Conèixer Georges Perec

4.12.2015

Aquesta setmana, del 10 al 12 de desembre, el MACBA organitza el seminari Conèixer Georges Perec, que s’inscriu en l’exposició Espècies d’espais, comissariada per Frederic Montornés. El títol d’aquesta exposició, manllevat d’una de les obres de l’escriptor francès, posa en relleu que la literatura i l’art tenen un diàleg fructífer. Però no ens sembla que Perec sigui un autor gaire conegut fora de l’àmbit estrictament literari. És per això que proposem unes conferències, o intervencions, al voltant de la seva vida i de la seva obra.

Georges Perec

Georges Perec

Perec va entrar a l’OULIPO uns anys després de la creació del taller, quan Marcel Bénabou ja hi era. Ell ens podrà parlar del Perec més íntim, que va conèixer de prop, i amb qui va ordir trames novel·lesques. Un altre escriptor de l’OULIPO, Olivier Salon, s’encarregarà de donar una visió de conjunt de l’obra perequiana. Eduarda Keating, que va dedicar la seva tesi doctoral a la novel·la La Vie mode d’emploi (La vida, manual d’ús, versió catalana d’Annie Bats i Ramon Lladó), exposarà algunes de les traves que hi circulen. Finalment, un debat amb persones provinents d’àmbits diversos (art, antropologia, literatura) permetrà fer-se una idea de la riquesa de les lectures que es desprenen de l’obra de Perec.

Per completar el seminari i posar en pràctica algunes de les tesis de l’OULIPO, el taller de dissabte, a càrrec de Ricard Ripoll, proposarà exercicis d’escriptura lúdica, n’analitzarà les dificultats i demostrarà la màxima oulipiana que afirma que la trava ens permet ser més lliures. Els participants se sentiran com «ratolins que construeixen un laberint al seu voltant només pel goig de poder-ne escapar».

L’OULIPO (OUvroir de LIttérature POtentielle) neix el 24 de novembre del 1960. Els seus primers impulsors són François Le Lionnais i Raymond Queneau. De seguida s’hi incorporaran Italo Calvino, Jacques Roubaud, Georges Perec (el 1967) i Marcel Bénabou (el 1970). No es tracta d’un moviment, ni d’una escola, ni d’una acadèmia, ni tan sols d’un grup amb vel·leïtats científiques. És una reunió d’amics al voltant d’una idea central que els motiva a escriure: la potencialitat de la literatura.

Aquesta potencialitat ja la trobem en autors clàssics, que més enllà de la funció expressiva o comunicativa del llenguatge, aposten per una funció lúdica. Per als membres de l’OULIPO es tracta de mostrar aquesta potencialitat dels textos i, alhora, de proposar noves regles que permetin construir noves aventures literàries. La potencialitat ens mena doncs a la constricció.

Raymond Queneau, en un llibre ja famós, els Cent mille milliards de poèmes, ens mostra com la potencialitat permet en uns pocs versos (deu sonets) multiplicar les lectures si cada vers es combina amb els altres versos del poema. Ens mostra així una manera original de llegir el text i dóna al lector una clau que obre sobre una multitud de lectures: concretament, 100 000 000 000 000 lectures possibles. Això suposa, com ho comenta el mateix Queneau, que per llegir tots els poemes potencials llegint tot el dia i cada dia de l’any hauríem de disposar, pel cap baix, d’uns 190 258 751 anys dedicats només a aquesta activitat. L’Ester Xargay i el Carles Hac Mor van traduir aquest text en català i el van penjar a la xarxa, amb un programa interactiu desenvolupat per Eugenio Tisseli que, automàticament, crea combinatòries de poemes.

llibre perecGeorges Perec, de la seva banda, va posar en evidència la riquesa de la constricció. En la Disparition crea una història sense utilitzar la vocal e, la més comuna en francès, i multiplica les pistes que han de portar el lector a adonar-se’n. Adrià Pujol, que participarà a la taula rodona de divendres 11 de desembre, ens podrà parlar de la traducció que està fent d’aquest llibre singular.

Perec, sens dubte, ha estat l’escriptor més important del grup, la referència imprescindible, que posa de relleu que la funció lúdica de la literatura no esborra d’altres funcions. Podem llegir La Vie mode d’emploi a partir de les nombroses traves proposades però també podem llegir les històries que s’hi acumulen amb el plaer d’un lector convencional. Ara bé, la constricció és, per a l’escriptor, un repte: cal crear una dificultat per superar-la i aquesta mateixa dificultat esdevé el tema central de l’obra. El lector, així, també es troba en la posició de creador: descobrir la constricció i fer el viatge de l’autor, però a l’inrevés, per superar, ell també, el repte de la descoberta d’una maquinària que no sempre es mostra amb precisió.

En La Vie mode d’emploi (La vida manual d’ús, traduït per Annie Bats i Ramon Lladó), Georges Perec imagina un edifici sense façana on cada apartament seria la casella d’un escaquer de 10×10. D’aquesta manera organitza el seu relat en 99 capítols (100-1, perquè un dels capítols absent, que correspon a la cava de l’edifici, simbolitza l’absència que apareix en tots els seus llibres: la pèrdua dels pares per culpa de l’ocupació de França i, alhora, és un homenatge a les 99 maneres d’explicar una mateixa història de Raymond Queneau a Exercicis d’estil) però utilitzant una constricció per presentar cada capítol anomenada “poligrafia del cavall”. Els jugadors d’escacs saben que el cavall només es pot moure en L. En una estructura de 10×10, Perec desplaça un cavall simbòlic que obre cada apartament sense mai tornar un segon cop al mateix lloc i havent de passar per totes les caselles. Això dóna el dibuix següent:

dibuix perecA banda d’aquesta novel·la, Georges Perec ens ha deixat obres importants però encara és un desconegut entre nosaltres. La seva primera novel·la, plena de trampes, és Les Choses (Les coses: una història dels anys seixanta, traducció de Pascale Bardoulaud i Ramon Lladó). Potser el subtítol, que donava al llibre un caràcter sociològic, ha pogut enganyar el públic dels anys seixanta que encara desconeixia la faceta juganera de l’autor, perquè Les Choses és més que una novel·la que parla de la joventut: utilitza extensos diàlegs de L’educació sentimental de Flaubert que posa en boca dels personatges del llibre. També cal fer menció del seu W ou le souvenir d’enfance (W o el record de la infantesa, traducció de Margarida Cascuberta) on Perec evoca, en un text que barreja ficció i autobiografia, el moment de separació de la mare que l’envia quan té sis anys cap a la zona lliure per salvar-lo dels nazis (els pares són jueus). Ella no podrà sortir de París i serà deportada a Auschwitz el 1943. Perec no la tornarà a veure mai més. Aquest record, aquesta pèrdua, l’absència, és omnipresent a totes les obres.

Inevitablement, Georges Perec ens remet a l’OULIPO i a l’escriptura amb constriccions. Aquest aplec d’escriptors una mica estrambòtics segueixen reunint-se cada mes per inventar noves traves.

Marcel Bénabou, un dels primers oulipians, que va començar la redacció de La Disparition com a exercici amb Perec, és des de 1970 el Secretari definitivament provisional del grup i, des del 2003, també n’és el Secretari provisionalment definitiu. És l’autor de Pourquoi je n’ai écrit aucun de mes livres, traduït a diverses llengües, però no en català.

Olivier Salon va entrar a l’OULIPO l’any 2000. A banda de la seva tasca d’escriptor també és actor.

Finalment, el tercer oulipià convidat és Pablo Martín Sánchez, que va entrar a formar part del grup fa uns anys, amb l’argentí Eduardo Berti. És traductor i autor de El anarquista que se llamaba como yo. Va fer una tesi de doctorat sobre Queneau, Calvino, Perec i Roubaud.

Així doncs el GRIPES (Grup de Recerca en Imaginari i Pensament de les Escriptures Subversives), coordinat per Ricard Ripoll (UAB), Hélène Rufat (UPF) i Xavier Bassas (UB), en associació amb el MACBA, proposen aquests tres dies de divulgació de l’obra de Perec i de les seves constriccions per mostrar com la literatura permet, a partir dels jocs amb la llengua, de construir un laberint del qual l’autor intenta escapar i que el lector, en endinsar-s’hi, transforma en espai de plaer.

Trobareu el programa en aquest enllaç.