Carles Miró. Com ser un bon corrector sense prendre mal

18.02.2015

Vivim moment d’irritació filològica. Dimarts l’escriptora Marta Rojals demanava des de Vilaweb que els professionals de la ràdio no es deixatessin. Ahir Enric Gomà lamentava aquí a Núvol que els grans rotatius barcelonins que llegim en català siguin traduccions tergiversades del castellà. Per sort, enmig de tanta desesperació, Carles Miró ha vingut a posar quatre gotes d’humor des del seu compte de Twitter (@carlesmiro_2n).

Carles Miró Jordana | Foto Marina Porras

Carles Miró Jordana | Foto Marina Porras

Carles Miró, traductor i corrector, conegut per ser un dels primers bloguers catalans a la xarxa, va explicar ahir a Twitter els secrets del bon corrector, que recollim en aquest article. Adrià Pujol el definia així en una semblança que li va dedicar a Núvol: “El vaig trobar endreçat, bon conversador, déu n’hi do de llegit, murri sense caure en l’humorisme —l’humorisme, xacra dels inadaptats socials. Vaig determinar, quan plegàvem, de matinada, que era un crític literari perspicaç —i una mica llunàtic—, i que de propina tenia molta informació sobre les obres i miracles de la constel·lació d’escriptors nostrats, vius o morts. És doncs que vaig conèixer un home tridimensional, prim, pàl·lid i molt divertit, però fins passats uns dies no vaig entendre que Carles Miró no existeix.”

Carles Miró ha tornat a demostrar la seva existència en un enfilall de piulades. Si Rilke va escriure les cartes al jove poeta, Miró ha escrit els tuits al jove corrector. Segons l’autor del blog Sí, però poc, per poder corregir un text, només cal fer quatre coses:

En primer lloc, has de “fer veure que no entens res del que llegeixes. (Sovint ni caldrà que ho facis)”. I afegeix: “Però no diguis mai que una cosa no sentit, sinó que no fa sentit (vol dir el mateix, però queda més filològic i menys insultant”.

En segon lloc, cal “trobar en cada frase disbarats lèxics o de construcció. (3 frases seguides sense cap indiquen que llegeixes un geni o que t’has adormit)”. I, a més, precisa que del “disbarat lèxic no se n’ha de dir mai analfabetisme”, sinó “incorrecció o inadequació al registre…”, de la mateixa manera que del “disbarat de construcció no se n’ha de dir mai insensatesa o imbecil·litat, sinó ‘aquí la sintaxi exigeix…’ i res més!”.

En tercer lloc, avisa que en tots els paràgrafs hi ha errors de cohesió: “Ningú sap exactament què és la #cohesió, i per això mateix faran el que els manis”.

Finalment, Miró apunta que un bon corrector trobarà que “els paràgrafs estan sovint més mal ordenats que les partícules d’un vòmit”, i recomana, naturalment, no dir-ho mai d’aquesta manera, sinó així: “La #progressió dels paràgrafs no és la més adequada”. I encara ens dóna un altre consell: “Tampoc diràs: ‘passes d’una cosa a l’altra com et rota’, sinó ‘aquesta #transició és millorable’, o (en casos extrems) ‘molt millorable’”.

I com a conclusió, en una clara al·lusió al digital de cultura (un homenatge, al capdavall), sentencia: “En resum, el corrector ideal seria aquell a qui es permetés intimidar prou l’autor perquè el text resultant no fos un núvol tòxic”.

Etiquetes: