Córrer i morir

Kilian Jornet sembla traspuar el capteniment d’un místic, d’algú que va pel món obsedit a abastar una realitat superior

La llista dels llibres venuts a l’engròs, ja fa un any que és ben lubricada gràcies a la trilogia de les cinquanta ombres. També hi treu el cap l’abat de Món St Benet, els llibres de la viagra independentista (i és que no ens costa gens de fer misto), i, sorpresa!, aquella delícia de Gabriel Josipovici que és Moo Pak (Raig Verd).

Entremig, enfora d’alguna altra excepció literària, també hi podeu trobar un parell de no-llibres que, a bell ull, semblen simptomàtics. En podríem dir «manuals ascètics» i els signen Kilian Jornet (Córrer o morir, Ara Llibres) i Josef Ajram (No sé on és el límit però sí que sé on no és!, Columna). Jornet és un corredor i esquiador de muntanya excepcional, dominador absolut de la Copa del Món de Muntanya d’ençà l’any 2007. La seva gesta més recent ha consistit a travessar el Mont Blanc, de cap a cap, en poc menys de nou hores. A l’Atenes de Pèricles ja faria temps que viuria al Pritaneu amb tot pagat. Tanmateix, Jornet no està sol. No fa gaire, un altre ultra atleta del país, Eugeni Rosselló, guanyava la Spine Race anglesa, una ultra-rail de 430 quilòmetres. I podríem afegir-hi altres noms, com ara Núria Picas i Agustí Roc, tots ells esportistes extrems que semblen fets de ferro colat. Pel que sembla, som un país d’Übermenschen, tot de jovent que ateny la felicitat asclant-se les cames, ultrapassant el llindar de la tolerància humana al dolor físic. La recent foto d’Eugeni Rosselló havent guanyat la cursa anglesa que dèiem, físicament devastat i amb la cara trencada pel plor mentre servava a la mà una estelada rebregada, m’espalmà una mica i em féu rumiar molt.

El llibre de Josef Ajram, cooltrader i triatleta, val a dir que és d’allò més explícit. Ajram ha esdevingut un personatge mediàtic, per fer ús d’una expressió que ara s’estila. En un capítol recent del programa del 33 Bestiari il·lustrat, la presentadora Bibiana Ballbè de poc no perd les calces quan va demanar-li si es despullava davant la càmera de Pablo Maestres, a fi d’ensenyar-hi el seu tors tot tatuat. Dit i fet, fou tot u. Segons Ajram, cal viure deslliurant-se de la noció capoladora de límit. Compte amb la sentència: la noció de límit és mental. Al capdavall, aquest mateix missatge també el podeu trobar ben espargit per tot d’anuncis de perfums, begudes energètiques i cotxes alemanys. Ajram és un autèntic Christian Grey. Però això són altres calces.

Potser per deformació professional, jo no ho veig tan clar això del límit. Si reculem en el temps, i ens lliurem a l’etimologia, la noció de límit en el pensament occidental la trobem formulada per primer cop pel cosmòleg Anaximandre de Milet. Segons el deixeble de Tales, la rel (arkhé) o principi primordial del cosmos seria tò ápeiron. La veu grega apeiron procedeix de péras, ço és, límit. A-peiron, doncs, és allò que no té límit, l’il·limitat, l’in-definit, l’in-finit. Allò que mou el món és l’infinit i aquest no es deixa determinar, definir, perquè no és cap ens, però alhora tot ens en prové: «immortal i exempt de ruïna», segons el comentari de la Física d’Aristòtil. Un segle més tard, l’atenès Sòcrates concebia el límit, péras, com allò que permet l’ésser humà de definir, de delimitar, de copsar l’essència de les coses, ço és, la idea. Sense definició, no hi ha coneixement, només un vague balboteig, un enfilall d’opinions mutants. L’indefinit, l’il·limitat, no és pas saber, doncs. El recentment desaparegut Eugenio Trías, bastí el gruix de la seva filosofia a l’entorn del concepte de límit (o de frontera). A partir d’aqueixa noció de la metafísica grega, i completant-la amb el pensament de Wittgenstein i Heidegger, Trías proposà una actitud filosòfica que naixia de l’experiència del vertigen, la que hom sent a frec de l’espadat del llenguatge. No són pas els abismes de l’irracional, ans l’abisme de la llum de la paraula, atès que, com deixà escrit el poeta Maragall, «qualsevulla paraula porta l’infinit en les entranyes». L’home confronta el límit des de la consciència de la seva limitació. L’home no és per naturalesa el que ha de ser. L’home és un ser en el límit, ens llegà Trías. Aquí rau, al capdavall, la seva excepcionalitat.

En el discurs de No sé on és el límit, per contra, jo no hi sé veure res més que el codi eugenista de la competència, de la divisió, de la bestialitat d’aparença civilitzada i el darwinisme social. Per fer-ho curt, la mena de llenguatge que ens ha portat on som. Altrament, Kilian Jornet sembla traspuar el capteniment d’un místic, d’algú que va pel món obsedit a abastar una realitat superior que, a tenor de la pruïja que el domina, només pot ésser-li revelada en els esforços físics més extrems i mortificadors. D’aquí, potser, la seva crisi recent, quan es plantejà retirar-se. Ara bé. Si d’aquesta tendència esportiva del país vers el perfeccionament moral mitjançant el càstig físic, en volem fer una metàfora del moment polític en què ens trobem, em sembla que marrarem tot camí. No es tracta pas d’ignorar el límit, com proposa en el seu llibre l’especulador borsari de pell il·lustrada, sinó d’escatir quins són els límits de les nostres forces. I aquests no venen sinó de nosaltres mateixos, imposats per la corrupció, la mesquinesa i el gregarisme partidista que ara campen pertot. Tenint com tenim ben a l’abast l’horitzó de la llibertat nacional, hauríem de ser capaços de bandejar-los, aquests límits. En cas contrari, ja podem arrencar a córrer. I morir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació