David Ventura. El desencís, revisitat

19.09.2012

Algú parla de mi, de David Ventura. Ara Llibres. Barcelona, 2012

A les primeres pàgines d’Algú parla de mi el protagonista ens adverteix que la seva vida és fonamentalment ensopida i que, per tant, no hem d’esperar grans esdeveniments en el relat de la seva història. Fet i fet, la novel·la és una successió de situacions volgudament repetitives i més o menys quotidianes: sexe sense amor, nits de cocaïna, feines monòtones, televisió, amics que fracassen. Advertits però d’un bon principi, sabem que el pes de la novel·la no rau en la trama, sinó en la veu del personatge principal que, en primera persona, ens mena cap al seu desencant personal.

David Ventura

Ens trobem així davant d’un antiheroi nihilista que contempla la vida amb desassossec i en ocasions, amb profunda amargor. És en aquest punt que se l’ha comparat amb Camus i el seu estrany Mersault, arquetip literari dels herois existencials contemporanis. A diferència del francès, però, més eixut i filosòfic, David Ventura troba per al seu alter-ego refugi en l’hedonisme, l’humor i també en la nostàlgia. El seu personatge que, per cert no té nom, com tots els de la novel·la, ens pot fer pensar també en el primer Houellebecq, en Easton Ellis o fins i tot en Charles Bukowski. I és que aquest tipus de narrador, diguem-ne l’existencialista postmodern, més habitual en altres literatures, no ha tingut massa representants a casa nostra. Potser algun llibre de David Castillo o Jordi Cussà contenen algun tast d’aquest caràcter, però no mostren una visió tan crua de la realitat. És, doncs, una bona notícia, pel que fa a la novetat, que hi hagi un autor d’aquestes característiques en el panorama literari català.

Analogies a banda l’obra conté diverses virtuts. La primera és que és a la seva manera una novel·la autèntica. Es tracta d’una història aspra, bruta i sense concessions a l’optimisme, amb un narrador que es permet de ser groller i fins i tot cruel amb els que l’envolten i a més en fa bandera. Potser no és el tipus de novel·la que busquem, però l’autor no ens enganya en cap moment. No pretén ser altra cosa que el que és.

Un altre encert és que se’ns retrata una Barcelona molt contemporània i que a vegades queda amagada en la nostra literatura. A Algú parla de mi la gent du pircings i mira Telecinco i llegeix la revista Cuore i juga a la Playstation, tot i que també hi ha cinèfils i llicenciats en Periodisme i noies que viuen a Gràcia. Una visió completa i realista de la nostra societat, que no és difícil reconèixer, especialment si no es supera la trentena.

Abunden també els records nostàlgics del protagonista, que a vegades s’estova, especialment dels barris del Clot i el Poblenou. Descobrim llavors un autor més líric, que suma sensibilitat a la seva prosa normalment àgil i directa. I és que el llenguatge de la novel·la és, d’acord amb el que se’ns vol explicar, molt actual. Un català de carrer, en ocasions pretesament castellanitzat, però mai desnaturalitzat per l’autor que l’ajusta amb encert al to de la seva narració.

Cap a la part final del llibre (compte, això és un petit spoiler) la trama circular de la novel·la es trenca amb un episodi tràgic, potser prescindible, que confereix a la història un to novel·lesc que, segons com, no és necessari. Perquè a vegades la radicalitat de les situacions que se’ns expliquen fan caure la història en el tremendisme i en certa exageració. Tanmateix són situacions que l’autor normalment sap controlar i encaixar correctament en el corrent del relat amb la seva particular veu narrativa.

Una novel·la doncs, fresca, directa i en ocasions brutal que ens durà, de la mà del realisme més descarnat, de nou cap al desencís. (Ah, i per cert, què passa amb les portades? Això no és el Diari de Bridget Jones).