Des de Finlàndia amb amor

27.01.2017

Els Parking Shakespeare van forts. Tan bon punt arribem al Maldà veiem que han cobert les mítiques i tan característiques rajoles blanques i negres de la sala. Ens agrada. Els retrats que pengen a les parets ens seguiran observant, això sí, en aquest muntatge d’Alícia Gorina sobre el text Déu és Bellesa, de Kristian Smeds. Finlàndia, capital el Maldà.

Maria Casellas en una imatge de ‘Déu és Bellesa’. Fotografia de Silvia Delagneau

Els que formem part de la “generació Erasmus” tenim certes dèries, confesses o no, que arrosseguem durant tota la nostra vida. Alícia Gorina va fer un Erasmus a Finlàndia l’any 2005. I això es tradueix en el seu currículum com a directora teatral, on hi trobem dos textos de Saara Turunen (Puputyttö, la chica conejita, i The little Jesus) i dos de Kristian Smeds (Imatges gelades i, ara, Déu és bellesa, de l’autor finès a partir de la novel·la de Paavo Rintala). A la que podem sumar l’espectacle la direcció de Si déu és Bellesa, la Bellesa existeix?, d’Albert Arribas a partir del text que ara ens ocupa, i que es va estrenar al Grec del 2013.

Amb aquests antecedents, hi ha diverses coses que ens alegren: que la companyia Parking Shakespeare hagi apostat per una directora com Alícia Gorina (el seu Watching Peeping Tom va ser un dels millors espectacles de la temporada passada), que Alícia Gorina hagi triat aquest text de Smeds per posar en escena i que el Maldà allotgi un espectacle de creació contemporània. Triple combo. Però Alícia Gorina no ve sola. Des de fa anys treballa amb artistes com Riikka Laakso i Meritxell Lucini (ambdues responsables de la traducció del text i la primera també del moviment) o Silvia Delagneau, dissenyadora de l’espai i el vestuari.

Certament el públic del Maldà es pot sentir confús o fins i tot estranyat en trobar-se un espectacle d’aquestes característiques. Performatiu i postdramàtic, s’entén. I això ens agrada. No som al segle XXI? Fem teatre del segle XXI, recoi! Quan entrem a la sala ens trobem els intèrprets enfundats en barnussos blancs, i unes taules disposades a mode de museu on podem veure els elements que entraran en joc a l’espectacle: pans, palla i guix. La companyia ens ensenya el seu taller i ens convida a una infusió, i seiem a l’espai que han disposat, central i a quatre bandes. Déu és Bellesa recrea vuit quadres del pintor finès Vilho Lampi, un artista que va viure durant el primer terç del segle XX, suïcidant-se el 1936 a l’edat de trenta-set anys. Els set actors es transfiguren en Vilho Lampi, i l’espectacle ens recrearà de forma escènica vuit quadres d’un pintor que va passar la major part de la seva vida a Liminka, pintant els seus ciutadans o a ell mateix.

Adrià Díaz en una escena de ‘Déu és bellesa’, al Maldà. Fotografia de Silvia Delagneau

Què ens agrada de l’espectacle? Quan el text, la posada en escena i la interpretació van en una mateixa direcció, i trobem escenes tan encertades com la de la matança del porc o l’autoretrat. Què no ens agrada tant? La sensació de falta d’unitat entre els intèrprets i que el text de vegades els vagi un xic gran. Mireia Cirera domina a la seva escena al Museu del Louvre (tot i que sembli un fragment d’un altre espectacle), Ricard Sadurní excel·leix fent de cavall, porc o entès en art contemporani, i Maria Casellas ens posa els pèls de punta cantant en francès el tango Youkali i amb el seu monòleg posterior. L’espai ideat per Silvia Delagneau es transforma davant dels nostres ulls en un quadre d’Antoni Tàpies o en una instal·lació d’arte povera. Ella és així. Els pans tacats de sang són una imatge potentíssima: el sacrifici de Crist més pa amb tomàquet postmodern. Ens encanta.

Celebrem des d’aquí que la companyia Parking Shakespeare hagi triat Alícia Gorina, directora que ens agradaria veure més sovint als nostres escenaris. Celebrem una posada en escena que, tot i els seus alts i baixos, conté imatges de pura bellesa (Déu beneeixi les màquines de fum). I celebrem també que el Maldà obri les seves portes a aquest tipus de propostes escèniques.

Els retrats del Baró de Maldà observant ‘Déu és Bellesa’. Fotografia de Silvia Delagneau

Postdata: a la funció del dijous hi havia tres espectadors finlandesos. La noia del meu costat (parlava castellà) s’ho va passar bomba des del primer moment, i el matrimoni gran sembla que no va entendre res de res. Però igualment van sortir del Maldà amb un somriure als llavis.