Correus de la feina en cap de setmana o la guerra total

31.05.2017

Són les deu de la nit d’un dissabte, i veiem la notificació d’un correu electrònic al mòbil. És de la feina. Podríem no contestar, tant per mandra com per convicció, però ja hem començat a llegir-lo i el contingut del text ens anirà colonitzant la consciència lentament. No ens demana res gaire complicat: “Mira això que acabo de rebre”, “quin horari faràs dijous, finalment?”, “no et perdis això que ens diuen a Twitter”. El cas és que, són les deu de la nit d’un dissabte, rebem un correu electrònic al mòbil i el responem.

Lord Kitchener, El secretari d’Estat per a la Guerra britànic, en un icònic cartell de propaganda de la Primera Guerra Mundial

Aquesta anècdota, impensable fa uns 20 anys, és el punt de partida de “Movilización total” (Herder), del filòsof italià Maurizio Ferraris i la seva ambició no és oferir-nos la solució a aquest problema, però sí cartografiar el fenomen en uns termes adequats que ens permetin entendre’l. Què ha canviat? A qui estic responent? Per què és tan difícil deixar de fer-ho?

Des del principi, Ferraris llegeix la capacitat del mòbil per interpel·lar-nos en termes militars. La noció de “mobilització total” és un manlleu de l’escriptor alemany Ernst Jünger que, anticipant el modus operandi del totalitarisme, als anys 30 va dir que l’essència de la modernitat culminava en la mobilització total de la població per a l’eficàcia militar. Ferraris creu que Jünger tenia raó però que no ha estat fins al segle XXI que s’ha complert la profecia.

I ha estat gràcies a les ARMI, Aparells de Registre i Mobilització Internacional, un joc de paraules per conservar les ressonàncies bèl·liques que Ferraris fa servir per parlar dels mòbils. Les ARMI són les terminals a través de les quals l’aparell, en el sentit més burocràtic i kafkià del terme, ens manté en un estat de tensió permanent, dissolent la frontera entre privat i laboral i entre social i mediàtic. Tot se centralitza a un mateix dispositiu: el telèfon intel·ligent, on les mateixes fotos geolocalitzades amb les quals celebrem una estona amb els amics alimenten les indústries publicitàries amb dades que ajuden a multiplicar el consum.

La gran intuïció de Ferraris és que, contra el que se sol dir, Internet no és una eina de comunicació, sinó de registre. Ordinadors, mòbils i tauletes van més enllà de televisors, telèfons i diaris perquè no es limiten a informar-nos d’alguna cosa, sinó que registren el que ens diuen i el que nosaltres diem a través d’ells. El resultat és que “no es pot fingir innocència o desinformació respecte a les ordres; l’empremta hi és; ens han buscat, volien que féssim alguna cosa, encara que només fos per fer-nos reaccionar, i l’absència de reacció és ja una insubordinació”. La particularitat d’Internet és la seva memòria absoluta, i el poder de la interpel·lació singular escrita, que ens assenyala i ens responsabilitza amb una efectivitat letal. A l’època del telèfon fix —abans que s’inventessin els contestadors, si més no—, almenys es podia penjar.

Però qui és aquest aparell que ens interpel·la? Com a bon deixeble de Gianni Vattimo i influït per Jacques Derrida, Ferraris s’oposa radicalment a qualsevol explicació del poder de domini d’una estructura com a fruit d’una estratègia deliberada de les elits per sotmetre el poble. Per al filòsof italià, Internet funciona com una colònia de formigues, en la qual l’organització precedeix a les intencions conscients dels seus membres. El primer és la xarxa: Internet no té un arquitecte que la dissenyi ni un cap que la governi, sinó que produeix els seus propis patrons de comportament. En certa manera, la world wide web és tan independent i opaca davant la voluntat humana com les crisis econòmiques. “Més que a una intencionalitat col·lectiva, un cop més ens enfrontem a la confusa interacció d’intencionalitats individuals guiades per una documentalitat fragmentada i estesa.”

Arribats fins aquí, podria semblar que Ferraris és un apocalíptic tecnològic que ens demana sortir a cremar granges de servidors amb les torxes alçades. Però la idea del filòsof és que Internet no fa res més que “potenciar —encara que amb una força absolutament imprevista- novament els vells recursos de l’escriptura i la burocràcia”. Si els primers somnis del futur d’Internet giraven al voltant de la vídeo-trucada, al final hem vist com l’element més present en la comunicació digital és el text. El mateix text de sempre, però registrat amb una eficàcia i una facilitat d’accés com mai.

És per això que Ferraris creu que, si Internet facilita l’explosió de l’escriptura, el desenvolupament definitiu de la lògica del registre també facilita l’explosió de la cultura. Com sempre, la cultura pot esclavitzar o pot emancipar, però l’autor es queda amb l’evidència que, gràcies a les ARMI, avui les possibilitats de circulació de la cultura són infinitament més grans que en cap moment del passat. Ferraris dibuixa dos possibles camins: el conservador que diu que un cop alliberada de les dolces cadenes de la ignorància i la subordinació, la humanitat donaria el pitjor de si; i el seu, moderadíssimament més optimista, que rebutja la catàstrofe “no tant per una desmesurada confiança en la humanitat (i primer de tot en mi mateix), sinó més aviat per la constatació, empíricament facilíssima, dels desastres que al llarg de la història ha sabut produir una humanitat en la seva majoria analfabeta”.

Davant del poquíssim protagonisme que Ferraris atorga a la voluntat individual, sempre víctima de forces massa grans per controlar-les, hom es pregunta què fer el pròxim cop que rebi un correu electrònic un dissabte a les deu de la nit o, sobretot, què importa. Em surt tornar a la clàssica resposta de Kant davant el problema del lliure albir: encara que la física ens demostrés que la llibertat és impossible, que som simples mecanismes, no podríem deixar de sentir-nos lliures i responsables. En altres paraules, no hi ha prou reduccionisme sociològic al món per justificar la inacció i el conformisme. Per tant, no contesteu.

Per llegir +: Deu gestos que ens traeixen a casa i a la feina