Creació col·lectiva, furgoneta i moltes ganes

22.10.2016

Del 19 al 21 d’octubre s’ha celebrat a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona un seminari dedicat al teatre independent, que té la intenció d’estudiar i reflexionar sobre un tipus determinat de teatre que durant les dècades dels seixanta i els setanta es va practicar a tot l’estat espanyol. L’amalgama creada a partir del teatre de cambra, el teatre universitari, la creació col·lectiva i “el teatre de furgoneta” –el teatre independent– va tenir unes dues dècades de vida per acabar dissolvent-se amb l’arribada de la democràcia. Han sigut tres jornades amb ponències i taules rodones que han reunit estudiosos, artistes i crítics, amb la presència a les grades dels joves alumnes de l’IT.

'Castañuela 70', 1970. Fotografia de Tábano.

‘Castañuela 70’, 1970. Fotografia de Tábano.

Aquest és un projecte en xarxa de tres anys de durada, que l’any passat es va celebrar a Madrid, enguany a Barcelona i l’any que ve es farà a Sevilla. En ell hi participen el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, el Centro de Documentación Teatral (INAEM), el Museo Nacional del Teatro, l’Institut del Teatre i el Centro de de Documentación de las Artes Escénicas de Andalucía. Tota la informació i documentació del projecte es pot consultar en aquest portal.

La inauguració de les jornades va ser a càrrec de Juanjo Puigcorbé, delegat de Cultura de la Diputació de Barcelona (i exalumne de l’Institut del Teatre) i Magda Puyo, directora de la institució. Puigcorbé és un dels pocs càrrecs de l’àmbit cultural que sap del que parla, quan parla, i en el seu discurs va destacar tant la importància històrica de l’EADAG (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual), el Grec autogestionat del 1976 o el Teatre Capsa, com de les visites de Jango Edwards o Copi a Barcelona, el Saló Diana i la Cúpula Venus. A continuació es va presentar el projecte d’investigació i difusió “El teatre independent a Espanya: 1962-1980”, a càrrec de representants de les quatre institucions que l’organitzen.

Cartell de Dolors Caminal per a 'La torna', d’Els Joglars, 1977. CDMAE

Cartell de Dolors Caminal per a ‘La torna’, d’Els Joglars, 1977. CDMAE

Mercè Saumell va pronunciar la conferència inaugural “Context del teatre independent a Catalunya”, en la qual va dibuixar una àmplia panoràmica dels origens i la situació a casa nostra. A causa de la llei franquista que regulava el teatre de cambra (o no comercial) i prohibia que es fessin més de dues representacions a la mateixa ciutat, les companyies que van aparèixer com bolets a partir dels seixanta van haver de crear un circuit de bolos en circuits més o menys alternatius: domicilis privats, col·legis majors, ateneus, cases de cultura, locals parroquials, aules universitàries… El públic era majoritàriament urbà i petitburgès, però la itinerància i descentralització també va provocar que alguns grups s’interessin en actuar sobretot a localitats o barris més obrers, amb població provinent de la immigració. Del teatre de cambra (de “una noche y gracias”) es va passar al teatre independent, i com afirmava Xavier Fàbregas “una companyia independent no té empresari, perquè és empresa en ella mateixa”.

Les companyies catalanes coneixien i promovient intercanvis amb altres companyies de l’estat espanyol gràcies a petits festivals com els de Vitoria, Cuenca o Sant Sebastià, i a mesura que avançava la dècada dels setanta la nòmina de companyies no feia més que créixer. Noms com Pipironda, Gil Vicente, la companyia Adrià Gual, La Claca, el GTI, el Camaleó, Alpha 66, a les que s’hi van sumar algunes companyies que encara es troben en actiu a l’actualitat (si més no, encara conserven el nom) com Els Joglars, Comediants o Dagoll Dagom, o d’altres que van aparèixer després com El Tricicle, La Fura dels Baus o La Cubana. Les complicitats van ser múltiples i variades, amb els músics de la Nova Cançó i la Cova del Drac, amb artistes plàstics (Armand Cardona-Torrandell i l’EADAG, Joan Miró i La Claca, Antoni Tàpies, Joan Brossa…), amb companyies vingudes de fora (els Living Theatre o els Bread & Puppet) o amb països com França (l’escola de Jaques Lecoq, el festival de Nancy), Itàlia (Italo Riccardi o la Biennal de Venècia) o Polònia (Fabià Puigserver i els professoss de mim que van arribar a Barcelona).

'Mori el Merma', La Claca, Gran Teatre del Liceu, 6 de juliol de 1978. Fotografia de Pau Barceló. CDMAE.

‘Mori el Merma’, La Claca, Gran Teatre del Liceu, 6 de juliol de 1978. Fotografia de Pau Barceló. CDMAE.

Després de la pausa del cafè, el crític Jordi Jané va ser l’encarregat de presentar a Joan Baixas, que va definir com a “poeta en el sentit brossià del terme”, un artista que ha passat pels titelles, les ombres, el teatre de carrer, la docència, els escenaris de tot el món i les grans institucions i esdeveniments culturals. Baixas ha treballat amb artistes com Antonio Saura, Joan Miró, Gordon Matta-Clark, Javier Mariscal o Joan-Pere Viladecans (o aquest darrer Grec amb Cildo Mireiles, a l’espectacle Daurrodó al TNC). La seva conferència va versar sobre el procés de creació del mític espectacle Mori el Merma, que Baixas va resumir com “una celebració de la fi del franquisme”. La companyia de teatre La Claca va començar a preparar l’espectacle el 1975, capitanejada per Baixas i Teresa Calafell, i aquest es va estrenar el 1977, iniciant una vida que duraria gairebé quaranta anys. El titellaire va explicar com des de l’inici de la companyia van tenir sempre molta feina, i que les gires per tot l’estat els van permetre de la millor manera possible, és a dir a les escoles i al carrer.

Joan Miró va cedir els seus dibuixos sobre Ubu roi d’Alfred Jarry a Baixas, que va tenir llibertat per construir els titelles i ninots a tamany humà de la manera que ell volgués. Durant unes setmanes Joan Miró anava a visitar el taller de Baixas en el sis-cents del fotògraf Francesc Català-Roca, parella que no cal dir que impressionava el titellaire. També va ser celebrada l’anècdota que relata com el totpoderós marxant d’art Aimé Maeght va voler compar els ninots de l’espectacle, pel seu gran valor, i donar unes còpies a la companyia perquè fessin els bolos. Miró s’hi va negar i va regalar els originals a la companyia, que evidentment al llarg dels anys els va anar recosint i repintant. L’espectacle es va estrenar al Liceu i ha viatjat a infinitud de llocs, com París (al Centre Georges Pompidou), Nova York (Merma rides again) o a la València del PP (“un Merma entre Mermes”, com va descriure Baixas). I Vicent Todolí va voler que l’espectacle es veiés a la Tate Modern de Londres (Merma never dies), on l’espectacle va comptar amb la banda sonora del “trio de les Açores”: George Bush, Tony Blair i José María Aznar.

El titellaire explica que n’estava una mica cansat i volia deixar de fer l’espectacle, però no hi havia manera. Finalment es va arribar a una solució: durant la commemoració del 25è aniversari de la mort de Miró es van cremar els ninots a Palma de Mallorca, en una falla feta amb troncs d’olivera. Però la dona del Merma es va amagar a l’últim moment, i encara segueix donant guerra pel món.

Joan Baixas se sent molt orgullós d’una carrera on ha combinat actuacions a festivals internacionals o llocs com el Liceu o el Camp Nou amb bolos a guarderies i escoles de poble, i resumeix la filosofia del teatre independent d’aquella època de forma molt sintètica. S’enbrancaven en projectes que no sabien si podrien fer. Però deien que sí a tot.

 

Cartell de Joan Miró per a 'Mori el Merma', Teatre de La Claca, 1978.  CDMAE.

Cartell de Joan Miró per a ‘Mori el Merma’, Teatre de La Claca, 1978. CDMAE.