Desnonar una biblioteca

5.06.2017

L’escriptor Ricard Ruiz Garzón ha explicat a les xarxes socials la dramàtica decisió de desprendre’s de 5.000 llibres, un terç de la seva biblioteca personal, després que el propietari del pis on vivia, a Santa Coloma, no li hagi renovat el contracte de lloguer. Si Ruiz pagava 1.000€ al mes, ara el pis s’anuncia per 1.600€. Amb l’increment dels lloguers que afecta tota la zona metropolitana, Ruiz Garzón haurà de traslladar-se a un pis massa petit per encabir els 15.000 llibres que té a casa actualment.

Ricard Ruiz | Foto: Nacho Calonge

“Aquests milers de llibres que m’abandonaran no són d’acumulació sinó de selecció”, escriu Ricard Ruiz a Facebook. “Feia anys que em desprenia de llibres mentre n’incorporava de nous”, diu l’escriptor, que des que va abandonar el periodisme cultural (decisió dolorosa que va explicar en el seu moment en una entrevista publicada a Núvol), es gasta entre 500 i 1.000 euros anuals en adquirir llibres, que després “resulta que no puc tenir a casa per manca d’espai.”

Aquella dita de Barcelona és bona si la bossa sona no havia estat mai tan falsa. L’encant de la Gran Encisera s’ha disparat arreu del món. Dins el mercat de valors de les ciutats, cotitza a l’alça i atreu població estrangera de tots els estrats socials, des dels immigrants més humils fins als professionals altament qualificats que troben a la ciutat una feina i una vida atractives.

Una alta cotització, però, no es tradueix necessàriament en prosperitat. La cotització es mesura per l’índex de preus. La prosperitat, en canvi, es mesura en funció del benestar dels ciutadans i la qualitat d’un espai públic compartit. En els darrers anys, per exemple, la cotització immobiliària ha despuntat molt més que la capacitat adquisitiva dels barcelonins per fer front al lloguer o a la compra d’habitatge. Barcelona ha entrat en una lliga mundial de ciutats que s’ha convertit en un camp adobat per a grans inversors, però els seus habitants han assistit a aquesta gentrificació amb els sous congelats.

“Aquest terç dels meus llibres em defineix, tant o més que un terç de les meves fotos, un terç de les meves pel·lícules o discos, un terç de la meva roba, o tot allò que defineix la meva identitat”, ha dit Ricard Ruiz. “Perquè si vull fer un Marie Kondo ho faré des de la meva llibertat, quan jo ho desitgi o decideixi. Veure’m obligat a fer-ho i per aquest motiu, m’ho fa viure com una agressió, com un atac a la zona de flotació, com una mostra de violència. M’estan robant un terç d’una de les coses que més estimo i no sé on ni com denunciar-ho”, remata Ruiz Garzón.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. El que s’hauria de fer és limitar el preu dels lloguers i crear nous pisos de lloguer social propietat de l’administració.

    • si pero per tot aixo, s’hauria de reblar els drets i els deures de una societat decadent on priva el guany amb diners per sobre la ética, Molt difícil

  2. El seu és un assumpte absolutament privat. Que els lloguers estiguin disparats no ho és . Sobre tot amb un Ajuntament d Bcn que se les dona de progressista i no és res més que populista.
    Si tant s’estima allò que és seu i no ho vol perdre vagi a un poble i llogui una casa gran perquè tenir 15.000 llibres a Barcelona s’ho pot permetre poca gent. Altres tenen problemes més grans i no van plorant pels diaris. Les coses de vegades es posen dificils i ara sembla que li ha tocat a vostè que, pel que sembla li sap molt greu marxar del seu pis.
    Si vol que li digui m’ha fet un cert pudor el seu lament públic. Deixi de mirar-se el melic i faci una ullada al seu voltant. Li anirà bé.

  3. A veure si ho he entès. Diu que pagava 1.000 de lloguer i li han apujat a 1.600 i ha de deixar el pis, però d’altra banda diu que es gasta entre 500 i 1.000 euros en llibres al mes. En fi. Aquest personatge de la colla pessigolla sempre m’ha semblat un fantasma, però això em sembla ja fora de mida.

  4. No, àngel barres, diu “entre 500 i 1000€ anuals”, que és l’increment d’entre 1 i 2 mesos del lloguer.
    Estaria bé llegir amb atenció, abans de criticar gratuïtament, només xls teus prejudicis, això sí q sembla fora de mida i no el cas q s’explica (i q l’avarícia d’uns quants multiplica)

    • Rellegeixo l’article i tens raó, Paulus. I rectifico. Ho ha havia llegit malament. Però l’error no té a veure amb un prejudici, sinó simplement amb això, un error de lectura. De manera que el prejudici potser el tens tu per atribuir el meu error a un prejudici. Perquè no entenc com un afer privat com aquest pot ser notícia. El personatge, repeteixo, és un fantasma.

  5. No veig la raó per considerar més legítims els seus interessos que l’interès del propietari del pis.

    • Jo t’ho explico. L’interès del llogater és simplement poder disposar d’un bé bàsic com és un sostre sota el qual viure. En canvi, l’interès del propietari és fer valer la seva propietat molt més d’allò que realment val, o sigui abusar de la necessitat del bé bàsic del llogater demanant-li un lloguer demencial, gràcies a la indecent especulació immobiliària permesa, o sigui sense control públic. No crec que hi hagi bons i dolents. Si pogués, probablement el llogater faria el mateix. Però això ja seria fer un judici d’intencions.

  6. Hi ha el cas de l’Angeles Loring. Propietària de la Llibreria Loring Art, al carrer Gravina 8, al raval, tocant al carrer Pelai. Una llibreria mitica d’art contemporàni (la única de Barcelona) amb més de 20 anys de trajectòria. Fa un mes va tancar. el lloguer va pujar de 1600 a 4000 euros. Estaria bé que els mitjans se’n féssin ressò…

    • No sabia això de la Loring ;-(
      Increïble la Barcelona ”guapa” que ens deixa a tots amb el cul a l’ aire…

  7. Si hi hagués més protecció als propietaris davant de llogaters caradures i barruts, molta més gent s’animaria a posar els pisos a lloguers i els preus baixarien. Diguem-ho tot.

    • Doncs sí, tens tota la raó. Si es limiten els preus dels lloguers, la contrapartida és que també hi ha d’haver seguretat jurídica pel propietari, i amb això vull dir que, tal com passa als països estrangers, si un lloguer no es paga, s’ha de poder resoldre amb menys de dos mesos i sense haver d’anar a judici. Hi ha molta gent que llogaria la casa que han heretat de l’avi o de la tieta però ara no ho fa per por.