Cusicanqui: “I si en lloc de limitar la nostra identitat, l’eixamplem?”

27.06.2017

Fa uns dies la sociòloga i activista boliviana Silvia Rivera Cusicanqui visitava la ciutat de Barcelona per participar en el programa d’estudis independents (PEI) del MACBA. El passat dijous 22 de juny l’auditori del MACBA s’omplí de gom a gom per escoltar la seva conferència “Més enllà del dolor i el folklore”.

Silvia R. Cusicanqui | © Sílvia Gabarrot

El propòsit de la seva visita al vell continent és el de compartir, emprant la seva metàfora, els sabers i sabors viscuts al llarg del camí, però fer-ho amb les seves armes pròpies: alçant la seva inconformista “veueta subalterna” i amb un somriure d’orella a orella (tan propi de la idiosincràcia boliviana). “Soc inconformista i, si no puc ser-ho ni riure des de la meva casella, m’he proposat trencar amb tot el caseller”, bromeja. Cusicanqui es defineix a si mateixa com una “chola” universal i una “artesana teixidora de paraules”. La seva és una lluita constant per defugir tota classificació i tot intent d’encasellament. Però, que potser es pot defugir la identitat? 

“En lloc de soc, hauríem de dir estic“, sosté Cusicanqui, per a qui la identitat és quelcom fluid, merament circumstancial i relatiu. “Si Colom no s’hagués topat amb Llatinoamèrica per error, jo no seria índia”. Segons la sociòloga boliviana la identitat no deixa de ser un atzucac, un carreró sense sortida, que oprimeix, ens ofega i ens empresona. Per què hauríem de quedar-nos amb una única identitat?, es pregunta i ens pregunta. En lloc de parlar d’identitat, prefereix parlar d’identificacions: no es considera aimara ni índia ni boliviana sinó que s’identifica com a tal. Cada una d’aquestes identificacions (que no deixen de ser etiquetes i caselles identitàries) és imposada i circumstancial.  I si ens preguntem amb què ens identifiquem i no quina és la nostra identitat?

Som un teixit d’identitats, un encreuament d’identificacions, de connexions, de casualitats i causalitats. Segons Cusicanqui estem sumits en una “crisi planetària”, en què les caselles, que fins ara semblaven hegemòniques i irrompibles, han començat a trontollar. Els qui resten a les seves pròpies caselles, emparats pel confort (i el conformisme) són els únics que no senten els tremolors. I a vegades, segons Cusicanqui, les nostres dissidències poden acabar convertint-se, també, en caselles. I si en lloc de limitar la nostra identitat, l’eixamplem?

Cusicanqui es rebel·la contra el coneixement “d’un sol ús”. El retret de la sociòloga al saber acadèmic no és tan l’atresorament d’un saber, exiliat a les torres d’ivori montaignianes sinó “la hiperaccessibilitat actual” que és còmplice i responsable de “les indigestions bibliogràfiques” i les sobredosis intel·lectuals. Per a la conferenciant, el fet de tenir pocs llibres (com fou el seu cas) és una forma d’aprofundiment intel·lectual però també de digestió, una forma de no perdre’s en l’abstracció de les biblioteques: llegir, rellegir però sense tallar mai el fil amb la realitat, amb la vida.

Per aquest motiu, Cusicanqui reivindica la necessitat de transcórrer en un nosaltres, un nosaltres singular i connectat, com reflecteix la quarta persona del singular en llengua aimara (la persona jiwasa equival a un tu i jo alhora singular i col·lectiu). I clama per una reconnexió entre el micro i el macros, entre l’endins i l’enfora, entre els sabers i els sabors dins i fora de les caselles per acabar trencant-les. Com? Entre tots, des d’una mirada distanciada però connectada, amb nosaltres mateixos i amb la pachamama, emprant les seves paraules. Teixint llaços per trencar amb les caselles que ens oprimeixen i ens limiten, però fent-ho des de l’amor i l’afecte que no deixa de ser “una forma de micropolítica dissident”.