David Mamet fa una master class

7.08.2012

Fa uns anys, quan la cadena americana CBS va cancel·lar The Unit, una sèrie dramàtica sobre un unitat militar secreta d’èlit, es va filtrar a Internet un brífing adreçat als guionistes de la sèrie que els havia escrit el seu productor executiu: David Mamet. La font de la filtració sembla ser el col·lectiu digital Ink Canada. David Mamet fa servir la paraula pingüins per ereferir-se als executius de la cadena. Però si us penseu que ja sabeu per on es despenjaran les garrotades, potser us equivoqueu, perquè Mamet no carrega pas contra els directors de la cadena, ni despotrica del sistema. Més aviat fa un toc d’alerta als guionistes que no saben construir una escena amb cap i peus. Com sempre, sense contemplacions.

David Mamet té la paraula:

“Als guionistes de The Unit:

Salutacions,

Mentre anem aprenent com hem d’escriure el guió, se’ns presenta un problema recurrent.

I el problema és el següent: com diferenciem entre el que és dramàtic i el que no ho és? M’explico.

Tothom ens demana a crits que el nostre guió sigui clar com l’aigua. Se’ns encomana de condensar una gran muntanya d’informació en un espai molt reduït de temps.

Els nostres amics, el pingüins, es pensen que se’ns contracta per comunicar informació –i a vegades fins i tot ens ho sembla a nosaltres mateixos.

Però atenció: els telespectadors no sintonitzaran amb la nostra sèrie per veure informació. Vosaltres no ho faríeu. Jo tampoc no ho faria. De cap de les maneres. La gent connectarà i es mantindrà connectada només si hi veu drama.

Primera pregunta: Què és dramàtic? El drama és l’aventura que emprèn el nostre heroi per superar tots els obstacles que l’impedeixen aconseguir un objectiu específic i crucial.

De manera que nosaltres, els guionistes o dramaturgs, ens hem de plantejar a cada escena aquestes tres preguntes:

1/ Qui vol què?

2/ Què passa si l’heroi no obté el que vol?

3/ Per què ara?

Les respostes a aquestes tres preguntes són la clau de tot plegat. Feu-vos aquestes preguntes i la resposta us dirà si l’escena és dramàtica o no.

Si l’escena no està escrita amb sentit dramàtic, no podrà ser representada dramàticament.

No vindrà cap fada amb la seva vareta a convertir per art de màgia la vostra escena avorrida, inútil o merament informativa un cop us hàgiu aixecat de la vostra màquina d’escriure. Vosaltres, els escriptors, sou els responsables que cada una de les escenes sigui dramàtica.

Penseu per exemple en totes aquelles típiques escenes expositives en què dos personatges parlen d’una tercera persona. Són absurdes, per més que tendim a escriure-les en un primer esborrany, i pràcticament inútils, déu nos en guard que s’arribessin a filmar.

Si l’escena t’avorreix quan la llegeixes, estigues segur que també avorrirà els actors, i avorrirà també els espectadors, i haurem de tornar a pidolar.

Algú ha de fer que l’escena sigui dramàtica. No és feina dels actors (els actors s’han de limitar a fer la seva feina de veritat). No és tampoc feina dels directors, que més aviat s’han d’ocupar a filmar o dirigir sense enfarfecs i vetllar perquè els actors no s’adormin. És cosa  vostra.

Cada escena ha de ser dramàtica. I això vol dir: el personatge principal ha de ser mogut per una necessitat clara, imperiosa, directa que l’empeny a aparèixer en escena.

És aquesta necessitat el que ha portat l’heroi fins aquí. És el quid de l’escena. I l’intent de satisfer aquesta necessitat el conduirà, al final de l’escena, al fracàs. I és aquest fracàs l’indicador que l’escena s’ha acabat. El mateix fracàs ens propulsa, aleshores, necessàriament a l’escena següent.

Tots aquests intents, en el seu conjunt, constituiran, al llarg de l’episodi, la trama.

Per tant, si una escena no compleix el doble objectiu, primer de fer avançar la trama i segon de tenir sentit per ella mateixa (que s’aguanti dramàticament, tota sola, per mèrits propis) aleshores vol dir que o bé és supèrflua o mal escrita.

Sí, molt bé, perfecte, i ara em direu: però com ens ho hem de fer si hem d’escriure incloent tota aquella “informació”?

I jo us responc: “Us ho heu d’empescar vosaltres”. Qualsevol capullo amb una americana us pot dir: “Fes-ho més explícit” o “Vull saber més coses sobre aquest personatge”.

Quan ho has fet tan clar que fins i tot et ve aquest pingüí amb americana i et felicita, aleshores vol dir que tant a tu com a ell aviat us foteran al carrer.

La feina del dramaturg és fer que l’espectador es pregunti a cada moment què passarà. No explicar-li què acaba de passar ni tampoc suggerir-li el que està a punt de passar.

Qualsevol capullo pot escriure: “Però, Jim, si no assassinem el Primer Ministre en la pròxima escena, Europa serà devastada pel foc”.

No ens paguen per ser conscients que el telespectador necessita aquesta informació per entendre l’escena següent, sinó que cobrem per empescar-nos l’escena que tenim entre mans de manera que l’espectador es mantingui interessat en el que ve després.

Sí, d’acord, això ja ens ho has dit…

I jo us responc: “Us ho heu d’empescar vosaltres.”

Com arribem a trobar l’equilibri entre la informació que retenim i la que fem explícita. Aquesta és la tasca essencial del dramaturg. I la vostra capacitat per fer això és el que us distingeix dels espècimens que porten corbata i americana.

Us ho heu d’empescar.

Comenceu cada vegada amb aquesta regla inviolable: l’escena ha de ser dramàtica. Ha de començar perquè l’heroi té un problema i ha de culminar en el moment en què l’heroi, davant dels entrebancs que se li presenten, descobreix que hi ha una altra via.

Mireu els vostres encapçalaments. Qualsevol nucli dramàtic que digui: “El Bob i la Sue discuteixen…” no ens descriu una escena dramàtica.

Fixeu-vos bé que les nostres sinopsis són, en general, espectaculars. El drama va prenent forma entre la sinopsi i el primer esborrany.

Penseu com un director de cine i no com un funcionari, perquè a l’hora de la veritat sou vosaltres els que feu la pel·lícula. Vosaltres escriviu el que el director filmarà.

Vet aquí un senyal que potser esteu corrent el perill d’equivocar-vos: cada vegada que dos personatges parlen d’un tercer, l’escena se’n va pel pedregar.

Cada vegada que un personatge diu a un altre: “Com ja saps…”, és a dir, que explica a un altre personatge el que tu, l’escriptor, necessites que sàpiga l’espectador, l’escena se’n va a cagar.

No la cagueu. Escriviu una escena vibrant de tres, quatre o set minuts que faci avançar la història, i podreu, ben aviat, comprar una casa a Bel Air i contractar algú perquè hi visqui per vosaltres.

No oblideu que esteu escrivint per un mitjà visual. La majoria de coses que s’escriuen per a la televisió, incloses les nostres, semblen fetes per a la ràdio. La càmera et pot estalviar d’explicar moltes coses. Deixa que la càmera faci. Què fan els vostres personatges *literalment*? Què es maneguen? Què llegeixen? Què miren per la tele? Què veuen?

Imagineu-vos per un moment que els vostres personatges no poden parlar i escriviu una pel·lícula muda: segur que escriureu una obra dramàtica.

Si us sabeu desprendre de la crossa de la narració, l’exposició,  fins i tot de la parla, us entrenareu a escriure en un nou mitjà, que consisteix a explicar una història en imatges.

És una nova habilitat. A ningú li surt de fer-ho de manera natural. Us hi podeu entrenar. Sigui com sigui, un dia o altre haureu de començar.

I acabo amb un pensament: mireu-vos l’escena i pregunteu-vos: És dramàtica? És essencial? Fa avançar la trama?

Contesteu-vos-la honestament.

Si la resposta és NO, torneu a escriure l’escena o llenceu-la a la paperera. Si teniu algun dubte, feu-me un truc.

Love,

DAVE MAMET
Santa Monica, 19 OCTO 05

P.S. No és responsabilitat vostra saber les respostes, però sí que teniu i tinc la responsabilitat de plantejar les preguntes correctes una i altra vegada, fins que les tinguem plenament interioritzades. Les preguntes crec que les teniu més amunt.

 

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris