Damià Bardera desembarca a Barcelona amb ‘els homes del sac’

29.11.2012

Damià Bardera Poch és un autor de caràcter, com tots els escriptors de veritat. Càustic fins a l’extrem, directe i sintètic en l’execució del relat, Bardera és també un articulista brillant, com ja ha demostrat abastament aquí. Va ser un dels autors guardonats en el premi de contes d’estiu de Núvol, on ja vam publicar Un conte de nadal. El relat «La gàbia», que us oferim avui en primícia, forma part del recull de contes els homes del sac, que fa uns dies va presentar Josep Maria Terricabras a Girona i que avui presenten Andreu Gomila i Josep Lambies a les 19.30 h a Llibreria Proa Espais (Rosselló, 212)

 

damià bardera poch publica 'els homes del sac' (El cep i la nansa)

 

Aquest matí, en entrar a la gàbia dels goril·les per donar-los menjar i amanyagar-los una mica, un s’ha ajagut panxa enlaire i vinga somicar i moure les potes com si fos un bebè amb el cul empastifat. L’animal tenia els ulls ben vermells, irritats de la ressaca i, en acostar-m’hi, m’ha demanat amb veu submisa i tràgica:

«Dispara’m d’una puta vegada, cabronàs…»

He fet com si sentís ploure i me n’he anat a l’altre extrem de gàbia per amanyagar un altre goril·la. Aquest, el més vell, de seguida ha parat la mà i li he allargat un cacauet. M’ha fet un gest perquè m’hi acostés i m’ha xiuxiuejat:

«Ahir em vaig follar la teva dona, fill de puta»

No pot ser, la meva dona no, impossible, ella mai no ho faria… El simi ha esclafit a riure d’una manera frenètica i nerviosa que m’ha recordat alguna escena d’una pel·lícula de por. Al cap d’una estona ha parat de riure, s’ha encès un caliquenyo i m’ha escopit el fum a la cara. Encara sort que l’he pogut castigar una setmana sense cacauets. «Se me’n pixa!», m’ha contestat el malparit. I s’ha enfilat a l’arbre a fumar tranquil.

Una mica contrariat, m’he dirigit cap al tercer goril·la. Ja fa vuit dies que malviu en un racó, de cara a la paret, balancejant-se ara endavant, ara endarrere. No vol menjar. Fa que no amb el cap, un gest mecànic i repetitiu, i resta amb els braços creuats a l’alçada del pit, a dos pams de la paret. Tota l’estona repeteix el mateix:

«Els genets de l’apocalipsi no tenen estudis, els genets de l’apocalipsi no tenen estudis…»

No puc més, sento que he fracassat, no serveixo per a res. Vaig a parlar amb el quart goril·la, la meva última esperança. Aquest, per sort, és un goril·la blanc i duu ulleres de pasta. Li explico fil per randa els motius del meu fracàs vital i ell m’escolta amb atenció. De tant en tant fa que sí amb el cap i apunta alguna cosa en una llibreta petita de color vermell. Es nota que té estudis.

Passats vint minuts, ja estic molt millor. M’he tret un gran pes de sobre. Li dono les gràcies i la galleda plena de cacauets. Ell m’allarga la llibreta i em diu que, sobretot, si vull ser feliç, segueixi al peu de la lletra les seves instruccions. Vull abraçar-lo però me n’estic. Giro cua i surto de la gàbia. Un cop fora, tanco la porta amb clau, m’asseguro que hagi quedat ben closa, obro la llibreta i hi llegeixo amb atenció:

«Formatge fresc, dues ampolles de vi, una de ginebra i cinc de conyac, flams, ous, enciam, tres carbassons, llimones, tabac ros, suc de fuita, pit de gall dindi, pomes, peres, salmó fumat, insecticida, maduixes i dos quilos de cacauets. Gràcies»

 

damià bardera poch (Girona, 1982) és llicenciat en Filosofia.  Amb el seu primer llibre, el penúltim vòmit (Viena Edicions, 2008), va guanyar el Premi de Poesia Marià Manent de Premià de Dalt 2007. Ha publicat i alguns contes per llegir-los d’amagat (el Cep i la Nansa, 2010), obra finalista del V Premi el Temps de les Cireres al millor llibre publicat en català l’any 2010 per un autor jove ––menor de 35 anys;  i el recull fauna animal (el Cep i la Nansa, 2011), que va tenir una excel·lent acollida per part de la crítica. Podeu llegir la ressenya de Xavier Serrahima a Núvol aquí. Us oferim també el vídeo de la presentació de damià bardera poch a la Llibreria 22 de Girona.