David Victori: “Què passaria si la venjança fos legal?”

20.08.2012

David Victori dirigint un rodatge.

 

En una cafeteria qualsevol de Los Angeles, David Victori obre la llibreta i comença a fer un esbós del seu nou projecte. El cineasta català és un dels 10 finalistes del Festival mundial de curtmetratges de YouTube. Té al cap el germen de noves històries que més endavant intentarà dotar de vida, a través d’un guió. La vida durant els rodatges és trepidant, però els períodes entre un projecte i el següent solen ser llargs. Per tant, aprofita les pauses per escriure. I tot això, durant l’agost, abans d’aterrar a La Mostra de Venècia, on el dia 2 de setembre presentarà La Culpa juntament amb els altres nou finalistes del Your Film Festival. Allà, un jurat decidirà qui és el guanyador que rodarà un nou projecte amb Michael Fassbender i Ridley Scott. La mirada de Victori més que fosca és analítica i reflexiva. Els seus curts La Culpa i Reacción intenten explorar emocions diverses i fer-les passar pel sedàs artístic. La Culpa, amb una banda sonora brillant i una fotografia molt acurada, ha emocionat a molts internautes. Els seus personatges es troben en situacions inquietants i són fils conductors d’un torrent d’emocions que el cineasta dissecciona. En les seves peces s’hi intueix un compromís social i la voluntat d’aprofundir en sentiments que sovint no analitzem prou. Aprofitem les noves tecnologies per entrevistar-lo, creuant virtualment l’oceà Atlàntic.

Has passat la final del Festival mundial de curtmetratges de YouTube.  Com et sents?

Molt afortunat i agraït. Aquest festival ja en la seva primera edició s’ha convertit en un dels més importants del món i estar entre els deu finalistes és un autèntic luxe.

I ara a La Mostra de Venècia un jurat especial decidirà quin curt serà el premiat. I qui treballarà amb Ridley Scott i Michael Fassbender…

Doncs sí, ara els deu directors que hem arribat a la final estem tots desitjant guanyar aquest festival. Som conscients de la gran oportunitat que això pot suposar per les nostres carreres i ho tenim tan a prop que és inevitable fer-te il·lusions. Tot i així, crec que no hem d’oblidar que haver arribat  fins aquí ja és un autèntic èxit. Diuen que en una cursa el que queda tercer se sent més feliç que el que queda segon pel fet de quedar-se tan a prop. En el cas d’arribar a aquesta final i no guanyar-la deu ser una cosa semblant. Hi penso i sento que tot això és un regal i ho he de gaudir tal com és, perque al final el més important és el dia a dia, creure en el que fas i treballar tan bé com saps.

 

El cineasta català David Victori.

 

Tirem una mica enrera, David. Fem un flashback en la teva vida. Què va fer que et decantéssis pel cinema i no per una altra expressió artística? Tu vas començar fent d’actor i més tard t’has acabat dedicant a fer de director de cinema…

No és que comencés d’actor, el fet és que, de ben petit, em vaig apuntar a un grup de teatre per curiositat, perque em cridava l’atenció. Actuant davant del públic és on vaig descobrir la força d’explicar històries. Veient les reaccions de la gent des de l’altre costat vaig sentir per primer cop l’adrenalina de veure el públic  reaccionant emocionalment a una història. Aquí vaig començar a sentir que allò m’omplia d’alguna manera, encara que, en aquell moment, no ho podia entendre massa. I, poc a poc, em vaig anar ubicant i em vaig anar interessant cada cop més en quina història s’estava explicant i de quina manera.

Com entens el cinema?

Per a mi, el cinema és la forma més sofisticada que ara mateix existeix per explicar una història. Fa molts anys els homes es reunien al costat de la foguera i algú explicava una fàbula, aquell narrador només es valia del seu cos i la seva veu per transportar al seu púbic a altres mons llunyans… i de ben segur que ho aconseguia, probablement, més i millor que moltes de les pel·lícules que s’han fet al llarg de la història! El cine no deixa de ser això mateix però amb eines que aconsegueixen que aquella història es converteixi en alguna cosa quasi real. El cine és màgia.

Quines diferències creus que hi ha actualment entre el cinema europeu i l’americà, que és el que fa més taquilla i dóna feina a més persones…

La gran diferència és el públic al que un i altre aspira de forma natural i com a conseqüència la indústria que ha aconseguit construir cada un. A nivell industrial, el funcionament del cinema fet a nordamèrica és tan sofisticat que la resta del món no hi pot competir. Al final, és una qüestió molt econòmica. Fer cine és molt costós i com més diners hi ha per fer pel·lícules, més talent pots atraure i al final és una bola de neu perquè com més talent atraus millor ho fas i més diners acabes guanyant.

 

Parlem  una mica de ‘La Culpa’. És un curt molt expressiu que parla d’un tema moral: el dubte de si és positiu venjar-se, el sentiment de culpabilitat, la foscor dels pensaments que envaeixen al protagonista, ¿com vas decidir abordar aquest tema, i de quina manera el volies plasmar artísticament?

L’origen va ser una notícia del diari que em va cridar molt l’atenció. Era sobre una dona iraní a qui un company de la universitat havia deixat cega al ser rebutjat. La llei del seu país ara li deixava aplicar la Llei del talió. Aquí em va venir al cap: què passaria si la venjança fos legal? Això em va fer ballar el cap durant setmanes i finalment aquesta pregunta em va portar a imaginar què li esperava a aquesta noia després d’aplicar la seva venjança. Imaginava que mai podria oblidar aquell moment, que possiblement es quedaria atrapada en algun tipus de sentiment de culpa. Aquí és on va neixer el guió del curt.

I de la idea a la creació del curt…

Des del principi volia que La Culpa fos un exercici de direcció que funcionés molt bé a nivell emocional i que estigués molt a prop d’un tipus de narració clàssica molt propera a les convencions del gènere. Portar la pel·lícula a aquest terreny, però, sense que quedés plana. Volia que fos una història amb molt caràcter, amb molt nervi. Sempre vaig intentar portar a l’equip en aquesta direcció.

Has fet de guionista en la pel·lícula Fill de Caín, llargmetratge que s’estrenarà a finals d’aquest any i que és una adaptació de la novel·la Hijo de Caín d’Ignacio García-Valiño, quins altres projectes tens?

Tinc molts projectes entre mans. Aquesta és una feina molt lenta i per sort meva, quan no puc rodar, escric. Escriure és un procés que m’omple molt. Per tant, mentre espero a que alguna productora aconsegueixi els diners que necessita per produir una pel·lícula meva, vaig escrivint nous projectes. En uns mesos en Bigas Luna, començarà a preparar el rodatge de Segon Origen que és una pel·lícula en la que jo he participat com a guionista i que és l’adaptació d’el Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo.

De quina manera abordes l’escriptura de guions cinematogràfics?

Busco una situació, la majoria de vegades emocional, a la que vull arribar, a la que vull portar els meus personatges i començo a fer camí cap allà. Moltes vegades no sé cap a on anirà la història després d’aquell moment però sé que vull arribar-hi, i que sota el meu punt de vista aquell instant li dóna sentit a aquella història i fa que mereixi ser explicada.

A nivell més pràctic, abans de posar-me a escriure la primera versió del guió, treballo durant molt temps en l’estructura. Faig esquemes, dibuixos i la llista de punts que seguirà la història. Fins que no tinc molt madur aquell camí, que serà com un mapa per a mi, no em poso a escriure la primera versió de guió.

Com et defineix el teu equip com a director?

L’equip d’una pel·lícula ho és tot. Són ells qui de veritat fan la pel·lícula. És com un equip de futbol i un entrenador. Tu estàs allà, dius el que creus que motivarà més a la gent i dónes les indicacions que penses que seran més encertades pel resultat que tens al cap aconseguir. No sé què pensen de veritat els que han treballat amb mi, el que sí que sé és que molts d’ells després de treballar junts s’han convertit en grans amics meus i, per tant, entenc que la relació que hem establert ha sigut sincera, honesta i que s’han sentit agraïts pel seu esforç i talent. Sobretot en el món del curt, on us recordo que la gent no cobra per la feina que fa i us asseguro que en fa molta, de feina!

 

Parla’ns del rodatge de ‘La Culpa’, com va ser?

Un rodatge, per a mi, sempre és molt especial. Sempre hi ha algun moment del rodatge on la meva ment es connecta al moment exacte on vaig imaginar per primera vegada aquella història que ara s’ha convertit en una cosa real i tangible. És molt emocionant veure un equip de gent posant la seva energia en alguna cosa que has imaginat tu i també fa que sentis molta responsabilitat de que aquella història tingui sentit i la força suficient que compensi el temps que aquella gent està invertint. El rodatge de La Culpa va ser meravellós perquè l’equip era un luxe. L’equilibri perfecte entre una gent amb ganes i il·lusió, i molta experiència i ofici.

Per acabar, què t’inspira? On trobes la inspiració i la concentració per connectar amb les muses?

No és constant. Les idees poden aparèixer quan menys les esperes. El que sí que és constant és la manera com agafen cos. Un dia et ve una idea al cap i aquesta història s’acabarà convertint en un projecte si perdura en la teva imaginació, si al llarg dels següents dies tens la necessitat d’explicar-la un cop i un altre i quan més l’expliques més t’emociona i més ganes tens d’explicar-la. Mirar els ulls de la gent quan expliques una història i veure que reaccionen amb emoció és una cosa que no té preu. La raó de ser d’aquesta feina. Sempre penses:  “Si l’ha emocionat a ell, per què no a milers de persones a tot el món”?

El teu curt La Culpa en algun moment sembla emular o reconstruir les escales infinites dels dibuixos d’Escher, amb una visual metàfora sobre el fet de sentir-se culpable…

Efectivament, Escher sempre va ser un referent per a mi en aquest projecte. Inception del Christopher Nolan també l’utiliza en un moment de forma molt brillant. Escher em semblava una bona metàfora de com transmetre una obsessió, de com algunes vegades la nostra ment s’encalla amb una idea o un sentiment i no sap com sortir d’allà. El cartell de La Culpa transmet molt bé aquesta essència. És una petita obra d’art que em va regalar el dissenyador Salva Regàs i la gent de Pornographics.

Podeu veure els curts de David Victori, aquí.