De Suskeda Rural a Piròmana d’Argos

17.09.2016

El Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí ha encetat una nova línia expositiva d’art contemporani. Aquest primer cicle titulat “Camins propers” i comissariat per l’artista Mar Serinyà, acaba el proper 24 d’octubre amb l’exposició “Mar/e/velles del no res” de l’artista Núria Iglesias (Susqueda, 1986).

De Suskeda Rural a Piròmana d’Argos

Si arribeu fins aquí, el paisatge natural i humà que us envolta el copsareu d’una llambregada des de l’espai exterior del museu. El temps geològic i el temps històric són allà, no pas comprimits ni opressors, però sí condensats per mostrar l’enorme riquesa del medi natural i cultural d’aquest poble empordanès.

Enmig dels carrers estrets s’alcen esveltíssimes palmeres de reminiscències indianes que contornegen un gran pati davant una de les façanes de l’edifici. La presideix una doble escalinata monumental d’estructura barroca però segurament construïda més tard, quan era el palau d’Albert Quintana, autor literari de la Renaixença que es féu dir Lo cantor del Ter (replicant Lo gaiter del Llobregat), a més de gran terratinent republicà i rival del conservador Robert, propietari del Palau Solterra, actualment seu de l’altre museu de Torroella, la Fundació Vila Casas.

La sumptuositat exterior contrasta amb les cobertes interiors de volta catalana, de dimensions i mesures d’acord amb les feines agrícoles d’unes terres al·luvials característiques del tram baix del riu Ter.

A aquest paisatge recent hi sumem el més llunyà. Els Pics del Montgrí trobats al Cau del Duc; són eines paleolítiques batejades amb aquest nom per l’arqueòleg Lluís Pericot els anys vint, testimonis dels habitants de les coves i caus de fa uns 300.000 anys. I més enllà en el temps, la formació geològica del massís calcari del Montgrí, submergit sobtadament al mar per emergir lluny, a l’arxipèlag de les illes Medes. Tot plegat pot ser explicat com una relliscada des de la serralada del Pirineu, quan aquesta es va reelevar durant el terciari com un plegament autòcton i part del gran aplegament alpino-himalaienc de fa milions d’anys.

I com si volguéssim lligar-ho tot, si hi ha cap artista que no està lligada a res, aquesta és Núria Iglesias, que a partir d’ara anomenaré Piròmana d’Argos. Malgrat que pugui semblar el contrari, ja que m’és fàcil i agradable lligar-la al paisatge feréstec de les Guilleries més profundes, la Susqueda més desconeguda, on va néixer i des d’on inicia les seves recerques artístiques més íntimes.

A mi mateixa em va entusiasmar descobrir-la sota el nom de Suskeda Rural, el seu perfil de Facebook, però ara resulta un desig romàntic i pintoresc que no és adient a la complexitat ni de la seva obra ni de la seva personalitat.

He de reconèixer que al principi em va resultar emocionant trobar una artista que coneixia aquells racons sota el Far i la riera de Querós i imaginar-la per allà fent dansa contemporània. La seva obra m’evocava records infantils dels boscos on collíem maduixes, bolets i castanyes, de l’aigua freda dels petits gorgs on ens banyàvem i trobàvem crancs i truites o caçàvem granotes. La vaig anar a conèixer un dia que actuava al Konvent de Berga, on va fer una performance al vestíbul de l’escala, feia fred i no hi havia ningú més. El vídeo va fallar i no va enregistrar res. Però vàrem descobrir que compartíem també el record infantil més dolç, les postres més grans mai imaginades, el pijama del restaurant de la Codina on em portaven a dinar quan amb la família anàvem a visitar la presa, i on hi posaven de tot, gelat, flam, mató, fruits secs, préssec en almívar… Continuava sent sorprenent i estrany descobrir que d’allà on semblava que només sortia electricitat hidràulica hagués sortit aquesta noia.

Poc després va venir la performance del Museu de Granollers. Seguint els seus treballs on-line, amb el col·lectiu Ex-Abrupte, amb els del Grand Tour amb la Clara Garí, l’estada a Singapur, el projecte amb malalts mentals L’espai és a dalt, ara el d’Itàlia, veus que treu, afegeix i refà constantment el material del bloc. És especialment bonic el projecte Cor on vaig llegir un text que ja no trobo i que ara ha continuat desenvolupant a partir dels dibuixos d’invents del pare mort i estimadíssim.

Té una obra artística extensa i profunda, encara per qualificar i classificar. L’eix vertebrador és una escriptura cosmogònica de narracions oníriques d’un llenguatge culte, farcit de símbols i metàfores, d’al·lusions a les mitologies gregues i egípcies des d’on cerca l’ordre o la possibilitat de connexió entre allò físic i allò metafísic, però d’una aparença desendreçada que fa difícil de traçar en una línia.

Treballa sustentada en una sòlida formació de teatre i dansa i llarga experiència autodidacta en arts plàstiques, audiovisuals i fotografia. El seu cos, des del moviment lliure i solitari, deslligat de tot, és el primer punt de partida. Les formes que dibuixen els braços esdevenen símbols, paraules, metàfores, imatges, indagacions que la van connectant amb nous temes.

Torroella és la primera exposició en solitari. Hi ha vídeo i obra plàstica, minuciosos dibuixos fets amb tinta de formes orgàniques abstractes que semblen ampliades amb microscopi, com la vermella de color sang menstrual o collages com El silenci de la sal, on l’autoretrat d’ella com efígie grega té unes ressonàncies surrealistes que fan que el seu rostre i els seus pits semblin un homenatge a la musa daliniana. Dels vídeos, la trilogia principal és El Coratge de les Creus, dins del qual hi ha Diàlegs de Tramuntana, que ha realitzat ballant en solitari en diferents paratges del Cap de Creus. Gràcies a l’encert de la Mar Serinyà però, ara són aquí, a Torroella, on desemboca el Ter, després de néixer allà dalt, a Ulldeter, sota el Pic de la Dona.

I tornem al riu i tornem al pare i tornem a la muntanya, per baixar a la mar i parlar de la mar/e i sorgir la dona.

L’aparença dòcil del riu Ter, malgrat ser d’una naturalesa tan diversa, és adient a la personalitat de la Piròmana d’Argos que ara se’ns presenta acompanyada de la mar/e, doula grega, assistint al seu propi part, silenciosa, sense demanar res, fluint cap a l’aigua salada, ella que ve de la més dolça. La seva imatge multiplicada en un calidoscopi, com envoltada de germanes, reforça la seva identitat femenina. Però d’aquella nena de Susqueda no és que no en quedi res, en queda tot, no li cal desaparèixer per ser dona. Aquesta dona d’aigua també és Piròmana, és foc que encén els estels de la constel·lació d’Argos, juga amb la tramuntana i es fa vent i s’enfila per la pedra del Cap de Creus tallant, com la seva escriptura de cal·ligrafia afilada s’enfila per les parets.