», però no recordes el títol. Què fas? Posar-ho a Google, d’aquesta manera identifiques ràpidament la cançó”. Tres quarts del mateix pel que fa a un fragment bíblic, n’hi ha prou amb escriure un fragment de versicle per saber exactament a quin passatge pertany. La incorporació de les noves i no tan noves tecnologies ha suposat un canvi de mentalitat, els nadius digitals no pensen en analògic, recuperen, interpreten i reutilitzen la informació en un entorn tecnològic diferent al dels immigrants digitals. Google ha estat clau del següent esquema mental: un usuari cerca un concepte expressat en llenguatge natural i el resultat que obté són milers d’entrades ordenades per rellevància. Gran èxit de la matemàtica computacional difícil d’equiparar, sobretot si es parteix d’un entorn no datificat, com un arxiu històric.

Però el repte no està en l’esforç professional que suposa l’assimilació de les noves tecnologies en els arxius històrics, cosa que ja estem fent. Un exemple el trobem en la jornada dedicada als arxius històrics en l’entorn digital que es durà a terme en el marc de les celebracions del centenari de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. En tot cas, el repte està en assumir els costos que suposa i la dificultat per fer-los entendre. No us podeu imaginar la de vegades que em pregunten “I això no ho teniu digitalitzat?”. Doncs no, no ho tenim digitalitzat. Tenim uns cinc quilòmetres de documentació en aquest arxiu (l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental – Arxiu Històric de Terrassa), i disposar d’una còpia digital de la documentació suposa una gestió d’uns 50.000.000 fitxers electrònics, uns 40.000€ en discs durs (dels barats) i unes despeses mensuals d’uns 2.800.000€ de manteniment d’un portal web que doni accés a les digitalitzacions (càlcul a partir de les tarifes d’AZURE de Microsoft).

Òbviament, aquestes xifres generen al nostre interlocutor un impacte emocional difícil d’ocultar, moment en què aprofitem per sentenciar “els costos de la gestió de la documentació digital són tant o més cars que la gestió de documentació en paper”. A mesura que passin els anys, aquestes despeses es reduiran substancialment però aniran incrementant-ne d’altres, com ara la inversió en programaris que migrin formats, emulin entorns tecnològics o facilitin la recuperació de dades mitjançant ICR (Intelligent Character Recognition). Sigui com sigui, estem parlant d’unes despeses que superen de llarg el pressupost dedicat a la Xarxa d’Arxius Comarcals (1.081.000 €) i a l’Arxiu Nacional de Catalunya (1.864.577,04 €), dades del 2015. Els costos econòmics de la transició digital dels arxius històrics són aquests i no uns altres, segur que molts matisareu.

L’Administració Pública creu que pot vendre el Govern Obert a la ciutadania, però es quedarà en una mera idea si no facilitem als centre d’accés a la informació pública, com els arxius, els recursos, personal i mecanismes necessaris per fer-ho realitat. Si seguim en l’actual paradigma la preservació del patrimoni digital es desvincularà dels centres de referència, com els arxius històrics, quedant aquests somorts, com a museus de paper, o com diu la cançó “…despacito, suave, suavecito, poquito a poquito”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació