El dia que Tísner va nomenar el seu successor

29.05.2012

Tísner jugant a escacs amb Pere Calders

Barcelona, 6 de setembre de 2007

M’ha fet molta gràcia llegir avui a La Vanguardia l’article de Màrius Serra titulat “La gauche humaine”. Bé… m’apresso a aclarir que l’article parla d’un tema que no en fa gaire, de gràcia: el tancament de la llibreria Xoc, del passeig de Fabra i Puig, després de trenta-cinc anys, tres mesos i vuit dies d’activitat.

Can Xoc: un d’aquells establiments -institucions, gairebé- irrepetibles de casa nostra la desaparició dels quals ens empobreix una mica a tots plegats.  

Si, tanmateix, dic que m’ha fet gràcia el que conta en Serra és perquè en un moment de l’article evoca un esdeveniment del qual jo vaig tenir la fortuna de ser-ne espectador privilegiat. Diu això: “Las dependencias del modesto Estado de Xoc acogieron a poetas como Joan Brossa o Maria Mercè Marçal (…) Fue allí donde, en abril de 1990, Tísner se personó por sorpresa a la presentación de una novela mía y me ofreció ser su sucesor en la sección de Mots Encreuats de La Vanguardia.”

La dada és verídica tot i que conté una lleu inexactitud. Tal com diu el full ciclostilat que anunciava la presentació de la novel·la -es tractava de “L’home del sac”, la primera experiència en narrativa llarga de l’autor, i el full el tinc aquí al costat- no es va fer l’abril sinó el dijous 17 de maig de 1990. A part de la documentació que l’avala faig aquesta afirmació amb una certa autoritat perquè resulta que el presentador encarregat d’explicar al públic present a can Xoc les entreteles del llibre era jo.

Recordo perfectament l’agradable sorpresa que vàrem tenir tots -i especialment en Màrius- quan molt poc abans de començar l’acte va entrar l’estimat Tísner al qual, lògicament, se l’havia convidat però amb molt poques esperances de veure’l ja que la seva salut -i la de la seva muller- el tenien reclós la major part del temps a casa.

En acabar l’acte algú va dir d’anar a buscar un taxi per en Tísner mentre ell i en Màrius xerraven confidencialment en un racó. No sé per què aquell dia jo havia deixat la moto a casa i m’havia desplaçat a la llibreria Xoc en l’Opel Kadett familiar. De seguida em vaig oferir a fer de xofer i així, mentre m’encaminava cap a can Tísner -vivia en un xamfrà a tocar del mercat de Sant Antoni- ell i en Màrius varen continuar xerrant al seient del darrere. Podeu imaginar la meva sorpresa quan vaig adonar-me de què anava la conversa: en Tísner li deia que els responsables del diari ja estaven d’acord amb la proposta que els havia fet i que el relleu depenia només de la seva acceptació.

De fet, crec que puc dir que vaig ser la primera persona que el va felicitar en tornar tots dos cap a casa després de deixar el mestre… i també la primera persona a compartir el seu neguit per una altra circumstància d’aquelles tan casuals i extraordinàries que diries que només passen a les històries de Paul Auster: en Màrius es casava un mes i mig després -el dissabte 30 de juny- i se n’anava de viatge de noces l’endemà. Just el dia que apareixia el primer encreuat de La Vanguardia signat per ell.

Val a dir que la cerimònia del casament -oficiada per capellà i amb tot el gori-gori de rigor- es va celebrar en la data prevista al teatre Condal de Barcelona (mentre escric això al costat del teclat tinc els retalls de la premsa i la participació nupcial -el programa de mà, vaja- amb els noms de tots els actors de la cerimònia), però això ja seria una altra batalleta que avui no toca.

La nova i inesperada situació va obligar en Màrius a mobilitzar la colla dels seus amics (sortosament molt nombrosa) per utilitzar-nos com a provadors dels nivells de dificultat, estil, to, etc. dels primers encreuats que fabricava. Un repte important ja que, si volia fer un viatge de noces sense sotracs, havia de lliurar al diari un paquet complet i tancat de trenta encreuats sense possibilitat de retoc.

Varen ser unes setmanes de tràfecs i d’il·lusions compartides per tots plegats -a més a més en una època en què la màxima sofisticació en comunicacions era el fax- que ara recordo amb molta gratitud i que m’agrada pensar que, de manera molt modesta però molt sentida, varen contribuir una mica al fet que el Màrius i els seus encreuats -el d’avui és el número 6.222- siguin ja uns clàssics indiscutibles.

El mestre Tísner -al qual podeu veure en la preciosa imatge que il·lustra l’apunt jugant als escacs amb el seu cunyat Pere Calders- no es va equivocar gens ni mica quan va traslladar el seu ceptre al Màrius. Era un savi, en Tísner…

Barcelona, 6 de setembre de 2007

Font: Totxanes, totxos i maons   Twitter: @joanjosepisern