‘Dansa amb dracs’, èpica i colossal

8.08.2012

L'escriptor George R.R. Martin | Foto de Pere Virgili

Superat i gaudit un nou volum de George R. R. Martin, el lector resta amb una sensació de buidor i d’aclaparament alhora, en què cal deixar reposar la intensitat de les emocions. L’homenot de Nova Jersey és un geni, i ha creat una sèrie èpica de dimensions inabastables en què destaca la multitud de personatges i la multiplicitat de línies argumentals que ha anat teixint des de l’inici d’aquesta Cançó de Gel i Foc.

Què hi trobem a Dansa amb dracs?

Diria que, simplement (i no és poc), una continuació a l’alçada dels anteriors lliuraments, possiblement amb més ritme i acció que l’últim, Festí de Corbs, que s’albirava com una obra de traspàs. A Dansa amb dracs, Martin situa i actualitza tots els protagonistes dispersos, encara que dedica bona part a dels esforços a tres pilars: Jon Neu, liderant amb penes i treballs la Guàrdia de la Nit; Tyrion, en una fugida plena d’aventures després de matar el seu pare; i la reina Daenerys, que haurà de gestionar un poder molt cobejat i decidir amb quin dels molts pretendents que té s’alia matrimonialment per estabilitzar la conflictiva ciutat de Meereen. I els dracs? En la meva opinió, hi apareixen poc, o potser perquè l’expectativa que els dóna el títol del llibre és massa alta. Però anem a pams.

Jon Neu es rebel·la a Dansa amb dracs com el formidable hereu del seu pare, Ned Stark. Un home jove que carrega una gran responsabilitat davant l’arribada (ara sí!) de l’hivern i la delicada gestió del Mur que defensa els Set Regnes dels perills que arriben del nord. Per als qui critiquen el gènere fantàstic per irreal, recomano llegir el personatge de Jon Neu com l’ideal del polític, que ha de prendre decisions difícils, que és honest, que defensa l’honor per sobre de tot, i que és capaç de fer renúncies personals per mirar d’actuar en benefici de tothom. L’aliança amb els salvatges és el gran cavall de batalla en aquest lliurament, i Jon Neu és l’artífex d’una unió que semblava impossible. Però res mai és senzill, i George R. R. Martin torna a demostrar que en els seus llibres mai hi ha finals feliços. Què li passa amb els Stark?!

Tyrion és el gran protagonista que aguanta l’acció de la novel·la i ofereix els moments més hilarants. El seu instint de supervivència i la seva intel·ligència i sentit de l’humor són la baula que connecta constantment amb el lector. És l’esperit juganer de Martin en aquesta gran història (no en va és el seu personatge preferit), però alhora és aquell que diu absolutament totes les veritats, per crues que siguin. El seu viatge a l’encontre de la reina Daenerys, la Targaryen que fa un temps encarnava la màxima rival, és un calvari que el posa a prova constantment. Però sempre persisteix.

Al seu torn, la Daenerys té el difícil repte d’assolir una certa estabilitat política en una regió convulsa, que ella accentua eliminant l’esclavatge, una tradició ancestral. Té més enemics dels que pot comptar però també pretendents que surten de sota les pedres, perquè el consort de la Mare de Dracs tindrà molt poder. Tot plegat és un impàs abans del retorn definitiu i triomfal que s’espera a Port Reial, que de moment es fa esperar. George R. R. Martin dibuixa a la perfecció el personatge de la Daenerys, amb les seves contradiccions i anhels, una noia jove que ha de gestionar un poder immens i que no sempre sap com fer-ho. Els dracs, que han de ser la seva arma, li costen tant de controlar que els tanca en un pou perquè no facin més mal. Després de moltes pàgines, però, acabarà apareixent la veritable Reina dels Dracs. Martin, però, com fa en tota la saga, hi treu qualsevol música de violins i aroma de flors: els dracs són criatures temibles, i dominar-los serà duríssim.

'Dansa amb dracs', la darrera entrega de la saga 'Cançó de gel i foc' de George R. R. Martin

Entranyable l’aparició d’Arya, sola al temple de Braavos, tot esperant que Martin li reservi algun paper més destacat al final de la sèrie; igual que al seu germà Bran, paralític que descobreix el seu do com a Mudapells, una habilitat que només té un de cada mil homes, i que li permet ficar-se dins d’altres persones o animals. En l’aparició de Bran també descobrim uns petits éssers, una mena de follets, fills del bosc. És un dels petits detalls de fantasia més innocent en un relat que sempre està carregat del dramatisme més cru i salvatge.

No sabem res, però, de Sansa; l’aparició de Jaime Lannister és molt fugaç; i l’Aranya Varys fa una sola aparició, però estel·lar, al final de la novel·la.

Alguns purguen, i força, els seus pecats. La reina Cersei Lannister pateix primer el confinament i després l’escarni públic, però encara no ha dit l’última paraula. Igual que en Theon Greyjoy, denigrat i maltractat, però un altre supervivent. La batalla del nord pel control d’Hivèrnia aporta grans dosis d’èpica, en un territori marcat per un hivern devastador que posa a prova la resistència dels homes. És també remarcable el paper d’assessor de la Daenerys que fa el venerable cavaller Ser Barristan Selmy, un altre exemple que Martin no només construeix personatges pèrfids i sense escrúpols sinó que en el seu món hi ha persones íntegres que hi aporten esperança. Tot i així, cal defugir les comparacions fàcils amb Tolkien que li ha dedicat la premsa darrerament. Tenen a veure en la construcció d’un món fantàstic colossal, però gens en la manera de fer-ho i de narrar. Martin té un punt groller, hiperrealista i “gore” impensable  en Tolkien.

George R. R. Martin viu dies de gran popularitat. Gràcies a la seva visita recent a Barcelona, ha pogut connectar amb els fans acèrrims però també ha pogut donar presència al gènere fantàstic als mitjans de comunicació generalistes, una conjunció a la qual hi ha contribuït, i molt, la versió televisiva d’HBO. Val a dir que, tenint en compte les dificultats per les dimensions argumentals, l’adaptació de la sèrie és molt bona, i això contribueix a dignificar una obra que podria haver estat maltractada com a producte de segona categoria. A casa nostra, no obstant, la gran notícia ha estat, per fi, la publicació dels llibres en català (fins ara només disponibles en castellà a l’editorial Gigamesh) gràcies a l’aposta econòmica d’Alfaguara. Sense la popularitat de la sèrie televisiva, malauradament, segur que mai haguéssim llegit Martin en català, com passa amb altres autors del gènere.

Twitter: @raulmaigi

Llegiu el blog de Raül Maigí, aquí.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Més que a la presència dels dracs , el títol ve a referir-se a la guerra de successió dels Targaryen entre Aegon II i la seva mitja germana Rhaenyra que al tercer i quart llibre s’esmenta amb el nom de Dansa amb Dracs.