De Les Halles al Born. La teranyina de ferro dels mercats

4.04.2017

Des d’El Born Centre de Cultura i Memòria, amb el suport del Col·legi d’Arquitectes i l’AADIPA, van organitzar-se aquest darrer cap de setmana les jornades ‘Born. Mercats, ciutat i arquitectura’ per aproximar-se a la història de les places de ferro. Des del trasllat dels mercats a camp ras a l’interior de cobertures metàl·liques, per endreçar-los, fins a la intervenció i conservació que se’n fa, actualment, de les estructures, és a dir, del patrimoni cultural. S’han tractat diferents casos de mercats, i, en especial, s’ha aprofundit en el capítol del Born.

© Ignasi Marroyo

El comerç articula la ciutat. L’ossamenta d’un municipi, gran o minúscul, la diluciden els punts calents de venda. Fins a finals del segle XVIII, inicis del XIX, les places eren aquests punts, que, unint-los, resolien l’esquelet urbà. La toponímia, a més, aprofitava la mercaderia que s’hi venia: la plaça de l’Oli, de la Llana, del Blat… Espais encara vigents al nostre nomenclàtor. Del recorregut entre una plaça i l’altra en resultava el dibuix de l’estructura comercial. D’aquest ordenament, l’arquitecte José Luis Oyón en diu “fer ciutat, vertebrar-la a través dels mercats”. Els de les places citades, però, encara eren mercats a l’aire lliure. Elementals, bruts i desgavellats. És, justament, en aquest moment -entre 1840 i 1870- quan neix la necessitat de separar els mercats del carrer. Cal una transformació per a mantenir l’òptima teranyina comercial. Per a solidificar les places, diguem-ne.

 

Caputxes metàl·liques

Els aires de canvi arribaran des del Regne Unit i França. Els anglesos seran els primers que posaran fil a l’agulla per solucionar la insalubritat i brutícia que generaven els mercats descoberts. Es construiran els primers enclosed markets. Els primers mercats purs i metàl·lics de les illes seran el Saint John’s Market de Liverpool i el Grainger Market de Newcastle. La febre de les cobertures de ferro correrà totes les ciutats del Regne Unit. Excepte a Londres, que, per la seva extensió urbana de tall suburbial que feina desplaçament llarg i difícil, només en construirà un. Això sí, un d’impactant: el Crystal Palace. L’arquitectura de tots aquests mercats serà extrapolable a estacions de tren i hivernacles. “Un tipus d’arquitectura, la metàl·lica, que pot migrar d’usos”, segons Oyón.

El Regne Unit serà el país que més en construirà però la veritable influència l’aixecarà França, que al mateix temps mira els anglesos. El baró Haussmann, especialment; ell serà el mestre d’obres de París entre el 1850 i 1870. Sota el període haussmannià s’edifica Les Halles, el que serà el mirall de tot Europa. Victor Baltard, l’arquitecte, idea un mercat que potencia la diafanitat combinant ferro i vidre. Una construcció d’arquitectura monumental i pesada. Amb Les Halles al centre de París, tots els barris voldran el seu mercat. La capital francesa serà la que aportarà la idea de sistema. El sistema però haurà de combinar-se amb una bona xarxa de connexió ferroviària. França la construirà en poc més de vint anys. La febre arquitectònica del ferro serà una hidra imparable.

© Ignasi Marroyo

A Catalunya, Josep Fontserè, mestre d’obres, aplicarà la tendència indiscutible que marca Les Halles. Ho farà al Born, allà on hi ha un mercat a cel descobert que, tal com es pot observar en una pintura del 1866 de Martí i Alsina –Born vell-, resulta un caos considerable al mig del principal passeig del barri. Els mercats metàl·lics de Sant Josep -la Boqueria- i Sant Antoni seran posteriors -començaments del segle XX-. A la resta de la península també trigaran uns anys a arribar les construccions de ferro dels mercats de San Miguel de Madrid, el de Lanuza de Saragossa o el Mercat Central de Salamanca.

 

El cas del Born

La història del mercat del Born és una narració imprevista, gens regular. El reguitzell de particularitats s’endevinen des del començament.

El 1870 ningú pensava en un mercat de ferro. Només Josep Fontserè, de pare arquitecte i, per tant, bon coneixedor de la ciutat, hi rumiava. Ni tan sols l’Ajuntament exigia la inclusió d’un projecte de plaça coberta al concurs del parc de la Ciutadella, que es disputava en aquell moment i al qual s’hi havia presentat Fontserè. El cas és que Fontserè guanya el concurs internacional i exposa el seu pla al consistori, que inclou una idea ja molt avançada de mercat: Fontserè col·loca al voltant de la plaça els habitatges que han de finançar el parc i situa el mercat en una orientació que faciliti l’entrada de carruatges. Allà on s’acaba la ciutat, el mercat del Born serà la nova façana. A més, també s’aprofita de l’esmentada necessitat de netejar el Passeig del Born. “El mercat és una proposta personal i curosa de Fontserè que ajuda a que guanyi el concurs”, segons l’arquitecte Ramon Graus. El 1873 entrega el projecte i el 1876 s’inaugura el mercat.

@ Pérez de Rozas

L’estil del Born és el de Les Halles. “Les Halles és fonamental pel que determina: la paret que va de pilar a pilar, la manera de cobrir l’espai interior, l’obra vista amb rombes… És una manera molt innovadora de construir que es posa de moda a tot França, a tots els barris de París, a totes les ciutats intermèdies. Tots som fills de Les Halles: Viena, Madrid… La manera de col·locar el ferro i el vidre és la que van triar Haussmann i Baltard. Per això insistim tant en la influència fortíssima de Les Halles”. Però Grau també vincula aquest emmirallament a una certa aspiració política: “Barcelona, sent una ciutat petita, aspira a ser una capital i, en aquell moment, quan es vol ser una capital es mira a París”.

I malgrat que el Born no és Les Halles -el mercat parisenc és deu vegades més gran-, tothom queda embadalit aleshores. El 1884, el periodista Josep Roca i Roca escriu: “El efecto que produce tan vasto interior, así a la luz del día que filtra a través de anchas lucernas y persianas de cristal, como de noche a la de los poderosos focos de gas, es por todo extremo grandioso”.

La història del Born del segle XX quedarà marcada pel trasllat de la venda majorista de fruites i verdures a la Zona Franca, quan s’inaugura Mercabarna el 1971. El Born queda totalment tancat. L’any anterior, el 1970, la revista Destino havia publicat en portada una fotografia d’un Born fosc i buit acompanyada d’un titular calamitós: “El Borne, entre la vida y la muerte”. El planejament urbà d’aleshores ho considerava una zona verda. L’enderroc era, doncs, prou probable. De fet, Les Halles ja era per terra. Però tot i els mals auguris, s’aconsegueix salvar el Born i, el 1977, comencen les obres de restauració que comanda l’arquitecte Pedro Luis Espinosa.

© Ramon Manent

El 1982 el Born s’obre una llarga temporada a actes culturals i polítics. Per exemple, aquell mateix any, Fraga hi dóna un míting com a candidat d’Alianza Popular. “Fraga en el Borne”, s’anuncia en un cartell. Posteriorment, acollirà diverses edicions de la Fira del Disc de Col·leccionista de Catalunya, el Saló del Còmic o revetlles de Sant Joan; entre altres esdeveniments.

El futur del Born és irresoluble quan se’n fa, als anys noranta, un aiguabarreig de designis. Es parla de des de fer-hi una FNAC, a traslladar-hi la Filmoteca de Catalunya o la Facultat de Comunicació de la UPF. El 1998 es planteja acollir-hi la Biblioteca Provincial però el projecte quedarà aturat quan el 1999 s’hi descobreixen les valuoses restes arqueològiques, les ara visitables. Finalment, s’arriba a un consens per incloure-hi l’actual Centre de Cultura i Memòria i no haver de traslladar el jaciment a un altre espai. Per a Graus, el resultat final ha estat una “win-win situation”: “Per a la preservació d’aquesta arquitectura, ha estat la millor opció. El patrimoni es conserva si es viu. Si no té vida, un edifici es degrada. Al mateix temps, un jaciment d’aquesta magnitud sempre necessita una estructura d’aquest tipus. Les ruïnes es mereixen un espai com aquest per ser explicades”.

El Born ha estat la mare dels ous d’infinitat de projectes. Finalment, ha guanyat la Història amb majúscula. Tenim el mercat dret i radiant, ara només falta la biblioteca. Aquella vella aspiració.