De Lluís Misson a Enric Granados

27.11.2016

Lluís Misson o Luis Misón. Com vostè prefereixi. Com suceeix nombroses vegades amb el patrimoni musical del nostre país, un magnífic compositor immerescudament arraconat a l’oblit, nascut a Mataró l’any 1727 i de qui enguany es compleixen 250 anys de la seva mort a Madrid el 1766. Estem acostumats a que les efemèrides esdevinguin una taula de salvació davant la desmemòria i la mandra d’institucions i públic, un quadre en què es contagien els badalls per tandes. Per interrompre la quotidiana simfonia de badalls, aquestes s’han d’aprofitar sempre, fins i tot quan no reben el focus mediàtic que mereixerien.

Aurèlia Pessarrodona

Aurèlia Pessarrodona

La polifacètica musicòloga i soprano Aurèlia Pessarrodona és qui va tornar a posar en valor l’obra del mataroní el passat divendres a Barcelona, al Teatre de la Parròquia de Sant Miquel dels Sants –seu de la Societat Bach–, tot proposant un enriquidor diàleg entre Misón i Enric Granados, de qui també s’aprofita aquest 2016 l’efemèride dels 100 anys de la seva mort, amb el títol “de Majas y Tonadilleras”. Pintura, musicologia, música, teatre, dansa… potser oblido alguna disciplina, però totes aquestes són les que hi tenen cabuda a la conferència-recital que Pessarrodona, acompanyada de la pianista Viviana Salisi, ja havia ofert el passat 8 d’octubre al MeAM de Barcelona durant el cicle “Ars Longa”. Tot això no és fruit d’un dia. Si el passat 2 novembre arrencava a la UAB el Simposi Internacional “Música i Teatre al segle XVIII Hispànic a l’entorn de Lluis Misson” coordinat per Pessarrodona, fa gairebé 10 anys podem trobar a la revista Ópera Actual (núm. 106, desembre del 2007) un article de la mateixa autora on hi exigia rescatar de l’oblit la tonadilla escénica. Tres anys més tard, llegia a la UAB la seva tesi doctoral “La tonadilla escénica a través del compositor Jacinto Valledor (1744-1809)” sota la direcció de Francesc Bonastre.

El recital-conferència va començar amb la tonadilla de Granados La maja de Goya, amb el text recitat per Pessarrodona –entrant des del fons de la sala– “De Goya sabréis sin duda, que fue un pintor sin igual; pero que no fue un gallardo y desenvuelto galán” fins al record de “aquel Goya majo, artista y militar que a los hombres dominaba y a las hembras mucho más”. Com exposà la musicòloga, la passió de Granados per Goya neix segurament arran d’una visita a Madrid, que coincideix amb l’exposició que l’any 1900 es va fer amb motiu del funeral nacional després de trobar el cos del pintor a Burdeus.

Més enllà de la suite i l’òpera Goyescas la col·laboració amb l’escriptor Fernando Periquet (1873-1940) amb qui Granados compartia la passió per Goya, va donar lloc a un cicle de cançons en l’estil de les tonadillas del segle XVIII, la Colección de tonadillas en estilo antiguo. A més de tot això, Pessarrodona va explicar què eren les tonadillas “en estilo antiguo” a la segona meitat del XVIII més enllà del significat de “cançoneta”: un gènere de teatre musical breu, molt popular a tota Espanya als entreactes de les comèdies, que es desenvolupa fins esdevenir una òpera costumista en miniatura on s’hi recrea el Madrid de “majos” i “majas” que trobem a Goya. Aquí és on entra Misón, pare de la tonadilla en aquest sentit l’any 1757. A partir d’això es construeix l’interessant i profitós diàleg entre l’obra de Granados per a veu i piano i la de Misón (lírica amb orquestra, en aquest cas amb la reducció per a piano interpretada per Salisi). Així, a continuació de Granados vam escoltar la tonadilla a solo de Misón “Yo me acuerdo algún día”, que Pessarrodona, amb les castanyoles, va transmetre fidelment amb el caràcter entremaliat de la tonadilla. Majas i Majos, figures de caràcter i personalitat que formaven part dels estrats socials més baixos de Madrid i que demanaven un desplegament teatral. Un univers que Granados sap recollir com vam poder escoltar amb un elegant “El tra la la y el punteado”, un profundament dramàtic “El mirar de la maja” i un exquisit “El majo discreto”.

A continuació, “El equívoco” (1763) de Misón va ser un esplèndid exemple d’aquesta evolució de la tonadilla cap a la petita òpera, on hi conviu l’aire popular amb el refinament formal i estilístic. Una obra exigent per la soprano Pessarrodona, que es va transformar en la “Guzmana”: noia que rep una carta i una partitura amb una tonadilla (una espècie de meta-tonadilla) amb una seguidilla com a final, i en la qual intervé un mocito amb un tamboril (la percussionista Núria Bach), en diàleg amb les castanyoles. Un vertiginós fresc líric i teatral, ciclotímic tant dramàtica com musicalment degut a la complexa vida interior del personatge, amb un final festiu apoteòsic on la soprano balla al voltant del mocito. A un univers intensament emocional però profundament romàntic pertany “La maja dolorosa” núm. 1 que tancà la serie de tonadillas de Granados, un “descens als inferns de les emocions” com els presentà Pessarrodona, i com els va transmetre amb un vibrato magníficament administrat i grans dots dramàtiques, sobre l’etern vers “porque es morir, porque es morir así vivir…”. Per desfer la tensió acumulada amb Granados, el programa finalitzava amb “La tirana del Trípili” de Blas de Laserna, una tirana “que se canta y se baila”, de manera que Pessarrodona va tancar el recital fent cantar (gairebé) a tot el públic, amb un “Karaoke del segle XVIII”: dos fulls on s’hi podia llegir des de les butaques la tornada: “Con el Trípili, trípili, trápala, esta tirana se canta y se baila…”. Els aplaudiments van permetre un bis amb la repetició de “El equívoco” de Misón.

Com escriu Pessarrodona a les notes al programa “no es pretén fer una versió historicista, sinó que es busca difondre obres del nostre patrimoni amb voluntat didàctica” i aquí es troba la clau de volta d’un projecte ressò de la seva tesi doctoral sobre la tonadilla escénica, on l’autora ja demanava apropar el públic a aquest gènere. Una orientació dignament hereva, entre d’altres, de la veu del barceloní José Subirá (1882-1980) –“depurat” i apartat de la seva feina per la Ley de Responsabilidades Políticas de febrer de l’any 1939– que va publicar a principis dels trenta La tonadilla escénica al mateix temps que treballava per difondre aquest patrimoni entre cercles obrers, mirant de retornar-lo a la seva font d’origen popular. Només es poden tancar aquestes línies demanant que aquesta meritòria tasca tingui continuïtat i major presència: és feina i responsabilitat de tots nosaltres.