Desficis mentals

25.06.2012

M. Mercè Curtiella al costat de Gerbrand Bakker, premis Llibreter 2012 | Foto Pere Virgili

 

M. Mercè Cuartiella ha obtingut el premi Llibreter 2012 amb Germans, gairebé bessons, una novel·la publicada per Brau aquest mes de març que a hores d’ara encara no havia estat ressenyada com cal en cap suplement literari del país. Podeu llegir l’entrevista que l’autora ha concedit a Núvol aquí.

Germans, gairebé bessons s’endinsa en la relació dependent i torturada entre dos germans adults, l’Ester i el Joan i les conseqüències destructives que el seu lligam excloent té en les seves vides conjugals. Ambdós comparteixen un secret terrible sobre la mort de la seva mare que els manté units en un vot de silenci gairebé claustrofòbic. Cuartiella ens ve a dir que una fraternitat mal entesa pot incapacitar per al matrimoni. Ester ja s’ha divorciat de Hans i Joan no sap donar a la seva dona, Raquel, les atencions que mereix.

El nus de l’argument es pot resumir en una frase: Ester, Joan i Raquel viuen sis dies angoixants contrarellotge després que Joan, un baliga-balaga sense remei, hagi perdut cinc mil euros en una timba. Joan està obligat a tornar els diners en el termini de sis dies si no vol rebre una pallissa de la màfia russa. Tots tres buscaran una solució. Joan serà incapaç de trobar-la, però Ester i Raquel, dues dones de nom bíblic, sí que actuaran per posar-hi remei. D’elles dues surten els dos actes morals més importants d’aquesta novel·la. De fet s’exposaran fins al límit. Ni Raquel ni Ester semben gaire equipades per a la llibertat. Per això, el seu gest final, més que una mostra heroica de bondat, és una confirmació de la seva submissió. I una prova que l’amor, quan està desenfocat, només porta a l’estupidesa.  És en la versemblança o no d’aquests gestos finals que l’autora es juga la consistència de la novel·la. I els lectors se sentiran més o menys convençuts en la mesura que puguin entendre i acceptar aquests dos actes morals.

Germans, gairebé bessons és una novel·la escrita des d’una profunda misantropia. També ens convida a habitar una certa claustrofòbia psicològica. Les localitzacions de la novel·la són mínimes. Ens movem pels meandres recargolats de les ments de Joan, Ester i Raquel. Vivim literalment dins el cap d’aquests personatges, una espiral de pors i especulacions. La novel·la, que no és trepidant, però sí absorbent, avança de manera circular pels revolts de la desconfiança més maligna. Si la relació amb els morts és mòrbida, entre els vius és sarcàstica. En aquesta novel·la tothom treu el pitjor que porta a dins, no hi ha ningú que se salvi, fora del personatge de Hans, que Ester en un moment donat despatxa dient que no el pot suportar de “tan bondadós i amable, tan correcte sempre, tan ecologista, vegetarià, cívic, pacifista… inaguantable”.

M. Mercè Cuartiella construeix un relat opressiu i claustrofòbic per explicar-nos com la relació fraternal és un lligam no escollit, sinó imposat per l’atzar. El laberint de la sang  troba aquí el seu correlat retòric en una trama que avança però que és també un discurs circular i altament especulatiu, que sovint traspua una certa influència de Javier Marías. Incapaços d’estimar, Joan, Ester i Raquel viuen atrapats en l’especulació. Tots tres conviuen en un mateix laberint i busquen la sortida sense arribar a trobar-se mai.

 

Etiquetes: