Cultura i mitjans: ara és l’hora. Crònica i proposta.

10.01.2017

Miquel-Àngel Codes, director de la fira Liberisliber de Besalú, s’afegeix al debat sobre la presència de la cultura als mitjans de comunicació. En aquest escrit, en què repassa les opinions d’Isabel Sucunza, Bernat Ruiz, Anna Punsoda o Saül Gordillo, algunes de les quals hem publicat a Núvol en forma d’article, ens fa una proposta perquè la cultura tingui més protagonisme als mitjans públics, per “canviar la situació d’una vegada per totes”.

 

Agost: la polèmica

El passat 25 d’agost, al vespre, la llibretera Isabel Sucunza -col·laboradora del programa Els Experts del canal públic iCat.cat- explicava a través de Twitter la seva sortida del programa: el director li havia comunicat que el programa passava d’una hora a dues, però que el pressupost assignat no augmentava, per la qual cosa no li podrien pagar (abans tampoc ho feien). Ella replicà que en aquestes condicions no podia continuar i el director li comentà (entre d’altres coses) que sí que tindria diners per a una altra col·laboradora: una actriu coneguda que faria entrevistes a famosos que tinguessin mascotes (entre d’altres coses).

El 28 d’agost, Bernat Ruiz Domènech publicà un article on denunciava el menyspreu de la cultura en la nova programació de Catalunya Ràdio, a diferència, per exemple, del futbol, que ocupava gairebé un 30 % de la graella. L’endemà, Anna Punsoda publicava un altre article que apuntava en la mateixa direcció, denunciant la deixadesa de la ràdio pública en la seva relació amb la cultura.

Aquesta suma de manifestacions, engrescà Saül Gordillo -el nou director de Catalunya Ràdio- a contestar el 30 d’agost, dient que no era veritat, que “la cultura hi és pertot”, però en forma de “continguts transversals”, lluny del  “format rígid dels programes clàssics”. L’endemà mateix, Bernat Ruiz Domènech li replicà amb dades que la cultura -per més píndoles que enumerés Gordillo- continuava essent la ventafocs de la programació i que no rebia el mateix tracte que el futbol, que sí que tenia els seus programes clàssics de “format rígid” (per què el futbol pot tenir programes clàssics i la cultura no?; no és una contradicció?). Per acabar, el 31 d’agost, l’escriptor Sebastià Bennàssar proposava un #novullpagar, entre la ironia i un profund enuig.

 

Octubre: l’anècdota

L’1 d’octubre, després d’unes quantes edicions sense fer-ho, una unitat mòbil de TV3 va venir a Liberisliber, la fira d’editorials independents de Besalú que dirigeixo. Les periodistes van treballar de valent, em van comentar que es volien quedar més temps, que tenien moltes ganes de quedar-se a la fira a mirar llibres, però que el deure les reclamava i, que si no hi havia cap terrabastall informatiu, la notícia sobre Liberisliber sortiria al TN Vespre d’aquell mateix dia. Un parell d’hores més tard, Pedro Sánchez dimitia com a secretari general del PSOE. La notícia de la fira va saltar al 3/24. Ignoro quins continguts es van considerar per ser suprimits en aquell TN Vespre o si directament es va pensar en cultura.

L’anècdota resumeix molt bé la relació entre literatura i mitjans al nostre país: excepcionalitat de la literatura en la programació, volatilitat dels pocs continguts literaris existents i, no menys important, redactors que valoren la literatura però no decideixen sobre què s’emet i què no.

 

Desembre (1): el debat

Arran de la polèmica a les xarxes del mes d’agost, Laura Borràs -directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)- va decidir organitzar “Literatura i periodisme. Jornada sobre la presència de la literatura als mitjans”. Es va celebrar l’1 de desembre al Col·legi de Periodistes. La primera reacció amb cara i ulls, doncs, va ser “institucional” i no pas del “sector de la cultura”. Revelador.

Hi participaren molts ponents, malgrat les baixes d’última hora, i es digueren moltes coses. Resumint-ho tot de manera molt salvatge (i conseqüentment inexacta), es podria dir que tothom estava d’acord en què la cultura és quelcom bo per a la societat, que existeix un públic potencial gran i que si la cultura estigués més present als mitjans, aquest públic i l’interès general per la cultura es veurien refermats. Es van veure casos concrets d’èxit en què la literatura pot generar i genera interès (una biblioteca amb clubs de lectura amb una alta participació; una professora d’institut capaç d’apropar Dante a uns adolescents o una llibreria que funciona la mar de bé en un entorn urbà que no tenia cap mena de tradició cultural); a la vegada que es van trobar a faltar més càrrecs públics que decidissin (i decideixen) sobre la programació als mitjans de comunicació públics (a excepció de Santi Faro, cap de continguts de Catalunya Ràdio). Les intervencions van anar del pessimisme més extrem (Eduard Márquez) a la satisfacció per la feina començada (Santi Faro).

 

Desembre (2): la reflexió

D’aquest debat, en vaig extreure tres reflexions bàsiques:

  • Reflexió 1: “l’ou o la gallina”

“Pressuposar que la cultura no té audiència no pot ser un punt d’arribada sinó un punt de sortida”, va dir el periodista Emili Manzano. La cultura no té audiència perquè no té programes? O… no hi ha programes perquè la cultura no té audiència? A molts que ens agrada la cultura, creiem el primer. Els programadors, si s’analitzen les graelles que confegeixen, el segon. Qui té la raó? Ni els uns, ni els altres, penso jo. Si a les escoles i a casa de cadascú no es promou la cultura, els mitjans, per si sols, no provocaran res. Ara bé, si els mitjans no col·laboren amb la seva magnífica finestra, la tasca de fer arribar la cultura es complica innecessàriament, es fa més feixuga i lenta.

  • Reflexió 2: “50-30-17-10”

Les xifres ens les donava la periodista Anna Guitart: L’hora del lector era un programa literari que tenia 50 minuts; el Via Llibre, 30 i, el Tria 33 -el programa on treballa la mateixa Guitart, actualment en antena- ha passat de 17 a 10 minuts setmanals dedicats a la literatura. El temps dedicat a la cultura minva. I si no és exactament així, la seva percepció, sí que ho fa. I si algú no està d’acord amb les dues frases anteriors, el que sí que és totalment irrefutable és que la cultura ocupa un lloc secundari, d’absolut abandó.

  • Reflexió 3: “ginebra o whisky”

Un dels debats més animats de la jornada va ser com s’havia d’articular aquesta major presència de la cultura als mitjans. Uns parlaven de fer un programa com els de tota la vida; altres, de les famoses píndoles que no poden durar més de 3 minuts, per por d’avorrir el personal. En aquest punt, la millor resposta la va donar un inspirat Emili Manzano, qui va recordar l’acudit del senyor anglès que entra a un bar de Mallorca, el cambrer li pregunta si vol ginebra o whisky i el senyor li contesta “yes”. Efectivament, sí, no cal renunciar a res.

 

Gener: la proposta

Crec que cal canviar la situació d’una vegada per totes. Seria molt trist que aquesta polèmica i aquesta jornada quedessin en res, és a dir, en una polèmica d’aquestes que ens distreuen un parell de tardes al mòbil i en una jornada d’aquestes que no van més enllà del dia de la marmota dels debats culturals.

Tres consideracions prèvies:

  • Consideració 1: “per què hi ha d’haver més cultura?”

Primer de tot caldria concretar per què creiem que la cultura ha d’estar més present a la programació dels mitjans públics i privats, encara que sembli quelcom molt obvi (vull aclarir que la reclamació i posterior proposta que aquí desenvolupo es refereix a totes les disciplines, no únicament a la literatura). Particularment, crec que és un dret. Hem de tenir accés a l’educació, a la sanitat i lògicament a la cultura. Es tracta de tenir-hi accés, insisteixo, i que llavors la gent decideixi lliurement què fer amb el seu temps (important). El que no pot ser és que la gent només vegi una part de l’oferta, que no li arribin les altres opcions. En aquest punt, voldria insistir que vendre insistentment la cultura com quelcom que ens farà millors persones o més lliures és un greu error, a part de quelcom força discutible. La cultura ha de ser accessible -amb tots els mitjans disponibles, inclosos els de comunicació- bàsicament perquè, com deia María Zambrano, aquesta és “el despertar de l’home”. No concebo un argument “de venda” més seductor que aquest: ja que estem en aquest món, visquem-lo desperts, estimulats, vius. Si no vols fer-ho, sempre podràs continuar dormint i tenir un cutis perfecte.

Aquesta suma d’un component sensible per a les nostres vides em sembla prou transcendental i d’interès col·lectiu per reclamar un espai digne als nostres mitjans. Amb la riquesa de materials que té la cultura, s’hauria de fer molt malament per no atrapar un públic més gran del que hi ha ara. Insisteixo, molt malament.

  • Consideració 2: “quina cultura?”

Ja que ens hi posem, que hi sigui tota la cultura, si us plau. La popular, l’heterodoxa, l’elitista, la “mainstream” (afegiu les etiquetes que vulgueu). Tots els corrents i en igualtat de condicions de visibilitat. Que parlar d’un llibre anarquista, per exemple, no sigui tabú. Que pesin els criteris estrictament culturals dels periodistes i especialistes i no els de mercat, que es parli de “literatura i no de llibres”, que es pensi en “generar públics i no audiències”, tal com va exclamar l’editora Maria Bohigas. Això és bàsic, perquè si no es fa així, es perdrà l’aval més preuat de tots que té la cultura: el de ser un pilar de la societat, per convertir-se en una simple mercaderia. No cal ser ingenus: les interferències sempre hi seran, però les intensitats es poden graduar perfectament. Només cal ser professionals.

  • Consideració 3: “cal un gest clar i contundent”

Als que ens preocupa aquesta situació d’invisibilitat, i crec que parlo per boca de molta gent, volem, necessitem, exigim un gest clar, contundent, per part de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), en què demostrin que la cultura importa i que quan aquesta arribi, vindrà per quedar-se. Al debat, ens van donar com a primícia que unes postals que ha editat l’ILC amb frases literàries es convertirien en falques a Catalunya Ràdio (han començat aquest mes i durarà un any). També s’ha anunciat que els continguts hiperfragmentats del Tria33 ara els emetran agrupats temàticament per dies i que després els passaran per TV3 a partir de les 12 de la nit. S’agraeixen aquests detalls, però no és això.

Per mi, la proposta inicial amb la qual s’ha de treballar és clara, concreta, senzilla i fàcilment mesurable: un 35 % en continguts culturals (mínim) en la programació dels mitjans públics, repartits de tal manera que es garanteixi la seva visibilitat (no s’hi val posar-ho tot a la matinada o en canals secundaris). Pel que fa als mitjans privats, tots aquells que rebin subvencions de l’erari públic haurien de garantir una quota mínima de continguts culturals. Si han de ser més píndoles transversals o programes sencers, que ho decideixin les persones que tinguin el poder de fer-ho. A primer cop d’ull, sembla evident que les píndoles no són el millor sistema per aconseguir bones audiències ni aprofundir en res, però aquest és ara un tema secundari. El que es reclama aquí és un canvi d’actitud, un gest contundent, per canviar les coses i que el retorn d’aquests mitjans envers la societat augmenti. Ignoro si en un futur Catalunya serà un Estat-nació, un país confederat o una comunitat autònoma. L’únic que sé és que si se li continua atorgant la mateixa importància que ara (i això inclou els debats previs de l’anomenat Procés), aquest país continuarà essent un lloc propens a la més trista somnolència.

 

De gener a juny: vostès diran

El que faré serà enviar aquesta senzilla proposta a la ILC, a la CCMA i al Departament de Cultura (a aquest darrer, aprofitaré per demanar quina és la política de subvencions en relació amb els mitjans privats i si és viable demanar un mínim de continguts culturals). Durant la segona quinzena de juny, passat mig any (temps més que suficient per plantejar l’estratègia a seguir), demanaré a la CCMA si s’ha acceptat aquest mínim d’un 35 % de continguts culturals o quina és l’alternativa plantejada perquè la cultura sigui finalment visible als mitjans (per tant, no la plantejo com una solució única i innegociable, però sí com un primer pas cap a una solució contundent i sense subterfugis per canviar l’estat de les coses). Si la resposta és positiva, si s’han mogut finalment les coses, me n’alegraré com a ciutadà de tenir uns gestors capaços de respondre. Si la situació no canvia en res, en tant que responsable d’un esdeveniment cultural, convocaré totes i cadascuna de les associacions culturals del país sota un únic punt de treball: “Creieu que la cultura ha d’estar més present als mitjans públics i privats subvencionats del país?”. Si la resposta és sí, hauran de canviar les coses i exigir responsabilitats. Canviar la situació d’abandó de la cultura als mitjans és una qüestió merament de voluntat política, no de diners: tenim la cultura i bons professionals per comunicar-la. Així que… ara és l’hora!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Completament d’acord amb els fets expoxats, estem tips de
    tans programes de futbol ( de 10 a 12h de la nit, nomès hi ha prog. esportiu)