De la còlera a la insurrecció

27.02.2017

El Museu Nacional d’Art de Catalunya presenta Insurreccions, una exposició interdisciplinària que reuneix prop de 300 obres –pintures, dibuixos i gravats, fotografies, pel·lícules i manuscrits–, des de mitjans del segle XIX a l’actualitat, de més d’un centenar d’autors diferents. L’exhibició es presenta a Catalunya després d’haver-se inaugurat a la Galeria Nacional del Jeu de Paume de París l’octubre del 2016. Amb l’arribada a Barcelona, s’incorporen 90 peces noves de la col·lecció del MNAC i es posa la tradició revolucionària de Catalunya al centre de la mostra, des de l’obra de cartellistes de la Guerra Civil com Carles Fontserè fins a les fotografies de la repressió policial durant la transició de Manel Armengol. L’exposició es podrà visitar del 24 de febrer al 21 de maig.

‘Mà esquerra aixecada’ (1942) y ‘Mà dreta aixecada’ (1942), totes dues de Juli González

“Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu”. La còlera és la protagonista de la primera frase de la tradició literària d’occident i, com diu el filòsof Peter Sloterdijk, això no és pas una casualitat, sinó el triomf d’una lògica cultural que ha sabut utilitzar l’energia psicològica dels individus per a finalitats polítiques. Georges Didi-Huberman filòsof, historiador de l’art i comissari de l’exposició, parteix d’aquesta reflexió per tal d’explicar fil conductor d’Insurreccions. I és que, segons el francès, la pregunta que ens planteja la mostra és la mateixa que la que ens trobem a la Ilíada i que recorre tota la nostra història política: pot la còlera legitimar una insurrecció?

Aquest interrogant psicopolític connecta totes les imatges dels 2.000 metres del recorregut, sempre mantenint la tensió entre la força alliberadora de la revolució i l’horror de la violència. Al final, però, Didi-Huberman inclina la balança en favor del poder transformador de les insurreccions i presenta els punys alçats dins amb aura de dignitat i justícia. El concepte clau de l’exhibició és el d’aixecament: el moviment moral de baix a dalt que, en l’esperit anarquista de Mikhaïl Bakunin que reivindica el comissari francès, permet que l’home trenqui les seves cadenes i pugui realitzar tot el seu potencial. Aïllades, les imatges que veiem poden conservar certa ambigüitat, però la mirada del conjunt de l’exposició ens fa pensar en la còlera com el primer pas cap a l’esperança.

Insurreccions cobreix un enorme espectre d’estètiques de la revolta: viatgem des de la màxima abstracció del pòster d’Antoni Tàpies sobre l’abolició de la pena de mort L’esperança d’un condemnat a mort, els dibuixos que Joan Miró va fer com a homenatge a Salvador Puig Antich; fins a la màxima concreció de Los desastres de la guerra, una sèrie de gravats de Francisco de Goya o el vídeo amb refugiats d’Idomeni de l’artista grega Maria Kourkouta. El discurs no segueix una lògica ni cronològica ni enciclopèdica, sinó que salta lliurement d’un estil a un altre i insta al visitant a fer una lectura poètica de les imatges, donant molt marge subjectiu per trobar múltiples connexions.

Una de les peces inèdites que presenta l’exposició són un seguit de fotografies d’un grup de presoneres del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau fetes clandestinament el 1944 per unes altres presoneres anònimes, que s’exposen per primer cop a mida real i mostren al grup de dones, encara vives, sent empeses a una càmera de gas i els seus cossos morts sortint a posteriori. Didi-Huberman ens demana que “no mireu només el que està representat. Les imatges també són actes. La presa clandestina d’aquestes imatges del camp d’extermini és una insurrecció que va més enllà de la mort”. I amb la resposta emocional que sentim en contemplar aquestes imatges, l’exposició ens retorna a la pregunta inicial: com distingir entre còlera i acte de justícia? L’interrogant queda obert, perquè cadascú reflexioni sobre com i contra què revoltar-se.