De Lluïses, roses i espines

23.01.2017

Qui passegi pel centre de Barcelona potser vegi banderoles amb la reproducció del retrat d’una dona jove. Es tracta de Maria Lluïsa Güell (1873-1933) a qui la Diputació de Barcelona dedica una exposició al Palau Güell (fins al proper mes de maig) de les seves pintures florals. D’ella deien que era “pintora de roses”. El retrat és un dels molts realitzats per la pintora Lluïsa Vidal (1876-1918) a qui el MNAC ha dedicat fa poc una exposició monogràfica i de qui, al seu temps, es va dir que “pintava com un home”.

Autoretrat de Lluïsa Vidal. Carbó sobre paper | Foto: Viquipèdia

La coincidència efímera de les dues exposicions haurà comportat la descoberta de dues trajectòries que, malgrat els silencis, van formar part de la vida artística barcelonina en el tombant dels segles XIX al XX. La retratada, vestida de marró sobre un fons marró i amb un pom de violetes a les mans, és M. Lluïsa Güell i López. Es diria que està una mica enlairada respecte de qui la retrata i potser la seva mirada, de cua d’ull, es creua amb la de la pintora. Sota un barret de plomes fosques i amb l’escot del vestit tapat amb el que podria ser un afegit, el seu posat és entre seriós o inquietant i un pèl trist. Especialment si es compara amb alguns retrats i dibuixos de dones somrients que s’han pogut veure a l’exposició del MNAC, en els quals Lluïsa Vidal sorprèn amb el tractament del somriure. En la tradició pictòrica occidental, la gent retratada no acostuma a riure.

No es estrany que Lluïsa Vidal (l’any vinent es compliran cent anys de la seva mort) realitzés aquest retrat. Ambdues pertanyien al reduïdíssim grup de dones que des de ben joves van tenir accés a una formació artística infreqüent, en contrast amb l’analfabetisme femení que a la Catalunya del 1900 era del 70%. Els respectius contextos familiars, molt vinculats a la creació artística més activa del moment, van afavorir la seva formació al costat d’artistes en actiu. En el cas de Lluïsa Vidal la formació artística de màxim nivell es feia extensiva a tota la família, de la qual destaca la trajectòria de la violoncel·lista Frasquita Vidal, deixeble de Pau Casals.

Lluïsa Güell, segona filla del matrimoni entre Eusebi Güell i Isabel López, a més de pintar, va tenir una sòlida formació musical, va estudiar orgue amb el compositor Eugène Gigout quan amb la seva família va viure a París, on va conèixer l’obra dels pintors impressionistes del moment. Lluïsa Vidal va rebre classes d’Enric Gómez, Joan González i Arcadi Mas i Fondevila i per decisió pròpia va anar a París per continuar la formació com a pintora.

Malgrat certes coincidències com ara, una formació sense gaires restriccions enriquida amb viatges i estades a l’estranger, l’aproximació al grup de dones promotores de la revista Feminal i el seu ideari transformador o la independència en les decisions, hi ha alguna diferència remarcable. Els retrats i il·lustracions per a la premsa gràfica de Lluïsa Vidal, eren la seva professió, derivada de responsabilitats familiars ineludibles. Mentre que per a M. Lluïsa Güell la música, la interpretació i la composició de peces per a piano i per a orgue van ser la seva principal dedicació i mai no en va dependre econòmicament.

Maria Lluïsa Güell i López, 1900, pintada per Lluïsa Vidal | Foto: Viquipèdia

Amb tot, les seves pintures de flors —tema quasi exclusiu— poden resultar tan sorprenents com els rostres que riuen. De formats grans, algunes són quasi tenebristes, d’altres fan pensar en natures mortes d’una extrema sobrietat, els fons foscos d’algunes composicions insòlites de carabasses i flors semblen connectar amb el gestualisme més lliure. En les pintures murals (hi ha fotografies que les documenten) com també en les aplicades a paravents o taules, les dimensions i el tractament posen al descobert la influència japonesa i també una radical llibertat. És una pintura de flors més expressionista que naturalista, moderníssima i no gens modernista, no gaire complaent amb els gustos de la seva època. Una anticipació de “l’art brut”?

No era l’única vegada que Lluïsa Vidal retratava artistes coetanis. Cal situar entre 1900 i 1918 els dibuixos de Caterina Albert, una somrient Margarida Xirgu o el deliciós retrat de Narcisa Freixas, exemples als quals es poden afegir el retrat de l’escultor Manuel Fuixà i l’enlluernador retrat del pintor Ricard Canals, que es pot veure reproduït en el catàleg Lluïsa Vidal, pintora del Modernisme. Un exemple imponent d’un pintor retratat per una pintora. Un quadre fonamental en l’obra de Lluïsa Vidal.

Les dues Lluïses comparteixen, malauradament, l’espina dels silencis incomprensibles, de les dificultats generades per la indiferència, dels obstacles injustificables. És per aquestes raons que fer visibles obres quasi confinades als magatzems o reduïdes als espais privats, ajuden a reformular múltiples preguntes i a esperonar noves indagacions. Malgrat que tardana, aquesta doble invitació és una aportació de gran interès per a la història de l’art. Per a la història de les dones és un enorme pas endavant, quasi una festa.