Denise Desautels: “Jo investigo el dolor del món”

5.07.2017

Tota vestida de negre, perquè el negre és el color de Denise Desautels (Mont-real, 1945), arriba la Gran Dama de les Lletres Quebequeses a la llibreria Nollegiu de Poblenou per a aquesta conversa, poca estona abans que comenci l’acte de presentació d’Una felicitat imposada (LaBreu Edicions, 2017), traduït per Antoni Clapés, el seu traductor de capçalera en llengua catalana.

Denise Desautels

Denise Desautels

Abans Clapés ja havia portat a la nostra llengua Tomba de Lou (Cafè Central/Eumo, 2011), amb el qual va obtenir el Premi Rafel Jaume Cavall Verd de Traducció Poètica, i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (Cafè Central/Llibres del Segle, 2014), la represa de l’antiga col·lecció Balbec. Desautels acaba d’arribar de Mallorca, on ha participat en el Festival de Poesia de la Mediterrània, i també està acabant d’arribar d’una setmana intensa en què ha presentat aquesta obra seva, recuperada com veurem després, a la llibreria Jaimes, la més francòfona de Barcelona, i encara té unes quantes propagacions més que volen aprofitar la presència d’aquesta criatura divina mortal, estranya i propera, clara i hermètica, sempre al llindar de la vida i de la mort, del text i de la passió, del furor i del mot.

Quan li demano com ha anat el procés de traducció d’aquest llibre, Antoni Clapés em regala aquestes paraules, que si venen d’ell sempre són sàvies: “Crec que aquest llibre tindrà, i ha de tenir, èxit, perquè és gran literatura. Desautels escriu una història poderosa amb connotacions negres però alhora plena de joia, i ho fa amb adjectius precisos, que troben la justa mesura i el seu espai ideal, i mostra la vida amb tota la seva cruesa. Traduint aquesta obra vaig aprendre molt, perquè és una escola d’escriptura tota sencera. És un llibre que quedarà. I cal que es propagui aquesta prosa escrita des del ritme de respiració de la poesia.” I quan parla d’aquesta respiració no puc deixar de pensar en Thomas Bernhard, en Pier Paolo Pasolini, en Blai Bonet, en Antònia Vicens, en Ana Blandiana, en Nicole Brossard, ja que totes aquestes personalitats escriuen des de la melodia de les cavernes als pulmons.

També cal tenir en compte que Una felicitat imposada va rebre recentment un premi preciós, l’Hervé-Faulon de l’any 2015, un reconeixement atorgat a un “llibre oblidat o negligit” perquè es torni a posar en circulació anys després de la seva primera aparició, fet que li ha valgut una nova vida i una nova oportunitat per arribar a nous lectors, així com també per arribar a tota una sèrie de llengües, com la nostra. Ens podem plantejar un premi així en llengua catalana per tal de fugir una mica de les novetats imperioses, dels ritmes accelerats i del sentiment que un llibre mor pocs mesos després de la seva publicació? No és la literatura un exercici de memòria? No s’hauria de premiar, d’alguna manera, aquesta memòria? Són llampecs que em travessen el cervell mentre estic a punt de parlar amb la Gran Dama de les Lletres Quebequeses, i això que vinc de parlar darrerament amb grans dames…

Amb una veu calmada però potent, precisa i austera, didàctica i genial, Denise Desautels em parla del procés d’escriptura i d’aquesta aventura literària de primer ordre que ha provocat entusiasmes al seu pas i que en molt poc temps ha arribat a la segona edició. Poc després, Ester Andorrà em comentarà que està farta de lectures que no deixen indiferent: ella proposa i defensa lectures que sí que ens deixin diferents. Una felicitat imposada de Denise Desautels és una d’aquestes lectures, sense cap mena de dubte.

Jaume C. Pons Alorda: Benvinguda de bell nou a casa nostra.

Denise Desautels: Per a mi és un autèntic plaer poder tornar aquí, a Catalunya.

I què tal el seu pas pel Festival de Poesia de la Mediterrània, que se celebra a Mallorca des de fa gairebé vint anys?

Ha anat molt bé, gràcies. La veritat és que el seu director, Biel Mesquida, és un autèntic foll. Té molta passió. I per això ens ha fet sentir molt ben acollits.

El seu llibre, Una felicitat imposada, comença amb una cita de Nicole Brossard que parla del territori on s’ajunten la passió i el dolor i de quina manera això és una porta d’entrada a la ficció. Entén el dolor com una porta, com un començament?

La cita de Brossard aquí és tota una declaració d’intencions. Perquè jo no volia fer una autobiografia, en cap cas, el que jo volia era justament dur a terme un treball profund amb l’escriptura, un treball fet a partir del dolor personal no per revelar-lo talment material vital sinó com l’inici d’una textualitat diferent. Els mots de Nicole parlen molt bé del desig, del plaer, de l’afectació, i en aquest cas m’ajudaven a trobar un territori nou en la meva obra, ja que el que jo volia era precisament agafar la vida, la veritat, i transformar-les en creació. Això és la ficció.

En efecte. I quin seria l’origen del llibre, el dolor doncs?

Sí, exacte, l’origen del llibre és el dolor. La narradora, que per a mi no és jo però sí que té alguna cosa d’alter ego, és qui explica la història. Parla de la seva infantesa, i de quina manera les persones del seu entorn més proper volen evitar que caigui en la malura, en la tristesa, en el dolor. Per això ella no és conscient que pateix. L’amor, les carícies, les atencions… Aquesta sobreprotecció extrema fa que arribi a pensar que ella és feliç, i és que la seva família l’envolta fins a tal punt que estableix un mur de protecció que, encara no ho sap, acaba essent perniciós. Serà més tard, a l’adolescència, que ella començarà a comprendre què és el que s’amaga darrere de tot això. I aquest fet té lloc a partir del moment que llegeix Les flors del mal de Charles Baudelaire, o quan rep una carta d’una amiga seva que serà una revelació, o quan balla amb el seu tiet d’una forma molt sensual… Serà a partir d’aquests fets cabdals que anirà descobrint el seu cos. I s’adonarà que la felicitat, que s’esquerda, no era ben bé això.

Un procés que durarà precisament fins a l’últim capítol, que és una autèntica explosió emocional, una epifania joyciana gairebé.

A l’exposició dedicada a Van Gogh veu els ulls d’aquest home que també ha patit tant i aleshores s’adona que tot és una altra cosa. Aquí és on arriba la frase amb què acaba el llibre: “Llavors observaríem la seva por —diu la Lou— com un insecte en captivitat, cuca de llum o papallona, amb la mirada amorosa de l’entomòleg.” És a dir, tot i saber que la por hi és, i que aquesta està controlada en una societat tancada i dominada pel cristianisme, és eludida tota l’estona, observada com aquest insecte. Però llavors la revelació: “I, aquesta vegada, és la meva verdadera veu el que sento.” Ella deixa de ser una nena per esdevenir una dona quan pren consciència d’ella mateixa. I tot arriba en aquest punt.

I tot a partir de no una autobiografia sinó d’una obra nascuda d’una vida per engrandir-la. La literatura no és només un retrat sinó la creació d’un món nou.

El fonament real és l’escriptura, de fet, l’escriptura mateixa. Una autobiografia és una escriptura que s’escriu de la vida per parlar de la vida. I aquest no era el meu desig. El meu desig era escriure el que en francès anomenem un récit, gènere que segons m’ha dit Antoni Clapés no té una correspondència directa amb cap forma catalana. El récit pren elements biogràfics i elements ficcionals i ho fa no tant per parlar de mi, com a persona, com perquè sigui transportat als altres i perquè cadascú s’hi trobi. Més que una “literatura del jo” es tracta d’una “literatura del nosaltres”. A través d’aquesta tipologia textual, el que jo volia era cercar el cor de la fragilitat d’una existència i que l’escriptura no fos una afirmació del sabut sinó un procés de recerca del que jo no sabia res fins poc abans d’escriure.

Però la premissa havia estat una autobiografia, o no?

Al principi havia començat amb aquesta intenció, com explico al principi del volum, però després vaig comprovar que no era una bona idea. Perquè no em semblava prou interessant. Jo coneixia la meva autobiografia, però jo el que volia era conèixer el que no coneixia, per tant l’escriptura havia de ser tota una altra cosa. I aquest va ser el resultat final de la meva investigació. Així va ser com vaig descobrir coses que ni jo mateixa sospitava.

Per tant el text i l’escriptura dominen la voluntat. I vostè va a la recerca del text.

A la recerca del text, sí, però també a la recerca de la veritat que pot sorgir d’aquest text. Per això l’escriptura és tan important: no és el que expliques sinó com ho expliques. Per això al començament hi ha la cita de Brossard que trio, per reivindicar el plaer de l’escriptura, el gaudi de l’escriptura en termes psicoanalítics. L’escriptura obre camins al desconegut. Per tant el llibre parteix d’elements autobiogràfics, com tota novel·la en el fons, com passa amb Proust o Woolf per exemple, però aquests elements després es transformen en literatura. Perquè l’escriptura transforma i obre nous camins, i el que queda deixa de ser teu i comença a pertànyer a l’altre.

Tot un trànsit de generositat, una aventura.

L’aventura de la descoberta. Això mateix! Per aquest motiu la cita de Nathalie Sarraute que faig servir també és tan important: “La mínima desviació, la mínima sospita de llibertat que pogués posar en perill la Felicitat, i ets cridat a l’ordre… retornat a la Felicitat, lligat de mans i peus…” Llegir això va ser fonamental. Vaig llegir el seu llibre i vaig subratllar aquesta frase. Després vaig deixar el llibre allà on fos, me’n vaig oblidar diríem, però quan vaig començar a escriure Una felicitat imposada vaig pensar que el que jo volia escriure, com un llampec em va venir, era justament això, el que m’havia indicat Sarraute. Vaig anar a buscar el llibre, vaig agafar la cita i la vaig incrustar aquí com si fos llum. Jo sospitava alguna cosa, en efecte, i aquesta sospita se m’anava revelant a partir d’altres lectures que em feren desembocar, i vaig escriure per saber de quina sospita es tractava.

Per tant no és una escriptura de l’experiència sinó des de l’experiència. No és l’escriptura del jo sinó des del jo. Un matís importantíssim, com ja va deixar escrit el poeta Jaume Pont en una antologia dels seus poemes.

Fins i tot diria que és una escriptura després de l’experiència, una escriptura després del jo, més aviat. A mi no m’interessaven els esdeveniments sinó el que hi havia darrere dels esdeveniments. Aquí hi ha moltíssimes coses que explico que no són de veritat, però això és igual perquè es tracta d’elevar, pròpiament, el poder que et dona la ficció, amb totes les seves possibilitats. Perquè l’escriptura, en el fons, sempre és una ficció, escriguis el que escriguis. Fins i tot quan escrius la veritat al més mínim detall el resultat sempre és una ficció.

Perquè la ficció és una mentida que ens ajuda a arribar a la veritat.

I la meva veritat va ser entendre de forma absoluta que la felicitat sempre està lligada al dolor. L’escriptura permet il·luminar i descobrir aquest punt d’unió en el cor d’una nena. I a partir d’aquí explorar la negror, la solitud, la pena, la devastació.

Per tant la felicitat és una condemna, com vostè mateixa deixa escrit en el seu llibre?

La felicitat és una presó. Dins el llibre es presenta com aquesta reclusió contra el món, un mecanisme construït per la família en teoria per protegir, però aquest procés acaba essent dolorós perquè inventa una realitat irreal, si es pot dir així. Però aquests murs de contenció a poc a poc es van esquerdant, s’esquerden a través de la polonesa que treballa amb la mare de la narradora, s’esquerden a través del diàleg amb personatges que no estan dins l’entorn familiar i que evidentment representen un món alternatiu. La novel·la es pot entendre, per tant, com un alliberament en tots els sentits, un alliberament d’aquesta ombra que es va generant dins de la solitud interior de la protagonista.

Una solitud brutal que també serveix per simbolitzar la realitat social, i de país, d’aquella època fosca del Quebec.

Esdevé el reflex de l’escola cristiana del moment, però també d’aquella societat tan tancada, una societat que va dels anys 50 als 60, o sigui, dels 5 als 15 anys de la narradora. És l’època que acabarà portant el Quebec al que es coneix com a Revolució Tranquil·la. L’escriptura no és només la història de l’orfenesa d’aquesta nena, i com això li passa factura, és també com a través de la seva mirada s’explica la manera en què es vivia al Quebec en pre-revolució. Les monges, l’àvia bèstia…

Perquè l’àvia és molt bèstia, en efecte.

Sí, la sobreprotegeix tot el que pot, però després a cau d’orella, al llit, xiuxiueja a l’orella de la narradora la història terrorífica, i espantosa, de Barbablava.

Quin xoc! Per tant, veu la literatura com una porta oberta per fugir de l’horror?

L’escriptura va ser perillosa per a mi. Perquè l’escriptura és un gest dels que viuen. L’escriptura és una recerca, però també és l’espai de la vida. Es pot trobar la vida a partir de l’escriptura poètica. En aquest cas, la narradora troba el poder de la literatura i així comença a escapar de l’entorn familiar tòxic. El meu treball parla de la seducció del que és novel·lístic, i ho fa a través de l’arqueologia de text, del moviment del text, del moviment que engendra la mateixa escriptura. L’íntim enfrontant-se al dolor del món i a la brutalitat del món. Més que una porta oberta, l’escriptura és una finestra oberta cap enllà.

Una finestra que connecta amb la tradició.

Connecta, com tu dius, amb la tradició, però també s’obre al futur. Enganxa un passat dolorós amb un avenir que serà bo. Per això acabem a les mans tot el relat que hi ha aquí, amb tot el seu context. Jo mateixa em vaig descobrir a través de l’escriptura. I si fins aquell moment havia rebutjat l’escriptura, o ho havia rebutjat amb moltíssima por, havia estat perquè en el fons no volia tornar a segons quins fets terribles que s’amagaven com un secret, s’amagaven darrere de la porta com en el conte de Barbablava, en què s’oculten els cossos morts de les donzelles. La meva escriptura va ser aquesta finestra però també la porta que vaig obrir per desvetllar el misteri de l’horror, la veritat del monstre.

Presentació a la Nollegiu del llibre que Antoni Clapés ha traduït de Denise Desautels | Foto: LaBreu Edicions

L’escriptura va servir per exorcitzar els dimonis, doncs?

Una altra cosa que et volia dir és que en aquella dècada obscura hi va haver moltíssima gent, sobretot intel·lectuals, que varen haver de fugir d’aquell ambient oprimidor per tal de sobreviure. La sensació era d’enclaustrament, de sentir-se atrapats, com dins d’una gàbia. Algunes d’aquestes persones que fugien anaven a Nova York, d’altres es dirigien a París… El cas era que necessitaven escapar, i escapaven perquè en molts d’aquests casos semblava que aquesta era l’única alternativa permesa. El país no permetia cap tipus de gest, fins que no varen arribar els aires de primera revolta calmada a partir de la Revolució Tranquil·la, que s’havia anat preparant de forma underground, tant a dins com des de fora.

De la mort a l’explosió, es podria dir.

A partir dels anys 60 tot va començar a canviar. Perquè quan una bomba explota ho fa de forma molt ràpida. I és el que va passar al Quebec en el seu moment: allò va rebentar. Era com si el Quebec despertés i que de sobte acabés amb aquell Segle Antic, aquell règim gairebé medieval. Llavors es va obrir una possibilitat de metamorfosi. I els escriptors varen començar a escriure amb llibertat, els pensadors varen començar a pensar en llibertat, els parlants varen començar a parlar amb llibertat, els artistes varen començar a crear amb llibertat i la gent va començar a viure amb llibertat, i tothom anava despertant el que durant tant de temps havia quedat absolutament reprimit. En aquest sentit, Una felicitat imposada es pot llegir també com una metàfora d’aquest despertar col·lectiu a partir d’una mirada individual. En resum: vàrem començar a viure, vàrem començar a trobar la vida per comprometre’ns amb la vida. La Revolució Tranquil·la va ser el nostre Renaixement Total.

I de quina manera! Ara mateix el Quebec és una autèntica potència artística i creativa a àmbit mundial, i amb persones de lletres fonamentals com Nicole Brossard, Réjean Ducharme, Louise Dupré, Martin Audet, Denise Desautels…

I tanta altra gent! Sí, ara mateix la gent que escriu és absolutament increïble. I això és així perquè hem desenvolupat la revolta i la llibertat, i perquè tenim aquesta ànsia increïble de llibertat.

I aquesta ànsia increïble de llibertat en literatura es podria posar en paral·lel a l’ànsia increïble de llibertat en qüestió de país i del Quebec intentant assolir la seva independència?

No crec que l’associació sigui tan fàcil… Però sí que sé que a Catalunya, perquè me’n va parlant Antoni Clapés, esteu en un procés similar amb el desig de dur a terme un referèndum. Nosaltres en vàrem celebrar dos, de referèndums, i al segon, quan érem a punt d’aconseguir la llibertat, hi va haver moltíssima guerra bruta, moltíssims enganys. Ens varen estafar i la gent va tenir por, i al final va acabar imposant-se el no, encara que per molt poc marge. Però vosaltres no heu de tenir por. Us heu de llançar. Perquè heu de saber que quan arribi el moment us la fotran. I heu d’estar preparats. Ara, aquí, vosaltres teniu esperança, una esperança, però sigueu prudents, perquè us intentaran fotre com ho varen fer amb nosaltres.

I ara què?

Ara hi ha un cert desànim després del que va passar. Estem en un moment d’impàs. És com si s’hagués perdut un poc la il·lusió. A través de l’escriptura hem d’anar creant, i recreant, aquesta il·lusió perduda.

Precisament, la il·lusió de continuar, d’insistir, però sobretot de reinventar-se. La reinvenció és important en aquest llibre, a partir de la reinvenció del llenguatge, ja que un altre dels aspectes que s’ha de destacar a favor d’Una felicitat imposada és que es tracta d’un llibre escrit en prosa però que sembla escrit en vers o amb una capacitat altament poètica. O sigui, gairebé com un poema narratiu…

Es podria dir que sí que hi ha una fusió de prosa i poesia. És un récit poètic.

Perquè vostè toca tots els gèneres, de fet…

És així. He escrit poesia, he escrit prosa, he escrit assaig, fins i tot també he escrit peces dramàtiques per a la ràdio, i sempre intento que hi hagi aquesta naturalesa poètica en tot el que faig. Perquè penso que, fonamentalment, soc poeta. Estic molt contenta de com Una felicitat imposada té alguns dels millors passatges que he escrit mai.

És curiós perquè en els seus poemes hi ha personatges i en les seves obres narratives hi ha poesia, és com si estigués treballant un gènere híbrid.

És una temptació perpètua. Quan faig poesia em sento temptada per la prosa i quan faig prosa em sento temptada per la poesia, suposo que per aquest fet les acosto i les faig convergir.

Una infecció mútua, un territori de frontera, un virus.

Crec que qui escriu en el fons sempre ha de ser poeta. Perquè la poesia no és només una manera de tallar versos, la poesia és una forma de mirar el món, d’entendre’l, de captar-lo.

Com va dir un poeta català, Joan Vinyoli, “viure poèticament”.

És això, sí.

Per aconseguir aquest procés de lectura d’allò que fins llavors havia estat desconegut, fins i tot tapat per la terra…

Soc com una arqueòloga de l’íntim: vaig traient capes de material, vaig furgant, avançant i retrocedint, i així em trobo amb situacions noves. Tota la meva obra opera d’aquesta manera. Veig l’obsessió com travessa la meva obra, insistint, insistint, insistint. L’escriptura és un moviment.

Fins i tot amb temes similars: la mort, la desaparició, l’espai en blanc, el buit, la ferida…

És com si la meva obra traduïda al català fos una trilogia, una trilogia formada per Tomba de Lou; Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt i ara Una felicitat imposada. Es podria considerar una Trilogia de la Ferida. Aquest matí Antoni Clapés em comentava que ell entenia els tres llibres que ha traduït com tres ferides: la ferida de la meva mare (amb Una felicitat imposada), la ferida de Lou (amb Tomba de Lou) i la ferida del meu fill (amb Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt). És des d’aquesta perspectiva que Antoni Clapés també entén la cita inicial de Normand de Bellefeuille: “Jo tenia una ferida / com qui té «un costum» / i en tenia una altra / com una diversió / i encara una darrera, bastant més simple, / a títol d’exemple / tenia tres ferides i / tota una vida / per afegir-hi dolor.” Crec que, en el fons, jo investigo el dolor del món.

Una imatge extraordinària.

A vegades penso que si vaig molt dins meu i descobreixo coses noves aconseguiré arribar a l’essència del món, i que el món em toqui. La meva escriptura, per tant, és aquest viatge de dins a fora, una escriptura que va molt en compte amb la bomba que s’hi amaga, una bomba d’efecte retardat, però amb l’escriptura podem desmantellar aquesta bomba tan perillosa.

I què tal el treball amb el seu traductor, Antoni Clapés?

Oh! Meravellós! Antoni Clapés és meravellós. Té tant interès, tanta passió… És una persona molt professional i apassionada, sí, però més que això també s’ha acabat convertint en un company de viatge. La seva sensibilitat connecta molt amb la meva, i crec que aquesta relació també troba paral·lel en la relació de coincidències que hi ha entre Catalunya i el Quebec. Que un poeta com Antoni Clapés em vagi traduint els meus llibres és un autèntic luxe i també un immens plaer. I un regal. A més a més, l’edició que ha fet LaBreu del meu llibre és preciosa, també. Aquesta coberta, la fotografia, els colors… El goig dels llibres ben fets.

Tan ben fets que acaben rebent premis: Una felicitat imposada va aconseguir un premi preciós, l’Hervé-Faulon de l’any 2015, un reconeixement atorgat a un “llibre oblidat o negligit” perquè es torni a posar en circulació.

Això va donar nova vida al llibre, i en part gràcies a aquesta nova vida ara soc aquí. Del dolor a la vida, l’etern camí.