Daniel Pennac: “El cos ens dóna sopreses”

22.06.2012

Daniel Pennac | Foto de Hélie Gallimard

 

Daniel Pennac ha passat per Barcelona. Ahir ens atendre en petit comitè, a la terrassa de l’Institut francès, envoltat d’amics, com el seu traductor castellà Manuel Serrat Crespo o l’editor Xavier Folch. Editorial Empúries li acaba de publicar Diari d’un cos, amb una magnífica traducció de Joan Casas. Aquesta novel·la, de la qual ja s’han venut un quart de milió d’exemplars d França, és el dietari d’un home que al llarg de tota una vida anota en llibretes i papers tot allò que concerneix el seu cos. Per què el cos? “El cos és un objecte silenciós, però sobreexposat per la fotografia, el cinema, la publicitat, l’esport, la pornografia, la recerca mèdica, el body art, etc”, diu Pennac mentre fuma i gesticula amb la seva pipa. “I paradoxalment, la relació que mantenim envers el nostre propi cos és en si mateixa objecte de silenci”. El protagonista de la novel·la manté tota la vida en secret aquest dietari, que a diferència dels dietaris íntims, sentimentals, no es regeix per les emocions sinó per les sensacions. “El cos ens dóna sorpreses, es comunica amb nosaltres a través de la sorpresa, sigui un refredat, un orgasme o la regla”, diu Pennac mentre branda la pipa de tal manera que sembla un apèndix del seu braç. El dietari recorre tota una vida, des del setembre de 1936 fins a l’octubre de 2010, moment en què el protagonista, cansat de les atencions mèdiques que el sostenen escriu al dietari: “S’han acabat les transfusions. No es pot viure eternament a costa de la humanitat”.

Pennac s’entreté a parlar de la diferència entre els homes i les dones. “Hi ha un doble misteri morfològic. Els homes no saben com senten les dones i les dones no es poden fer càrrec del que senten els homes dins el seu propi cos. Per exemple, les dones no saben la incomoditat que representa tenir el sexe entre les cames. I els homes no poden sentir el dolor de la regla”, diu Pennac. “La regla és una molèstia mensual que ve a ser la renovació del carburant. Per això viuen més, les dones”.

El protagonista del Diari d’un cos pateix tota mena d’incomoditats. Hi ha una intervenció quirúrgica la bufeta, la cistografia, que és descrita de manera delirant: “La bufeta se m’ha inflat com un bot. Cal la investigació més precisa d’una cistografia. Això consisteix a ficar-te una càmera pel canal de la titola per inspeccionar la bufeta per dins, m’explica Grégoire.  La idea que em puguin penetrar la titola amb alguna cosa és absolutament aterridora. QUE SE’T TIRIN PER LA CIGALA”. L’operació finalment l’obliga a acoplar les funcions renals a una sonda. A partir d’aquest moment el cos orina sense que ell en sigui conscient, amb una autonomia fisiològica que ja no demana la mediació de cap voluntat. És per la patologia que l’home es descobreix com a màquina: “Però la cosa essencial és una altra: la cosa essencial, esclar, és que aquesta funcionalitat -orinar-, que em pensava que era meva, sotmesa des de sempre a la meva consciència, expressada per les meves necessitats, satisfeta per un acte de decisió, i que ara es troba alliberada de la meva voluntat, reduïda a ella mateixa. El meu cos es va buidant a mesura que es va omplint, i prou. Un cicle independent de la meva voluntat”.

 

Daniel Pennac | Foto de Hélie Gallimard