El festival poètic Elixir de Terrassa va fer vibrar els assistents aquest divendres passat amb una colla de propostes interessants. El poeta Joan Duran en parla avui a Núvol.
N’hi ha moltes, de maneres de concebre i d’organitzar un festival poètic. Però a mi m’interessa, sobretot, una: aquella que, primer, parteix de la idiosincràsia d’un lloc, d’un espai concret, d’un marc, diguem-ne, històric i social particular, i que creix íntimament arrelat a la seva personalitat intransferible. Una manera de fer, per tant, genuïna i identificable, amb segell propi. És el cas d’Elixir, el festival poètic d’una ciutat, Terrassa, que té la sort impagable (i parlo metafòricament i crematística, també) d’haver vist néixer, en poc temps, un esclat de vitalitat poètica que hauria de ser envejable. No es tracta, és clar, d’un fenomen aïllat –n’hi ha d’altres, de localitats que, darrerament, viuen, de nou, de cara a la poesia-, però sí que es tracta d’un cas si més no especial. Perquè Barcelona és Barcelona, i la centralitat no deixa de ser un punt natural de trobada i un pol d’atracció. I un poble, és un poble, i no deixa de ser relativament més modelable i fàcil de singularitzar-hi una proposta atractiva. Però una ciutat mitjana i propera a la gran urbs, pateix, sempre, el risc que quedar culturalment relegada en un segon pla. Terrassa ha sabut, però, capgirar aquesta truita, i gràcies al risc, al gust i, sobretot, a la generositat de les persones i els col·lectius –sempre, darrera d’aquestes iniciatives, hi ha noms i cognoms- que, per estima, bombegen amb saba rica els nous projectes, la ciutat exerceix d’imant per a poetes i seguidors de la contemporaneïtat literària dels països catalans. Parlo del Bau, el cicle de bafarades poètiques de la Bau Haus, i de l’Ateneu Candela, amb la seva programació de poesia, lligada a un projecte col·lectiu que us convido a conèixer i a envejar de prop. Terrassa, doncs, té poesia tot l’any. I té públic que l’espera, la qual cosa és essencial i, alhora, difícil d’aconseguir i, sobretot, de fidelitzar.
Al capdavant de l’Elixir hi ha l’entusiasme, el carisma i el savoir faire de Rosa Boladeras, actriu i amant de la poesia que, en coproducció amb el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, dirigeix el festival agombolada per un equip jove, creatiu i que, per la seva diversitat, ha esdevingut necessari i clau per a l’èxit de l’esdeveniment: Cristina Martínez, Pau Gómez (polifacètic programador del Candela), Aina Romagosa, Patricia Fornés (coordinadora del Bau) i Lydia Cazorla, responsable, aquesta darrera, del disseny exquisit dels cartells del festival, basats en unes fotografies que saben com suggerir i embriagar a l’avançada. Provo de descriure’ls: els ingredients, la barana d’un terrat, amb la ciutat a sota i un escailain difús de teló de fons; habitant-lo, l’equip d’Elixir, submergit en una llum vintage; i uns elements d’atrezzo, pocs, però amb càrrega simbòlica: com la poesia, el paraigua, bell, descontextualitzat en un dia de sol però en estranya harmonia amb el conjunt; i una regadora que amara no se sap quins buits. I el cos nu, alhora plàcid i al caire de l’abisme. I la poma, temptadora. Sense dubte, la combinació precisa d’ingredients per al beuratge estimulant que ens esperava…
Dins el flascó del segon Elixir de la història, la mescla de principis actius ja era prometedora. Per una banda, cinc poetes –vells i bells coneguts de qui escriu- de primeríssima línia: Josep Pedrals, Núria Martínez-Vernis, Marçal Font, Mireia Calafell i David Trashumante. Per l’altra, l’encert en la tria dels músics, que no complementaren el cartell sinó que afegiren les pólvores necessàries a la poció que es vessà el passat divendres 13 de juny: Marc Parrot i les seves ombres de plata, i Guim Garcia i Ferran Besalduch als saxos. Finalment, el colorant: l’espectacle de mapping Ciutat de llum de Feelgood mav. El producte només podia etiquetar-se amb aquest rètol sense lletra petita: pertorbador.
L’itinerari elixirà començà a les 20.30h al teatre principal de Terrassa, amb una obertura fresca i entusiasta a càrrec de la Boladeras, i amb un nombrosíssim públic –unes 350 persones, pel cap baix- orgullós de dur, a la solapa o en altres indrets de la geografia corporal, la xapa oficial de l’Elixir. I va enfilar diversos espais de la ciutat, triats amb l’encert de qui es coneix l’ànima i els batecs del territori. Perquè el festival és concebut com una itinerància, com una alegria que passa rusiñoliana, on els còmics-poetes canten allò de Pertot on passem, / passem ben de pressa, / per no encomanà’ns / el mal de la terra, i on el públic no pot fer sinó seguir-los embruixats per l’estranya absenta dels versos. Del teatre anàrem a la Masia Ubach, on s’hi recità des dels balcons. I on sorprengué la intervenció de la joveníssima Irene Solé, poeta resident a Terrassa i apadrinada pel segon Elixir. I, evidentment, tots els recitats dels poetes convidats: la Núria amb la seva foscor esbudellada i preciosa, en Pedrals, que sempre treu d’ell mateix el millor Pedrals, la Mireia, de sensualitats que desborden les lleres de cada paraula, i en Marçal com una torrentada implacable. Després vam seguir, escala en mà, cremant carrers i projectant escenaris allà on, sense saber-ho, havíem desitjat edificar-los. Fins arribar a la penúltima aturada: el recinte de les esglésies romàniques de Sant Pere, on hi actuà Marc Parrot acompanyat de la projecció d’una bellíssima tria d’imatges de cinema mut de Chomon. Ens asseguérem en bancs de missa, beguérem cervesa i menjàrem piruletes de xocolata amb tocs de sal. Finalment, fou el torn de David Trashumante, que recità al parc de Vallparadís –perquè Ningú no sap perquè canta, / en la fonda mitjanit, / què pregunta o què contesta / el gall de Vallparadís, com va escriure Bartra-, i al pati de la Casa Baumann. Allà, on abans del darrer recital, Feelgood sorprengué el personal amb un espectacle de mapping suggerent i meticulosament realitzat.
He escrit, més amunt, l’adjectiu pertorbador. I el reprenc, sí, per enfilar el darrer paràgraf d’aquesta crònica. Pertorba tot allò que es pensa i que es treballa amb amor, com el festival que Terrassa ja ha sabut consolidar. Pertorben els elixirs quan vessen i besen i diuen la paraula que s’esperava, la paraula que ara, quan l’últim tren de la nit es confon amb el primer comboi del dia i el sol entra dins les cambres del que sempre es recordarà, miro de reprendre. Però no estic a l’alçada: com els poemes que desconeixíem abans de l’Elixir, les coses que s’han fet i es faran per amor acaben sent, sempre, millor del que havíem imaginat. I millor del que sabria escriure.