La polèmica #postfunció

Fa uns dies Elisa Díez, autora del blog teatral Butaques i somnis es va convertir sense voler en el centre d’una polèmica després de publicar una crítica negativa de  La dona vinguda del futur, de Marc Rosich i Guille Milkyway, un espectacle familiar que es representa al TNC. Cristina Clemente va assistir al debat que es va generar a Twitter, que va suscitar un intercanvi d’impressions entre autors i crítics del camp teatral, literari i artístic: Guillem Clua, Xavier Serrahima, Andreu Gomila, Jordi Sora, Joan M. Minguet i David Abril. Us enfilem aquí una recopilació dels arguments més interessants que han sorgit al llarg d’aquest debat.

En un article a Núvol que va obrir un debat molt seguit i comentat a Twitter, Cristina Clemente saludava així l’emergència d’una nova forma de crítica teatral: “L’aparició del fenomen #postfunció a twitter és una molt bona notícia pel món del teatre. Que hi hagi un grup de persones anònimes que quan surten del teatre tinguin ganes de dir-hi la seva és fantàstic, independentment que els comentaris siguin positius o negatius. Aquesta és la gràcia, com a mínim una de les gràcies, d’anar a veure una funció teatral: que quan surts tens una opinió personal sobre allò que acabes de veure”.

L’autora de La nostra Champions particular reconeix que per als dramaturgs el hashtag #postfunció és un input nou al qual no estan del tot avesats: “Potser el problema és que aquest canal de comunicació – les xarxes socials- és massa nou i encara no sabem com ens hi hem de posicionar.  Fa molt poc temps, als creadors no ens arribava la veu individual de l’espectador. És a dir, tu notaves en una estrena, o en una funció,  si la gent estava contenta o si no havien quedat convençuts. En general.”

Clemente no resta valor a aquests comentaris espontanis del públic que comenta les obres de teatre sense cap pretensió de fer una crítica professional, però planteja un interrogant: “La pregunta que em ve al cap, però, després de tot això és: ara que la veu de l’espectador anònim té un canal per fer-se pública, ara que molts aficionats al teatre tenen blocs, que a més reben moltes visites i escriuen articles després de veure una obra…  En què s’ha de diferenciar la crítica professional de la crítica amateur? Al meu parer, el crític professional és aquell que, en la mesura del possible, intenta aparcar el seu gust personal i analitza l’espectacle des d’un punt de vista més ‘d’ofici'”.

El dramaturg Guillem Clua, autor de Smiley, una comèdia que ha aterrat fa ben poc al Capitol després d’estrenar-se a la Sala Flyhard i passar pel Lliure, va presentar un argument maximalista, molt més radical que el de Clemente: “Oblideu-vos doncs d’una vegada que la crítica serveix d’alguna cosa a l’artista. Els creadors ja ho saben quan l’espectacle té mancances i quan no. Ells l’han parit, han estat fidels a la seva visió, i són prou conscients de si el nen ha sortit lleig o guapo. Els aplaudiments del públic que ha pagat per veure’l o una platea buida també són prou significatius. No necessiten ningú que els ho faci veure en negre sobre blanc”. En un moment d’indignació que posteriorment va matisar, Clua arriba a demanar que els crítics s’abstinguin de parlar d’una obra si se l’han de carregar: “Tot el que ha passat és un clar exemple que evidencia que d’allò negatiu només en poden sortir més coses negatives. Estalvieu-vos-les. Si no us agrada un espectacle, calleu i parleu d’un altre que sí que us hagi agradat. O destaqueu-ne les coses positives”.

Xavier Serrahima, crític literari de Núvol, va respondre a la reacció visceral de Clua trencant una llança a favor de la crítica: “Entenc que el primer que caldria plantejar-se és quin sentit o funció tindria la crítica si només fos positiva. Si l’únic objectiu dels crítics és referir-nos a aquelles obres que considerem reeixides —o, exclusivament, d’allò que ens ha semblat més positiu de les que considerem que no ho han estat tant— quant de temps podrem seguir fent la nostra tasca? Quan de temps trigarien els lectors en llegir-nos si no els oferim cap punt de comparació?”.

Serrahima no concep una crítica lliurada exclusivament a l’entusiasme. Si no hi ha contrast, no hi ha possibilitat de discernir: “Si tot és bo —si no hi ha (o no es pot dir) res de dolent— el concepte de valor perd el seu sentit. Com ens ho farem, per a destacar allò que considerem millor que allò altre? Com podran saber, els que ens llegeixin, allò que considerem una bona obra i allò que no ens sembla prou reeixit? Potser hauran de fixar-se en la qualitat del nostre entusiasme?”

El crític Andreu Gomila es va incorporar al debat des de la revista TimeOut reaccionant contra Guillem Clua: “Si els creadors s’enutgen, allà ells. Però afirmar rotundament, com fa Guillem Clua, que només s’han de publicar les crítiques positives és tractar la gent d’imbècil, o de ramat sense criteri. Cap crític més o menys professional creu que la seva crítica influeix en l’obra present o futura d’un creador. La relació del crític és amb el lector, no pas amb el creador. I això no ho ha d’oblidar ningú.”

“Per què serveix la crítica? Per què serveix el periodisme? I el teatre, per què serveix? I l’art?” es pregunta Gomila.”Totes aquestes són preguntes, disculpin, de primer de bàsica. D’entrada, podríem de dir que no serveixen per a res. Crítics, periodistes, dramaturgs i/o artistes no són com els metges o els mestres, que a priori desenvolupen una feina bàsica dins el món occidental… Si pensem això, tanmateix, podem plegar veles ara mateix i anar a viure a l’Antàrtida, o al desert del Gobi, perquè sense art no hi ha societat, i sense crítica no hi ha art”.

Jordi Sora, crític de dansa, autor del blog Escena de memòria i col·laborador habitual de Núvol, va fer una aportació més teòrica. Al seu article ‘De què parlem quan diem crítica? sosté que “la contemplació d’una obra d’art és essencialment fenomenològica. Una vivència que l’espectador té amb allò que es mostra. Se’n deriva d’això les múltiples interpretacions que una mateixa obra tindrà. I per tant: el grau d’adhesió a l’experiència viscuda. Res de nou que no sapiguem. Alerta, però, perquè semblaria que es tracta, com defensava Rancière, d’un “espectador emancipat”. Però és una fatal errada d’apreciació, perquè la motxilla de coneixements és determinant en tot aquest joc de miralls. Espectadors i creadors confronten en cada funció el limitat (o immens) passat amb el que basteixen els seus pensaments i el propi fet artístic. Fer d’això un universal (per part de totes dues bandes) seria el mateix que pretendre afirmar que l’experiència de cadascú té el mateix valor.

Joan Minguet, crític d’art i president de l’ACCA, s’ha sumat des del seu blog, Pensacions, al debat iniciat per Cristina Clemente al voltant de les noves formes de crítica teatral que han sorgit arran de la irrupció de les xarxes socials.

“El debat sorgeix, al meu entendre, de dos equívocs” exposa Minguet. “El primer, ja em perdonaran, és el de prendre’s seriosament el twitter. Que ningú no s’espanti, no vinc de les catacumbes i no m’oposo, ans al contrari, al avenços comunicatius que ens proporciona la tecnologia. El twitter pot tenir una utilitat (per a la informació immediata, per expressar sentències abruptes, les veritats apodíctiques de sempre), però no pot ser pres com a un dispositiu on s’intercanviïn idees. És impossible constrenyir un discurs o un pensament —o, almenys,un diàleg raonat —en cent i escaig caràcters”.

“El segon equívoc és caure en el parany del que podríem anomenar l’arrogància de l’artista”, prossegueix Minguet. “És una vella tàctica: el creador desacredita els crítics amb els mateixos arguments amb què qualsevol persona (artista, crític o espectador ras i curt) podria desacreditar la seva obra. Quan Guillem Clua diu que no fa cap cas dels crítics, però sí que pren en consideració les paraules de gent que coneix perquè “estan dites amb amor cap a mi i cap al teatre” no fa més que remetre’s a la màxima subjectivitat de totes, l’amor”.

Finalment, Minguet desestima per absurda la proposta de Clemente de distingir entre una crítica amateur i una altra de professional: “En aquest marc més democràtic, on els artistes i els crítics hem de demostrar permanentment la pertinença de la nostra feina, la distinció entre crítics professionals i crítics amateurs em sembla un paracronisme o, si se’m permet la franquesa, un disbarat. Les bones crítiques s’han de sustentar en la seva pròpia lògica, en el rigor de la construcció del discurs. I això pot passar en un mitjà periodístic, pot passar en una revista especialitzada o pot passar —i passa!— en un blog penjat en el ciberespai”.

David Abril tancava tot just ahir des el seu blog la polèmica amb un post molt lúcid, en què resituava el fenomen #postfunció en la seva justa dimensió. Una cosa és l’exercici de la crítica i l’altra piular una opinió en 140 caràcters: “I doncs, per què afirmo que aquest debat entorn la crítica s’allunya, i molt, del fenomen postfunció? Doncs perquè aquesta és una llufa, la de fer crítica, que incomprensiblement se l’hi ha penjat a l’etiqueta sense que mai hagi pretès erigir-se com a tal. Òbviament algú em pot dir, i amb raó, que només puc parlar per mi, i/o per la gent que conec que en fa ús, i que això no és representatiu. Cert. Tanmateix, convido a llegir desacomplexadament les piulades que hom pot trobar a l’etiqueta amb atenció, i fixar-nos en què s’hi diu, el to i estil amb què s’escriu. Qui ho faci no trigarà en adonar-se que, per més sofisticades o originals que algunes puguin arribar a ser, les piulades no passen (insisteixo, perquè no ho pretenen, però és que tampoc podrien si pretenguessin anar més enllà) d’impressions i opinions sobre aquest o aquell altre muntatge”.

Així doncs deixem per un altre dia el debat sobre la fiabilitat i l’autoritat dels crítics professionals. Ara per ara diria que només hi ha dos tipus de crítics plenament fiables. Aquells que sempre l’encerten i aquells que sempre s’equivoquen. Els primers són fiables, esclar, si són intel·ligibles, si tenen un gust que puguis compartir més o menys, però d’aquesta mena de crítics n’hi ha pocs. Del segon tipus, dels que sempre s’equivoquen, n’hi ha en gran abundància, però són igualment fiables perquè de seguida pots constatar, per la feblesa dels seus arguments i l’estretor mental amb què judiquen, que s’equivoquen sistemàticament.

Després hi ha quatre tipus de ressenya. Una bona ressenya ben feta; una mala ressenya també ben feta. Aquests dos primers tipus són els únics desitjables. Llàstima que massa sovint ens haguem de topar amb els altres dos tipus de crítiques: una bona ressenya mal feta o una mala ressenya escrita amb acarnissament i pura mala llet.