De quan la vida tatua: carta oberta a Guillem Gavaldà a propòsit de ‘Fam Bruta’

21.12.2016

Guillem Gavaldà ha guanyat amb el poemari Fam bruta el primer premi Francesc Garriga de poesia, editat per la Breu, Adia i Cafè Central. En Joan Duran n’ha fet aquesta crítica.

Guillem Gavaldà | Foto: AdiA Edicions

Guillem Gavaldà | Foto: Artur Gavaldà

Guillem,

la regió del Superior Lake, a Amèrica del Nord —allà on s’hi troba el llac d’aigua dolça més gran del món—, alberga unes formacions geològiques intrigants i belles: unes roques sedimentàries fendides per infinitud de bandes del color de la sang presa. Les forma un ferro que s’oxidà fa 2.400 milions d’anys, just en el moment en què l’evolució de la vida féu aparèixer a la Terra els primers bacteris fotosintètics, unes cèl·lules encara molt primitives però que ja eren capaces d’utilitzar la llum com a font de vida i de convertir en oxigen l’aigua dels mars. Al principi, l’oxigen lliure es combinà amb el ferro dels oceans i formà aquestes bandes roges. Després, sortí en forma lliure cap a l’atmosfera, on fins aquell moment precís, aquest gas que ara a nosaltres ens permet respirar entre vers i vers, era pràcticament inexistent. Que s’acumulés desencadenà una catàstrofe: l’extinció de la majoria d’organismes aleshores vivents. Tanmateix, el daltabaix afavorí l’aparició de noves formes de vida que aconseguiren dominar la biosfera, evolucionar en complexitat creixent i formar els organismes multicel·lulars que avui acariciem, odiem i recordem.

Aquesta realitat sempre m’ha dut a una reflexió. O a dues. I la primera és aquesta: que la vida no és mai un reducte plàcid ni sempre plaent; que la vida, amb la seva potència indòmita, deixa màcula, embruta i esgrafia. I ens omple d’un sediment que ens lletreja, tot vermell de memòria, amb línies sinuoses, talment esgarrapades inscrites als intersticis de la història damunt la qual clavem els fonaments. O no volies dir això mateix, tu, quan escrivies que els minerals / cicatritzen, s’esbalcen / els penya-segats / a la sal? O quan conclous un dels poemes del capítol Metamòrfic amb aquests dos versos, d’una sensualitat desmesurada?: Aquí a l’hivern; // la meva pell, sagnant-te / pol·len.

La segona reflexió m’acondueix a apuntar que la vida, per molt minúscula que ens sembli en comparar-la amb la immensitat on neda, no només està sotmesa a la fletxa del temps i a les lleis cosmos, sinó que, d’una forma bidireccional, també condiciona els seus àmbits d’univers, els canvia i incideix en els seus cicles. Vet aquí, de nou, una altra manifestació de la seva potència incontenible i desbordada. Perquè, en efecte, entre nosaltres i la terra s’hi estenen tot de camins d’anada i tornada, tot d’interdependències. Per això, quan dius VIBRO DINS LA COVA / violenta dels / cossos; les roques, / els fòssils, / el sexe: / l’estómac penso també en Gaia, la deessa de la Terra i la hipòtesi que ens diu que la vida i la geologia actuen de forma conjunta —la pell / brota escorça—, i que s’autoregulen tot tendint a l’equilibri. La mateixa hipòtesi que ens explica el planeta com un superorganisme on tot, de forma indestriable, depèn de tot. Com també l’amor depèn del cos, veritat? O com el cos, al seu torn i als teus poemes, reivindica l’argila: LA CARN ESCUP LA MOLSA / de la gruta del teu cos. // Regurgita’m / cap enfora, treu-me / el fang / del paladar.

En recórrer Fam bruta, m’empasso a plaer tot de coàguls-poema que m’aturen el cabal de la sang i en concentren el timbaleig del batec damunt d’unes construccions verbals que, de forma irremeiable, em duen a ampliar, ara una, ara l’altra, les dues reflexions que plantejava suara. Si els meus ulls topen amb poemes que criden Podaré / les flors d’endins l’abdomen, o bé que xisclen amb un EXCAVO / per habitar-me els dits / i foradar-me el coll, no puc sinó tornar a explorar allò de brutal amb què la vida, per no trair el vector de la seva idiosincràsia, s’aferma i lluita per poder créixer i arborar-se. Fixa-t’hi: tu, en més d’un dels poemes del teu primer llibre, parles d’una fam que engoleix i s’auto-devora; la natura, al seu torn, ens respon amb el fenomen de la simbiogènesi. No és pas una extravagància, sinó una força primària de l’evolució, que tu goses incorporar a la teva poètica, tan identificable i personal. En la història de la vida, diversos tipus de cèl·lules n’han integrat d’altres al seu interior, les han devorat, les han abraçat per sempre, i els resultats finals han suposat unes associacions tan estretes i vinculants que han donat lloc a nous sistemes biològics. Les cèl·lules que ens edifiquen a nosaltres en són un dels múltiples exemples. Abraçar, doncs, per subsistir. Posseir-nos per ser de nou. Dependre’ns per alimentar-nos. O, per dir-ho amb la teva forma ígnia d’escriure: L’heura trepa les esquenes / escapant de la sequera. / Assedega’m aquesta gana / i deixa’m morir // deshidratat.

Alguns dels altres versos cisellats amb què esculpeixes el llibre que va merèixer la primera edició del premi Francesc Garriga, m’amplia la segona de les reflexions que et feia en un principi. Així com dèiem que la Terra es deixa modelar per la vida, la nostra ment —els records, el pensament, l’ànima— no només dicta ordres, sinó que també s’abandona deliberadament a les mans dels nostres cossos. És a dir, a les lleis de la fisicitat més estricta. Als designis de la carn i del sexe, de la set i de la fam que ocupa / els ossos. A la tirania del plaer i del dolor. Així, i per exemple, l’hormona oxitocina, que s’allibera durant l’orgasme (i també durant el part) ens modifica les connexions neuronals tot creant-nos lligams efectius i de confiança entre nosaltres. Perquè el cervell és un sistema dinàmic en constant reconfiguració, i és capaç de canviar a través de l’experiència i, per tant, de l’activitat bioquímica que l’interrelaciona amb la resta de l’organisme. D’aquesta forma, l’aprenentatge és reforçat per l’emoció, de la mateixa manera que aquesta resulta clau a l’hora de fixar els records, de fer-los indelebles. El cos, doncs, crea memòria. I la psique, al seu torn, en evocar-la, revesteix el soma d’eclosions exuberants i, tot sovint, també cantelludes: Suaré / els glops de les ferides, florirà / la pell que no has / tastat.

En nosaltres, però, hi ha encara una altra baula que enforteix i vincula amb més rotunditat totes aquestes correspondències entre el cosmos, la vida, el cos i l’esperit. I és, ara sí, la paraula. La que es transforma en aigua, en aliment, en cos, en desig, quan res és a l’abast i quan no és possible menjar amb assaciament (Alcmà). Vet aquí el poder que tens a les mans, Guillem: el del mot que reconstrueix el cos un cop aquest se n’ha buidat; el de la paraula que ens transcendeix, que retorna la carn al ventre del símbol, que edifica la memòria i que transforma la realitat en veritat. I amb Fam bruta ens demostres que n’has copsat la grandesa. Que és sísmica, sí, perquè colpeja talment el text amb què congries, en un sol sacseig de vida, el goig i la mort com dos inseparables:

SÍSMIC

I estem                                                                                                                                així, envestint-nos,                                                                                                        oberts, tot de cop; dues bèsties,                                                                          vulnerables.                                                                                                                   Morint.

Guillem, no sé si era ben bé això, el que volia dir-te. Però si et sembla, parlem-ne un dia i desmentim secretament les teories. O proclamem-les, si ho prefereixes, tant se val. Conec, això sí, un lloc on fer-ho, certament enigmàtic i sovint impenetrable, prou estimulant i a voltes inaccessible, sempre evocador, al centre de la ciutat més vella, allà on la vida i la gent —i potser també nosaltres, desposseïts de nosaltres— passaran per davant nostre com sempre desitjarem que ho facin: sense pietat, sempre belles i amb el seu afany d’embrutar-nos d’amor, de tatuar-nos de mort, d’esgarrapar-nos la roca amb sediment de més vida. D’aquest lloc, se’n diu poema.