Cossos sense nom

Human bodies. The Exhibiton és el títol d’una exposició iniciativa de Museàlia, una empresa privada dedicada fins ara a dos grans muntatges, Titanic. The exhibition i aquesta, que adquireix els cossos de difunts no identificats donats pel govern xinès la universitat de Chongqing, encarregada de la seva plastinació. Ha estat inspirada – com explica l’audio-guia al final del recorregut – per un programa de televisió exitós, emès deu anys enrere – Hi havia una vegada… el cos humà; i ens convida ara, al capdamunt d’una antiga plaça que servia per exhibir ritualment el coratge de l’home per damunt d’una espècie animal, a examinar amb escreix de detall 10 cossos humans i 150 òrgans o parts de cos. Human bodies es presenta al Centre Comercial de Les Arenes de Barcelona i en aquesta presentació ha tingut la col.laboració de la UB, la UAB i la UdG.

Tot comença amb la fusió d’un espermatozou i un òvul, que al cap de 24 hores esdevenen un embrió i al cap de 8 setmanes un fetus, acuradament conservats en un tub d’assaig amb líquid vermellós i en postura gairebé post mortem. L’espectador escolta l’audició que acompanya l’hora i mitja de visita amb expectació. Gairebé ningú no la comenta, tothom la segueix, seriosament, concentrat en l’explicació i anguniejat per la realitat de l’”objecte”. No són reproduccions, no són fotografies, no són imatges tridimensionals. Són cossos reals, són cossos humans.

Enlloc ens diuen de qui són, i tot i que tothom pot observar els trets orientals dels qui conserven la cara, representen cossos genèrics, sense nom, sense història ni entorn. Els textos que els acompanyen són d’una volguda brevetat, però ens deixen clar que tots som iguals. I només som això, cossos. Cossos sense persona. Els cossos i les seves parts són allà per explicar-nos, amb un llenguatge planer però absolutament medicalitzat, el funcionament del cos humà. El seu desenvolupament, els òrgans vitals, els digestius, els motrius, els músculs, les artèries , les venes, el cervell. El cervell el podem comparar amb el d’un cavall, l’esquelet amb el d’un ós, l’estómac amb el d’una cabra. La resta, humans. De tant en tant ens recorden que hem de tenir cura de la nostra salut, no fumar, no beure alcohol, fer esport moderat. Cossos físics, plastificats amb les darreres tècniques de conservació, destinats a mostrar a persones preocupades, potser àvides d’espectacularitat o amb una certa morbositat, la materialitat de la què estem fets.

Si no fóssim al cap d’amunt d’un enorme i moderníssim centre comercial, ens semblaria ser al segle XIX. Ens ve al cap la taxidèrmia i recordem l’entrebancada història del Museu Darder, del negre de Banyoles, també sense nom, i dels zoos humans. Aquí no hi ha monstres, cada òrgan sembla perfecte –excepte els pulmons del malaguanyat fumador -. Per mor de perfecció didàctica, en diverses sales ens seccionen les peces i cap al final una vitrina mostra un cos sencer laminat. Sense embuts.

Una de les més sorprenents és la vitrina que secciona una cara. No sabem a qui serveix, perquè els estudiants de medicina ja disposen dels cadàvers de les persones donades per a la ciència o fins i tot de tecnologia més avançada per a conèixer-ne els detalls. Ells, a més els han de tocar, cosa que l’exposició prohibeix, sense gaire vigilància. A nosaltres, convertits en voyeurs de la nostra constitució, aquella cara ens inquieta. El sentit de l’exposició fa que primer ens trobem les llesques o làmines més inertes. La darrera, com si fos el crostó, és la que conté el nas, les cavitats oculars, les celles, la boca. És la cara.

Ja fa temps que ens hem avesat a veure cors sense ànima, òrgans fràgils malalts o forts, d’esportistes. Són cors i prou. Encara que bateguin, els hem après a concebre com a òrgans, ras i curt, sense els sentiments que els poetes s’entesten a atorgar-los. Però la cara, aquí, com a algunes altres societats, n’és el mirall, de l’ànima. I una cara sense cap, encara que sigui només el final d’un òrgan seccionat, ens sacseja les entranyes.

L’estètica mèdica de la presentació i el to didàctic del guió pot ser només un amagatall d’una morbositat dissimulada. Quan acabem seguim pensant, com a l’inici, mentre pagàvem els 12 euros de l’entrada, quin era el sentit últim d’aquesta exposició que se’ns presenta amb l’aparent neutralitat d’un text esquemàtic, taxatiu, propi de l’ontologia científica. La reflexió filosòfica i antropològica sobre el cos és antiga, però si aquesta exposició no ens deixa indiferents és perquè és també una exhibició d’una separació no tant antiga però cada vegada més neta a Occident entre el cos humà i el seu ésser, entre la natura i la cultura.