Cos, gènere i crítica als anys setanta

25.10.2016

Les jornades sobre el teatre independent organitzades per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i quatre centres de documentació teatral de l’estat van prosseguir els passats dijous i divendres amb més ponències i taules rodones. Es va parlar dels nous rols masculins i femenins que (tímidament) van començar a aparèixer al teatre independent, i el catedràtic César Oliva va recordar del paper primordial que va tenir la premsa especialitzada i la crítica teatral en aquella època.

'Medea. Rito y ceremonia sobre una leyenda inmortal' de Carrusel, 1979. Arxiu CDAEA.

‘Medea. Rito y ceremonia sobre una leyenda inmortal’ de Carrusel, 1979. Arxiu CDAEA.

Al matí de dijous David Rodríguez Solás (Doctor en Estudis Teatrals per The City University de Nova York) va pronunciar la conferència “Cos i gènere en el teatre independent”, on va analitzar alguns casos de nous models corporals, gestuals i sexuals que van aparèixer a l’Espanya tardofranquista. Al teatre independent hi havia moltes dones però gens feminisme, com coincideixen en afirmar Mercè Sampietro o Anna Rosa Cisquella a les entrevistes que complementen aquest projecte. Mentre que a la Barcelona de final dels anys setanta Ocaña feia les seves performances eroticofestives a unes rambles encara sense turistes, es celebraven Jornades Llibertàries o la primera manifestació del Front d’Alliberament Gai i el còmic underground estava en auge (Nazario i companyia), el món del teatre semblava anar una mica al darrere d’aquests avenços socials. La capital catalana, que rebia encantada la visita dels Living Theatre i el seu Antigona 66 o els shows de Copi al Salón Diana, adoptava noves formes de representació estètica de forma lenta i tímida.

Rodríguez Solás va parlar de Quejío, el primer espectacle de La Cuadra, que va fer una gira de quatre anys per onze països i que va representar una altra visió del flamenc i els seus rols tradicionals, amb tots els intèrprets vestint malles negres (igualant, per tant, els seus cossos). També va analitzar Mary d’Ous de Els Joglars (1972), espectacle creat a partir d’improvisacions i a través del llenguatge corporal, on tres actors i tres actrius disseccionaven les relacions de gènere i poder, elles vestides de núvies i ells de mariners, com si fossin nens de l’època fent la primera comunió. No hablaré en clase, de Dagoll Dagom (1977) era un muntatge que parlava de l’educació i la repressió franquista, i la companyia solucionava la possible censura enviant un llibret molt vague, on les descripcions d’allò que succeïa en escena no especificaven gaire detalls, per tal de no ser prohibits. Els Comediants van aconseguir, amb Sol, solet (1978), que l’escenari fos un intermedi de la festa, ja que el seu espectacle començava i acabava al carrer. Del sud d’Espanya tenim exemples com el de Teatro Carrusel, de Cadis, que van estrenar una Medea interpretada íntegrament per homes (a l’estil Lindsay Kemp, molt en voga en aquella època).

Jaume Sorribas i Glòria Rognoni a 'Mary d'Ous' (1972), Els Joglars.

Jaume Sorribas i Glòria Rognoni a ‘Mary d’Ous’ (1972), Els Joglars.

Després de la pausa del cafè el periodista Jordi Bordes va moderar la taula rodona titulada “Espais alternatius”, amb la presència de la fotògrafa Pilar Aymerich, el gestor Chus Cantero, l’actriu i productora dels Comediants Paca Sola i el director Frederic Roda. O més ben dit, va intentar moderar la taula rodona, que va acabar sent una enumeració força caòtica d’anècdotes explicades per alguns dels seus protagonistes. A grans trets, es pot dir que les conclusions que es van arribar són les següents: el teatre independent era principalment de creació col·lectiva però tenia molt clar qui eren els seus líders, un mode de viure en comunitat portava a un treball comunitari, i la gran majoria de coses que es van fer aquella època avui en dia serien impensables, sobretot pel que fa a l’ocupació del carrer, el foc i la festa. Les imatges de Pilar Aymerich van servir de perfecta il·lustració d’un temps i un país on tot estava per fer i tot era possible, amb hits com el del Grec autogestionat per la professió teatral de 1976. Un fet que avui seria del tot impensable que es tornés a repetir.

Divendres al matí el catedràtic César Oliva va fer una ponència sobre la importància de la crítica en el teatre independent. En primer lloc va fer un breu resum de la situació històrica i teatral de l’època, i de l’immens nombre de companyies “independents” que es trobaven repartides per tot l’estat espanyol. Eren els temps de “l’estètica de furgoneta”, amb fites com el Festival Cero de San Sebastián de 1970 (on la policia va prohibir la representació de Kux, my lord! de Josep Maria Muñoz Pujol per part de l’EADAG), o la creació del Teatre Capsa (1969), que Pau Garsaball va obrir per programar, principalment, teatre independent, i on el 1971 es va representar amb molt d’èxit El retaule del flautista, la “sarsuela èpica” de Jordi Teixidor. Pel que fa a la crítica, és indubtable que els investigadors teatrals que estudiem aquell període agraïm enormement de tres publicacions que parlaven extensament del teatre independent. Primer Acto (1957-actualitat, trobant-se en la seva tercera època), revista fundada per José Monleón, va caracteritzar-se des dels seus inicis per defensar una posició insòlitament d’esquerres, per l’època que li va tocar viure. La revista Yorick (1965-1974) fundada a Barcelona per Gonzalo Pérez de Olaguer i Francesc Jover, encara molt més lligada al teatre independent, li va arribar a dedicar un número monogràfic. I finalment, Pipirijaina (1974-1978) es va centrar en exclusiva al teatre independent, publicant manifestos de Tábano o Los Goliardos. En el torn de preguntes, una jova alumna de l’Institut del Teatre va preguntar per la presència de les directores en aquella època: Oliva i Cantero van respondre que n’hi havia poquíssimes, però van posar l’exemple de Glòria Rognoni i Dorotea Bárcena.

'Irrintzi' d'Akelarre, 1979. Arxiu CDT.

‘Irrintzi’ d’Akelarre, 1979. Arxiu CDT.

Finalment, es va celebrar la taula rodona “Teatre independent i societat”, que moderada per José Ramón Fernández fa tenir les intervencions del dramaturg Rodolf Sirera, el gestor Manu Aguilar, l’actor Ferran Rañé i el sacerdot Manel Pousa (“el pare Manel”). Sirera va voler tenir un record per Xavier Fàbregas, el crític a qui mai li podrem agrair la gran tasca que va realitzar per deixar documentació sobre una època, i que després de ser nomenat el primer director del Centre Dramàtic de la Generalitat va dimitir quan els convergents van censurar Els Beatles contra els Rolling Stones, de Jordi Mesalles (el 1981, és a dir, en democràcia). També es va recordar a Pepe Monleón i Josep Lluís Sirera, morts darrerament, i Sirera va voler remarcar que l’intercanvi País Valencià – Catalunya va ser quelcom molt potent en aquells anys, que el PP es va encarregar d’eliminar. “Avui en dia València i Barcelona estan més lluny que als anys setanta”, va declarar, destacant que és molt més ràpid anar de València a Madrid en tren que a Barcelona, estant les dues ciutat a la mateixa distància. Ferran Rañé va parlar dels seus anys amb Els Joglars (“Ara aquestes companyies les coneixem gairebé com a societats limitades”), dient que allò que els caracteritzava era intentar prendre-s’ho tot amb humor, i que l’autoexplotació dels seus integrants estava a l’ordre del dia. Manu Aguilar va dir que en aquella época la censura deia “Nosotros no prohibimos. Nosotros autorizamos”.

El pare Manel va recordar com feien teatre a la parròquia de Sant Josep Oriol i com es va fundar la Sala Villarroel, el 1972, i que gràcies a la insistència d’Àngel Alonso el teatre es va acabar independitzant de la parròquia. Aguilar va explicar que amb la seva Cooperativa de Producció Teatral Denok la majoria de companyies anaven a taquilla, és a dir que es quedaven tota la recaptació (restant els costos de lloguer del teatre i similars, és clar). Denok no hi guanyava res. Preguntat per un membre del públic, Rodolf Sirera ens va deixar sense paraules quan va dir que fa vint-i-dos anys que no li estrenen cap text seu a València, i dotze a Barcelona.

Les jornades també van tenir sessions de tarda, a les que servidor no va poder assistir: dimecres va tenir lloc la taula rodona “La memòria del teatre independent. Centres de documentació, arxius i museus”, amb la participació de representants de totes les institucions organitzadores; i dijous “L’impacte del teatre independent a la formació teatral”, amb la participació de Montse Amenós, Mariano  Anós, Hermann Bonnín i Joan Ollé.

Seguirem de prop aquest projecte, que l’any que ve celebrarà una trobada a Sevilla, i desitgem també que la seva web vagi creixent de forma continuada. Així com les entrevistes. Aquí els deixem la de Josep Anton Codina, a hores d’ara una de les persones que ens pot explicar més coses d’aquell temps i d’aquella manera de fer teatre.