David Foster Wallace

28.01.2013

John Barth escrivia a l’agost de 1967, en un article titulat Literatura de l’esgotament, que només unes poques persones privilegiades tenien «idees artístiques tan hip com les de qualsevol nou novel·lista francès, però que, no obstant això, se les enginyaven per parlar eloqüentment i memorable als nostres cors i condicions encara-humanes».

 

David Foster Wallace

 

La preocupació que travessava l’article de Barth  -dedicat a Borges- apuntava a la manera com els novel·listes contemporanis eren capaços d’abraçar les innovacions tècniques sense caure en el manierisme formal, en la construcció d’una sofisticada criatura, monstruosament artificiosa i rococó, deconstructivament doctrinària, que planegen sobre una sèrie de qüestions filosòfiques que efectivament en algun moment havien constituït el treball herculi del pensament enfront la realitat, però que -en la seva repetició mecànica- havien esdevingut únicament reverberacions incapaces de parlar de la condició humana.

Aquesta preocupació és la que assalta constantment, conscientment, l’escriptura de David Foster Wallace, l’obra del qual ha estat titllada de postmoderna, experimental i maximalista. Com comprovem al llibre que recentment ha publicat l’editorial Pálido Fuego, Conversaciones con David Foster Wallace, a l’escriptor d’Illinois se’l bombardejava amb preguntes sobre el seu compromís amb la literatura postmoderna nord-americana, obligant-lo a allistar-se amb «els fills de Nabokov» o bé a adquirir la nacionalitat del «País d’Updike». Enmig d’aquesta guerra fratricida sobre les possibilitats del Realisme amb majúscula, Wallace no dubtava a alinear-se, matisadament, amb aquests primers. Matisadament, perquè allò que en Nabokov, Pynchon o Coover era subversió, parricidi i enfrontament irònic amb la tradició, ara, un cop passats els seixantes, un cop acabada la festa, només són mobles trencats, la casa feta un desastre i la revelació gradual de la inquietant certesa que els pares no tornaran més.

Amb aquesta comparació entre la narrativa postmoderna i una festa que acaba malament, comparació que estableix el mateix Wallace, podem entreveure fins a quin punt desconfiava del corrent literari en la qual es veia etiquetat: per ell l’experimentalisme només responia a la preocupació txekhoviana per la correcta presentació del relat. La seva literatura és realista en el sentit que la televisió, la cultura pop i la preocupació terapèutica per les emocions són el món amb el qual es veu confrontat cada dia, de la mateixa manera que els romàntics parlaven de la naturalesa o Kipling descrivia l’India. La representació fidedigna no pot servir-se dels instruments que van idear els romàntics per parlar de la seva realitat: tant per principis filosòfics -Wallace era un agut lector de Wittgenstein- com per consciència estètica, rebutja aquesta via.

No es pot servir vodka en un envàs de llet. Aquesta advertència de Philip Roth, que el va portar a escriure una novel·la sota la forma d’una autobiografia, en Wallace es tradueix en l’ús de la metanarrativa, en una relació esquizofrènica amb la ironia, en l’arquitectura recursiva de la ficció. D’alguna manera, narracions com Entrevistas breves con hombres repulsivos o La broma infinita -potser les seves dues grans obres- pretenen un estranyament del món i d’un home massa humà: «és possible que qualsevol treball de ficció “realista” sigui el contrari del que acostumava a ser; ja no fer familiar allò estrany sinó fer de nou estrany allò familiar».

David Foster Wallace és un dels pocs privilegiats dels quals parlava Barth, una figura genial i desmesurada, que en els seus relats i novel·les aconsegueix transmetre la inseguretat ontològica i la falta de sentit existencial que ell creia detectar al seu voltant. La solitud radical, el solipsisme com a destí o la malaltia com a única forma de vida eren motius literaris recurrents. L’addicció, el plaer, l’addicció al plaer. Els seus personatges són incapaços d’experimentar la vida sense mediació, sense codificar la seva conducta i indexar les seves emocions. Consciència de la pròpia autoconsciència. Hiperconsciència.

Avui ens adonem que la literatura realista només pot ser La broma infinita: un univers diegètic en constant expansió que descobreix nou plexes a cada pàgina, hipertextual, desmesurada, mediatitzada, psicofarmacològica. Epifànicament constatem que l’única antropologia possible és aquella que se’ns planteja a través d’una visió desencantada, que s’esforça per dissoldre la ironia en la verborrea bulímica que ens impedeix asseure’ns sobre «el nostre propi cul» i abadonar-nos al plaer de contemplar una pantalla que ofereix l’entreteniment perfecte.

Si com diu Josep Maria Terricabras, la gran aportació de Wittgenstein a la filosofia és la pregunta “es pot jugar a escacs sense la reina?” Potser podem afirmar, amb la boca petita, que la gran aportació de David Foster Wallace a la literatura ha estat mostrar-nos que de vegades hem de servir vodka en un envàs de llet: és l’única manera de ser conscients del que estem bevent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Molt bon article. I ens hem d’alegrar de la imminent publicació de “L’escombra del sistema” a Edicions del Periscopi, que serà el primer text de Wallace traduït al català.

    • D’alguna manera aquest article pretenia anar obrint boca. L’edició per part d’Edicions del Periscopi de “L’escombra del sistema” és una elecció perfecta: potser la més accessible, divertida i simptomàtica del que serà DFW.

  2. Retroenllaç: Vilafestuc » Blog Archive » L’escombra del sistema a Vilafestuc