Commemorem els 50 anys de la Caputxinada

9.03.2016

Amb motiu dels 50 anys de la Caputxinada, reproduïm aquí un article publicat a L’Avenç l’any 1991 de l’historiador José Luis Martín Ramos, exdirector de L’Avenç, que hi va participar, quan se’n commemoraven els 25 anys:

«L’Assemblea Constituent del Sindicat d’Estudiants de Barcelona, al local del Convent dels Caputxins de Sarrià, el 9 de març de 1966, es va convertir ben aviat en una data mítica no ja del moviment universitari sinó de la lluita contra la Dictadura, fent costat a les vagues de tramvies, la dels minaires asturians o, més tard, les mobilitzacions contra els processos de Burgos.

Amb raó. L’acte va ser magnificat per la malaptesa de la Dictadura que va fer rodejar el Convent per la policia sense atrevir-se però a entrar immediatament per la força, violant el Concordat amb l’Església; tot esperant que, com en d’altres ocasions, els estudiants i els qui els acompanyaven -professors universitaris, intel·lectuals, una representació dels estudiants de pre-universitari,…- “desallotjarien” l’edifici per sortir-s’en amb el mal menor d’una garrotada.

980_2

La Caputxinada de Sarrià. Entre els assistents, s’hi compten els poetes Salvador Espriu i Joan Oliver. Foto: Guillem Martínez/ANC

Tanmateix, la decisió política de convertir la mobilització estudiantil en un desafiament general a la Dictadura, que anés més enllà de la “resistència”, havia estat pres pels seus dirigents, i els assistents a l’acte van decidir de restar-hi tornant així la pilota al règim. El setge dels “tancats” al convent dels Caputxins va multiplicar el ressó de la seva acció: l’endemà les assemblees, a la major part de les Facultats i Escoles, van acordar la vaga, i els estudiants van coincidir al carrer amb un grapat de pares dels “tancats” que van ser “dispersats” sense cap mena de contemplació per part de la cavalleria. A la incipent mobilització ciutadana -aquest era el tema del dia al carrer-, va acompanyar la de les forces polítiques democràtiques que, superant les divisions passades, van iniciar arran del fet una dinàmica unitària a Catalunya; novetat absoluta dins el panorama de l’oposició a tota Espanya que com a tal es va mantenir pràcticament fins al final de la Dictadura, i que de manera immediata desembocaria en la constitució de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Quan el dia 11 la policia finalment trenca la porta d’accés a la Sala d’Actes, on es trobaven reunits els assistents a la constitució del SDEUB, i desallotja de mala manera el local, la sortida al carrer dels “tancats” va ser viscuda com una victòria; s’havia aconseguit molt més que els objectius marcats: no sols la constitució formal del SDEUB era un fet, sinó que el moviment universitari, tal i com el somniava la seva avantguarda, es trobava al bell davant d’una mobilització general contra la Dictadura; a més, la resposta de recolzament dels estudiants de la Universitat de Barcelona al SDEUB havia estat massiva.

La Dictadura va voler prendre la iniciativa amb una interpretació molt particular de la coneguda cançó del pal i la pastanaga, i al mateix temps que expulsava els cinc catedràtics de Madrid i prenia altres accions contra diversos professors com Manuel Sacristán, reconeixia de fet la inutilitat del SEU -proclamada des de feia algun temps per algun dels nadons de polític que alimentava Herrero Tejedor- i llençava la proposta de la seva reestructuració en les Associacions Professionals d’Estudiants.

El pal potser va tenir èxit entre l’estament docent tot i que hi va haver reaccions dignes, com la de José María Valverde. La pastanaga, però, va tenir menys èxit. Aquí és on es va produir un fet cabdal. El PSUC, amb una relativament important presència a facultats com Econòmiques -capdavantera de les mobilitzacions de l’època-, Dret, Filosofia,…, sobretot en termes de liderat personal, s’havia situat en la posició central dels fets. Els meus records personals -invito a contrastar-los amb els d’altres- em diuen que en aquell moment, al començament del curs 1965-66, la proposta del Comitè d’Estudiants del PSUC de celebrar eleccions lliures per constituir el Sindicat Democràtic, que va ser acceptada per Barcelona per la direcció comunista però no impulsada arreu d’Espanya, no va ser plenament acceptada per tots els grups polítics clandestins. Per descomptat, no ho va ser per la FNEC, que des de feia temps feia la guerra pel seu compte i tan sols tenia una participació passiva dels seus membres en el moviment estudiantil. Però també va ser rebuda amb reticències per part de l’esquerra, amb l’excepció del Moviment Socialista de Catalunya, els escassos efectius del qual la van compartir, i, molt particularment, a Econòmiques. Malgrat els dubtes i la por que aquest nou desafiament a la Dictadura no gaudís d’un suport massiu, les eleccions lliures es van dur a terme, del 25 al 30 d’octubre, amb èxit a les Facultats d’Econòmiques, Filosofia, Ciències i Dret i a les Escoles d’Enginyers, d’Arquitectura i d’Enginyers Tèxtils de Terrassa. Unes setmanes més tard, les eleccions del SEU-APE van obtenir un rotund fracàs.

Es van posar així les bases per a un procés d’autoorganització d’un Sindicat Estudiantil, il·legal però no clandestí, d’història gens fàcil. La seva primera fita pública va ser la “Caputxinada”, però la seva mateixa transcendència va comportar conseqüències “bumerang”, i el SDEUB es va convertir en un objectiu polític fonamental de la Dictadura. Aquesta història, però, convindria explicar-la pas a pas i detingudament en una propera ocasió.»

Adjuntem tot el seguit d’actes que s’han dut i que es duran a terme amb motiu dels 50 anys de la Caputxinada.

Us oferim també una llista musical a Spotify, gentilesa de la revista Enderrock, amb la banda sonora del 66.