Cultura mode ‘off’

5.11.2012

Concentració del món cultural valencià davant del teatre Talia, en forma de protesta pel seu tancament, el passat 10 d'octubre. Foto: El Flaco.

“El Teatre Talia ha sigut durant molts anys un espai de referència per a les companyies valencianes, on regularment podíem presentar els nostres espectacles. Tal i com està la situació general al país, suposa una nova retallada de drets per als professionals”. Són paraules de Josep Policarpo, de la companyia Bambalina, però podrien ser les de qualsevol ànima integrada dins el corpus de professionals de les arts escèniques valencianes, que anit ocupaven l’escenari de l’espai per exigir un canvi de rumb en la gestió de la política cultural valenciana. A la ciutat de València, l’eliminació del Teatre Talia de la xarxa de Teatres de la Generalitat deixaria un panorama teatral orfe, si també tenim en compte l’aturada d’activitat del Teatre El Musical, al barri del Cabanyal-Canyamelar, els tancaments ja materialitzats de l’Espai Moma i la Sala Moratín, la manca de programació a la Sala Matilde Salvador de la Universitat de València, i la retirada de les ajudes al Teatre Micalet. “Se’ns redueixen les possibilitats d’exhibició a la ciutat de València. La Sala tenia un clar segell valencià i suposava una línia de suport al sector privat de les arts escèniques, que ara desapareix. La situació per a les companyies va fent-se insostenible; si desapareixen els espais d’exhibició es trenca la cadena de treball, se’ns fa més difícil arribar al públic, fidelitzar els espectadors i promoure el teatre valencià, i això afecta la solidesa i projecció dels professionals de les arts escèniques valencianes”, argumenta Policarpo.

La situació del teatre valencià, plagada d’entrebancs institucionals durant aquests darrers anys, ha arribat a un pic d’agreujament amb l’ofegament de les sales públiques i la retallada d’inversions al sector. Ens ho han contat recentment la directora artística del Teatre Micalet, Pilar Almeria, i el secretari general del Sindicat d’Actors i Actrius Professionals del País Valencià, Juli Disla. Josep Policarpo també diu la seua: “Pràcticament ha desaparegut l’ajuda pública al sector de les arts escèniques valencianes. Com a contrapartida s’ha consolidat una xarxa de sales privades, sobretot a la ciutat de València, que podria atendre l’oferta de les companyies privades. Però les ajudes a les sales, la majoria d’elles de curta trajectòria, són molt escasses i això provoca que treballem en condicions molt precàries, apareix el fantasma de la taquilla i el teatre valencià encara no està preparat per mantindre’s exclusivament pels ingressos de taquilla. No tenim un star system consolidat que puga atraure un públic massiu ni tampoc tenim la tradició teatral de ciutats com Madrid i Barcelona”. Com Policarpo, el món cultural valencià en general es lamenta d’aquesta mala gestió de les elits polítiques i exigeix solucions. La Plataforma Valenciana X la Cultura ha començat a canalitzar el desencant davant aquest arraconament. Una de les primeres accions dutes a terme per aquesta agrupació va ser la concentració davant del Talia el passat 10 d’octubre, un acte que també va servir per posar el crit d’alerta davant el nou consorci cultural de la Generalitat, Culturarts, que naix sense voluntat d’escoltar els professionals i vaticinant altres tancaments com el de la Filmoteca. “Les limitacions que imposa la crisi són evidents però actuacions com esta no s’entenen perquè es fan de manera deliberada, sense cap tipus de diàleg amb els professionals, que segurament podríem aportar solucions. D’altra banda hi ha despeses públiques enormes que es mantenen sense cap complex i que responen als capricis personals dels responsables polítics”, sentencia Policarpo.

Qui també coneix bé el Talia com a espai natural on expressar-se és el cantant, productor musical i empresari Lluís Miquel. Quan a l’edifici de Cavallers encara se’l coneixia com a Casa dels Obrers, hi va actuar amb el seu grup, Els Quatre Z. La crisi econòmica actual també li ha tocat de ple. Els estudis de sonorització Tabalet, els quals va fundar l’any 1977 amb el propòsit d’acostar recursos als músics i professionals del doblatge valencià, han estat víctima dels impagaments de la televisió pública valenciana que s’han anat produint des de gener de 2005. “La televisió pública va ser un bon client per a Tabalet en l’etapa compresa entre 1988 i 2006. Hi havia una mena de reconeixement mutu. Ara bé, els últims anys, ha sigut la mateixa televisió pública la que ens ha acabat afonant. Massa deute, era impossible continuar, i va vindre el concurs de creditors”, reconeix Lluís Miquel.

Lluís Miquel, fundador i soci dels estudis Tabalet d'Alboraia.

L’apagada dels ploms a Tabalet deixa enrere una dilatada activitat en pro de la difusió dels músics valencians i l’audiovisual en valencià. “En aquests gairebé 35 anys, hem sigut l’únic estudi de gravació ací. I el que més ha aguantat. S’han enregistrat coses molt interessants amb la nostra discogràfica”. Lluís Miquel se sent orgullós, perquè l’estudi d’Alboraia ha vist passar per les seues cambres figures i grups de renom com Al Tall, Els Pavesos, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Quico Pi de la Serra, Tete Montoliu, Capella de Ministrers, Paco Muñoz, Carraixet, Seguridad Social, Presuntos Implicados, Carlos Goñi, Bruno Lomas, Francisco i un llarg etcètera de propostes musicals que han aprofitat l’empenta emprenedora dels fundadors de Tabalet. “L’any 1977 vam poder reunir sis milions de pessetes. Ens vam fer amb material que llavors s’havia d’importar de França, Suïssa, Anglaterra…”, recorda Lluís Miquel, qui tampoc oblida els diferents handicaps a què han hagut de fer front per seguir en peu: “Al principi vam haver d’adaptar-nos a la campanya analògica, després va vindre el pre-digital, més tard el digital… Avui dia, les noves tecnologies ja ens han llevat més capacitat d’adaptació, perquè qualsevol músic pot gravar-se un disc a casa”. No es pot passar per alt l’ús de Tabalet com a centre de doblatge a partir de 1983. Els estudis han ajudat a formar locutors de ràdio, actors de doblatge i publicitat, gent del món teatral. “La primera pel·lícula doblada al valencià va ser a Tabalet. Es tracta d’El salari de la por, film francès on Ovidi Montllor va posar la veu d’Yves Montand”. El llegat, doncs, és inabastable. I la pèrdua d’aquesta fàbrica de somnis és un adéu amb regust d’amargor. Els estudis Tabalet són un bocí d’història viva. Possiblement el cadenat que s’acaba de posar ja no s’òbriga mai més: “Si fóra uns anys més jove, ho trauria endavant”, confessa el líder dels Quatre Z i de Patxinguer Z.

Al bell mig de l’avinguda de Blasco Ibáñez de València, es troba una altra institució que darrerament ha posat el forrellat i ha apagat els focus. Es tracta del Col·legi Major Lluís Vives, propietat de la Universitat de València. Aquest edifici albergava l’Auditori Montaner, un punt de trobada del món cultural valencià que, durant tretze anys, havia ofert setmanalment cinema, col·loquis, concerts de música clàssica, actuacions de pop-rock, conferències al voltant del coneixement i les ONG… “S’ha perdut un espai on la gent anava per la música, ja que mai s’ha pogut fumar ni prendre res a l’Auditori a diferència dels bars i llocs on, de vegades, no saps ben bé si la gent ha anat a escoltar al músic o a prendre una cervesa amb els amics”, explica David Esteban, ex-coordinador de serveis del centre. Esteban reté en la memòria un munt d’actuacions que ja formen part de l’imaginari d’una època: Coco Rosie, Sr.Mostaza, Limbotheque, Belmonde, Antony and the Jhonsons, Dominic A, Cristina Rosenvinge, La Habitación Roja, Pierre Bastien, Pau Alabajos…

Foto històrica de l'edifici Lluís Vives dins de la Universitat de València.

El tancament del Col·legi Major Lluís Vives ha estat envoltat de molt poques explicacions. José María Goerlich, director de la institució durant cinc anys, n’ignora les raons reals. Inicialment, l’estructura del Vives anava a servir per allotjar les instal·lacions de la Facultat de Filologia mentre aquest edifici es reformava. A principis d’any, tot i que la Universitat va abandonar el pla de reforma de Filologia, la decisió de tancar el Vives no s’havia modificat. Durant els mesos posteriors, la Universitat parlava de problemes d’estructura i inviabilitat econòmica. Però l’Auditori Montaner encara es pensava que es matindria obert. Finalment, però, no ha estat així. El Vives i el Montaner resten tancats i l’aprofitament actual de l’espai és inexistent. “Tinc dubtes que el Vives puga ser recuperat. Els plans de la Universitat de València apunten a la privatització. Aleshores, però, serà un hotelet per a estudiants i no una experiència vital com era el Vives per als seus col·legials. Tant de bo que aquesta privatització permeta la continuïtat de l’activitat cultural a l’Auditori…”, creua els dits Goerlich.

El Teatre Talia, els estudis Tabalet i l’Auditori Montaner són tan sols tres exemples d’abocadors culturals que havien dibuixat un mapa lúcid dins d’una ciutat i d’un país. Espais on s’havien gestat lligams a partir d’inquietuds i formes d’expressar-se. Comunitats senceres d’ànimes creatives que ara han de fer front a uns temps on la cultura paga els plats trencats. A l’espera de saber què passa amb el Talia, amb el record dels discos nascuts a Tabalet i amb l’esperança que el Montaner torne a obrir un dia les seues portes, l’art ha d’anar a buscar altres llocs per sobreviure. David Esteban conclou: “Aquesta crisi fa molt de mal a tot el sector públic i a la gran majoria de la societat; sembla ser que l’educació, la sanitat i la cultura son prescindibles i els bancs són sistèmics. Ens hem de privar dels nostres drets i béns per a què aquells que han invertit malament el seu diner no el perdin. Si haguérem fet una bona educació i una bona cultura potser no hauríem arribat a aquesta situació. Potser tenen raó els que diuen que la crisi és de valors i no econòmica”.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. dESPRÉS D’HAVER LLEGIT AQUEST ARTICLE CREC QUE EL QUE CAL DIR BEN FORT ÉS QUE LA CULTURA ÉS UN DRET, I QUE HEM DE SABER, COM DENÚNCIA L’ARTICLE QUE ENS LA ESTAN LLEVANT.

  2. Y luego dicen que hacen de Valencia y el Pais ValeÇia el continente cultural del futuro ¿Qué futuro?. Lo que perdemos ahora no se podrá recuperar, porque lo que ahora estaba en su punto para seguir avanzando, se ha ido al traste. No me lamento no, me indigno. Siempre hay vanguardias, a ellas les toca ahora, algunos ya nos hemos hecho mayores