Consultori lingüístic: com parle al meu fill?

4.11.2012

Vicent Bataller Grau acaba de ser pare i es planteja tota una sèrie de qüestions a l’hora d’adreçar-se a seu fill en valencià. “Tinc el dubte de quin registre utilitzar amb ell. Si tracte de parlar un estàndard supercorrecte perdré naturalitat i fluïdesa. En canvi, si li parle com “m’ix”, o siga, d’una forma més familiar, li estaré transmetent vicis o incorreccions”. Ho exposa a Migjorn, un consultori lingüístic telemàtic en el qual hi participa gent d’arreu dels Països Catalans interessada en la llengua. “Potser seria convenient abandonar l’ús de mosatros i vosatros i començar a dir nosaltres i vosaltres, però em costarà molt més utilitzar els respectius pronoms ens, -nos, ‘ns. No sé si algú podria comentar-me la seua experiència amb els seus fills.

 

Vicent Bataller Grau amb el seu fill

 

Més que un consultori, Migjorn és un col·loqui. Cento, saforenc de Cullera, li diu: “La meua opinió és que li parles el més acurat possible, per una raó ben senzilla: costa més desaprendre que aprendre. Tan de bo a mi m’hagueren parlat com cal i així no hauria de “corregir-me” ara sí i ara també. He fet tard per a desballestar moltes costums en la parla, adquirides durant molts anys”. Un altre dels participants, amb el sobrenom de Despertaferro, respon així a la pregunta de Bataller: “Vicent, els meus fills de dotze quasi i set, porten parlant el meu valencià del camp d’Elx, amb les correccions normatives a les què he tingut accés sense cap problema, des que em vaig sacar el superior i abans (perquè porte un xorro d’anys donant classes a una acadèmia de poliseros i tracte de fer-los coneixer l’estàndard i les particularitats de la nostra parla, enfront dels usos orientals, sobre tot perquè puguen vore als texts oficials, com les gasta una generalitat, tan anticatalanista com procastellanista a l’hora de fer les adaptacions i traduccions…..); i tot i això, he de dir-te que, per al seu procés de socialització al col·legi, els ha vingut tan força bé, que, tots dos, han sigut a ulls de les seues mestres, els més avançats alumnes pel que fa a pronúncia i sobre tot a vocabulari, perquè no he deixat de fer-los treballar l’abstracció dels noms, tant en castellà, com francés i anglés, a l’hora de fer traduccions. Per esta qüestió, em sembla, que hem de tractar d’arribar a una unitat estàndard, tot i que la codificació de la nostra parla ha sigut el gran cavall de batalla, enfront de la castellana del Savi o Nebrija, respectant les “particularitats locals”, sempre i quan no siguen del tipus roà, mascletá, plantà, cremà o bellea, fragoneta, grabiel, etc”.

El lingüsita Miquel Boronat, responsable del bloc i el portal Eines de Llengua també hi diu la seva: “Crec que tot hauria de començar per u mateix: supose que li ensenyaràs a no malbaratar els recursos naturals no tan sols de boqueta, sinó amb l’exemple de cada dia. Doncs, això”. Boronat, que també manté el Diari per a Tècnics Lingüístics hi afegeix: “Ara bé, tingues en compte que això que tu dius vicis i incorreccions, si ho mirem des del camp de la lingüística, són simplement variants estilístiques. En tot cas, com més possibilitats conega i com millor les sàpia contextualitzar, supose que serà molt millor. La llàstima serà, segurament, l’evolució lingüística de la nostra societat (i això té a vore amb les meues idees polítiques, és clar).

Finalment Joana Serra de Gayeta li respon: “Enhorabona pel fill! La meva opinió, com mare que som de tres fills (ja de 34, 29 i 26 anys) i també com professora que he estat de Didàctica de la Llengua és que els parlis el registre que tu empres normalment. Si no és així pots córrer el perill de fixar-te més en la llengua que no en el fill:-) I, a més, no t’hi acostumaràs a parlar-li en un registre estàndard perquè no és el que t’envolta, suposo. Els vicis i incorreccions ja passaran: igual que a tots els infants els surten les dents, tots els infants són ben capaços d’aprendre (en esser més grans) qualsevol registre de la llengua perquè la porten (com tots) com competència lingüística”.

Vicent Bataller encara planteja altres dubtes: “Com calia esperar el naixement del meu fill ha originat que aprenga noves paraules de boca de les meues àvies, que són de Xàtiva, com ara queferós. Ho deien com a si el meu fill donara quefer. Tanmateix, el DCVB diu que la persona queferosa és la que té molts quefers, no la que en dóna. D’altra banda, la meua àvia paterna diu que el meu nadó té els ulls prenyats perquè els té grans, però l’altra àvia afirma que no, que aquesta classe d’ulls són llejos ja que estan eixits, i sembla que té raó, ja que el DCVB relaciona aquest adjectiu amb allò que està carregat i té forma convexa, com la del ventre de les prenyades. Així mateix, m’han dit que tinc sort que el meu fill no siga boçó, o siga, que no boça (vomita) sovint i que té bondat, això és, que es porta bé. Una paraula que ja sabia i que voldria compartir amb vosaltres és mudar. La vaig sentir per primera vegada al meu difunt avi quan esperonava la seua néta a mudar, és a dir, a començar a caminar.

Cento hi torna: “Jo també he oït de sempre que queferós és el qui dóna “faena” o fa nosa i no el qui té molts quefers. Per altra banda, això de mudar és la primera vegada que ho sent en el sentit de aprendre a caminar. Sempre ho he oït com a sinòmim de anar polit i abillat. Abans ens havíem de mudar els diumenges i “fiestas de guardar”; ara la cosa ja és diferent. És com el torró, que només el menjàvem per Nadal i ara quan ens abellix. I per acabar, considere molt interessant les paraules de les teues àvies i que poses orella a tot el que diguen, perquè hi ha mots que van perdent-se i l’única manera de conservar-les és anar arreplegant-les i posar-les en coneiximent d’altres. Lo dit: moltes felicitats i que cries al fill amb salut”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Moltes gràcies, Bernat, per enlairar un dels nostres petits debats.

    La cosa política i normativa ja vorem cap a on va, però a la foto es pot observar que els nadons se les saben totes i mos fan anar per on ells volen. Enhorabona, Vicent.

  2. La meva experiència com a mare és que per molta cura que tinguis amb la llengua, els teus fills adopten l’ús que de la mateixa fan els seus amics o senten a l’escola, oblidant pronoms febles, adoptant castellanismes, etc. Més endavant, quan ells mateixos adquireixen sentit de responsabilitat amb la llengua que parlen, tornen a les fonts i busquen i troben l’origen de tot plegat.

  3. Parla-li amb el cor. I ja tindrà temps d’aprendre el que és correcte o no. Tu mateix li ensenyaràs, oi? I no li diguis vicis, sisplau! Són, com ja ha dit algú abans, variants estilístiques.

  4. Com més correcte li parles millor … però jo tindria en compte 3 coses bàsiques: evitar castellanismes i barbarismes en general, utilitzar formes genuïnes i, al mateix temps, estar molt atent a les noves formes de llenguatge (per a quan sigue més gran)

    També hem de pensar que hi ha coses que potser ens sonen estranyes però que, no fa gaires anys, eren del tot correctes … i t’explicaré un cas personal.

    Un dia, després de corregir a ma mare quan va dir “ahorrar” i jo dir “estalviar”, ella va contar-me que, de petita (anys 50 del segle passat) li deia a sa iaia “iaia, no es diu estalviar sinó que es diu ahorrar”

  5. Jo el que procuro és parlar-li a mons fills amb un llenguatge potent (de manera que elimino els barbarismes i vicis). Procuro transmetre-li el màxim que puc del llenguatge generat per l’acerb del poble (més ric). Ell arroplega coses fora de casa, aquí no m’hi fico. El que m’importa és donar-li una referència que ell puga considerar vàlida.

  6. La meva àvia materna era del Port de la Selva i salava, quan jo parlava amb elle deia sa casa, la meva àvia materna era de Barcelona, mestra durant la República, i parlava el dialecte barceloní, el meu avi patern era de les terres de ponent “lo meu avi”, el meu avi matern era del camp de Tarragona, la meua masia.
    Tots, afprtunadament m’han parlat amb les seves variants linguístiques.
    Quan en ple franquisme anava a classes de català clandestina, el fet d’apprendre la llengua oficial, que no deixa de ser una mica artificial, no em va suposar cap problema.

  7. Este és un tema veritablement apassionant. Jo he de parlar de la meua sorpresa quan, a un poble de la Ribera d’Ebre, vaig sentir que la néta deia “ens”, mentres que la iaia deia “mos”. Pensí que, potser dins de dos generacions, a les terres de l’Ebre haurien desaparegut trets típics d’estes terres com el pronom “mos” o l’article “lo” en lloc d'”el”, i no em semblava gens bonic. Així doncs, a mi m’agraden les parles locals, perquè creen arrels en les persones i mantenen la diversitat davant una uniformitat que s’estén ent tots els camps. Jo pense que cal mantindre la parla local i saber usar l’estàndar en els contextos necessaris, això sí, evitant castellanismes molt evidents, com p. ex. “sin embargo”.

  8. Si et serveix de res, t’explico el meu cas. Vaig parlar als meus fills en la varietat de Mallorca, però sempre de la forma més correcta possible, evitant castellanismes, estructures traduïdes del castellà i altres barbarismes. Ara que són més grans i jo m’he relaxat una mica, són ells qui em corregeixen.

  9. Tinc una néta preciosa (Mar) de dos anys i mig. Farà cosa d’un any, quan començava a expressar-se, comentava ja amb la meua filla (tenint Mar pel mig) sobre com m’hauria d’anomenar. Li deia jo que això de “uelo” de cap manera, “iaio” tampoc m’acabava d’apanyar, el que m’agradaria més és que em cridara “avi”. Però tot això va ser un comentari entre nosaltres dos, sense dir-li res a ella. La cosa bona és que al cap d’uns moments Mar es va dirigir cap a mi -amb el seu any i mig- i va començar a cridar-me “avi, avi!”.
    I així coninua la cosa, i no es podem ni imaginar que bé sona quan em veu i amb la cara resplendent d’alegria em crida “avi, avi!”

  10. Soc mestra de primaria, nascuda al Delta de l Ebre amb una variant del català occidental. Als vuit anys els meus pares es van traslladar al Vendrell, un poble de la comarca del Baix Penedès, on el catala oriental es ben diferent del que parlàvem a casa. Em va costar potser un any de fer anar les vocals neutres i aquella o que sona u i anar agafant el vocabulari diferent que s’ emprava ( per exemple d’una “escarola” a casa en dèiem “endivia”) i així en moltes paraules i expressions… Sempre he tingut clares les dues franges del meu català i mai no he tingut problema en un o en l’altre; mes aviat entre una i l’altra he aclarit dubtes i ortografia i els meus fills, que han pujat amb el català oriental, tenen clar que a casa hi ha moltes coses que es diuen com al Delta: “me’n vaig a gitar” en comptes de “me’n vaig a dormir”. Per tant estic d’acord amb qui diu que mes val fer les coses amb naturalitat, com a casa, que els fills ja saben distingir i comparar després amb el que troben a fora. La riquesa de les llengües està justament en la seva varietat…