David Bowie no és ningú

1.08.2017

El 8 de gener del 2016, David Bowie va llançar l’àlbum Blackstar i, tres dies després, moria víctima d’un càncer terminal que va agafar el món amb la guàrdia abaixada. Mentre encara s’eixugaven les llàgrimes, crítics i fans es van bolcar a reproduir l’inquietant vídeo musical de Lazarus, en el qual es pot veure com un Bowie demacrat i amb els ulls coberts per una bena i dos botons canta sobre el llit d’un hospital ruïnós i es va enretirant, a còpia de moviments artificials com els d’un titella, fins a situar-se dins d’un armari i tancar la porta. L’últim espectacle de l’home que més bé va comprendre les lleis de l’espectacle del segle XX, la darrera picada d’ullet per al seu públic que ja mai podrà entrar dins l’armari a interrogar la persona i s’haurà de conformar amb l’únic llegat que Bowie sempre havia tingut la intenció de deixar: el personatge.

Dimecres passat, en el marc de la sumptuosa exposició David Bowie is, organitzada pel Victoria and Albert Museum de Londres i que es podrà veure al Museu del Disseny de Barcelona fins al 25 de setembre, va tenir lloc la darrera de les Bowie Talks, un cicle de conferències, xerrades i entrevistes al voltant de la figura de David Bowie organitzat en col·laboració amb la UPF Barcelona School of Management. Andrés Hispano, realitzador audiovisual i professor del Màster en Documental de Creació a la UPF, rebia Francis Whately, un dels més celebrats directors de documentals de la BBC i responsable de David Bowie: Five Years David Bowie: The Last Five Years, per parlar de la dimensió audiovisual de la carrera de Bowie que, com demostra Lazarus, va ser important fins al final.

Quan David Bowie va morir i aquest videoclip corria per les xarxes, vaig tenir una sensació estranya mentre consumia els diferents reportatges sobre l’artista i surfejava per la web observant el dol col·lectiu. Tothom sabia que marxava una figura cabdal, però ningú sabia transmetre clarament què feia tan especial al cantant. Els fans sortits de sota les pedres compartien Heroes al seu mur de Facebook però deixaven l’espai per a l’apreciació personal flagrantment buit, o ocupat per comentaris genèrics i prescindibles. En un acte de performativitat suprema, feia l’efecte que Bowie era important… perquè Bowie era important, i punt.

Però què el feia així d’important? Mai abans havia vist una exposició tan plena com David Bowie is, que a les cinc de la tarda d’un dimecres, pràcticament dos mesos després de la inauguració, t’obligava a etzibar cops de colze dissimulats per llegir els nombrosos textos informatius. Si descomptem la dimensió internacional de l’artista, que servia per explicar el percentatge de turistes, estic convençut que el magnetisme de la mostra rau en el desig de la massa ignorant d’entendre per què havíem plorat Bowie si no teníem ni puta idea de Bowie. Commoguts per la magnitud del dol global, els visitants acudíem al museu a la caça d’arguments que justifiquessin a posteriori la transcendència de la qual havíem participat per simple efecte contagi i, en la mesura del possible, ens ajudessin a treure’ns les orelles de burro.

El gran mèrit de David Bowie is és que aconsegueix que fem el clic, que copsem de què anava tot això de Bowie. Després de travessar la basta col·lecció de vestits impossibles, fotografies, llibres, entrevistes, videoclips, pel·lícules, pintures i un llarg etcètera que culmina amb una experiència immersiva espatarrant que ens permet viure el darrer concert de Ziggy Stardust rodejats de pantalles; veiem clar que la gran idea de l’artista britànic va ser rebutjar qualsevol mena d’essència i convertir-se en un llenç en blanc sobre el qual tothom podia projectar allò que volgués. Per a tots els que havíem interpretat el títol de l’exposició com una pregunta que necessitava resposta, al final del recorregut acabàvem entenent el que el mateix Bowie va explicar en una entrevista: “Jo només soc la persona que el nombre més gran de gent creu que soc”.

Un frame de “Lazarus”, el darrer vídeo musical de David Bowie

Francis Whately va explicar-ho perfectament durant la seva xerrada: “Bowie estava desesperat per aconseguir la fama, i es va adonar que la millor manera seria crear un personatge tal com Hollywood crea personatges”. I és que, veient els primers anys de l’artista, no només ens adonem que va fracassar moltes vegades, sinó que en comptes de persistir en una línia creativa focalitzant la seva identitat, Bowie es va convertir en un lladre d’idees que anava bevent de tot arreu i incorporant al seu personatge qualsevol cosa que trobava. Fins que va tenir èxit amb Ziggy Stardust, “la manifestació humana d’un extraterrestre que intenta presentar-se a la humanitat amb un missatge d’esperança. Ziggy Stardust representa l’estrella del rock definitiu: sexualment promiscu i salvatge en la ingesta de drogues, però amb un missatge de pau i amor”. La ironia és que, cantant sobre l’experiència de ser una estrella del rock, cosa que no havia estat mai, Bowie va aconseguir, per fi, convertir-se en una estrella del rock.

David Bowie is demostra com la fórmula de Ziggy Stardust es va convertir en la base per la resta de la seva carrera. Després de matar Ziggy en l’auge de la seva fama sense donar explicacions, Bowie seguiria creant alter egos en els quals abocava el pastitx de referents que més li estiguessin cridant l’atenció en aquell moment vital. El resultat seria una discografia difícil de classificar, alternant entre períodes contradictoris entre ells i amb la seva imatge extravagant com a principal fil conductor. En un segle que va veure néixer les subjectivitats fragmentades i essències rizomàtiques, Bowie va ser un dels astres que millor va encarnar aquest compromís amb la manca de compromís, fent amb el pop allò que els artistes contemporanis feien als museus. Però si el que més crida l’atenció de l’exposició és la col·lecció de vestits estrafolaris, aquests ens obliguen a pensar en l’última acció que vam veure fer Bowie en el darrer fotograma del seu testament audiovisual: tancar-se dins un armari, en el qual regna una foscor inescrutable, i no deixar-nos entrar.

“Look up here, I’m in heaven

I’ve got scars that can’t be seen

I’ve got drama, can’t be stolen

Everybody knows me now”