Com juga el futbol amb l’homosexualitat?

23.06.2017

Tres escenes. Tres habitacions d’hotel. Quatre personatges i un conflicte d’identitat sexual. Anys enrere s’interpretava al Royal Court Theatre a Londres, i des de l’Abril d’aquest any, a múltiples festivals de cinema gràcies a l’adaptació cinematogràfica que ha dirigit Ben A. Williams. Parlo de The Pass, una encara desconeguda joia, escrita pel dramaturg britànic John Donelly, que amaga una excel·lent representació dels conflictes que es creen quan hem de reconstruir la nostra identitat sexual dins d’un espai conservador. La pel·lícula es centra en deu anys d’un jugador de futbol de la Premier League, i en com aquest intenta lidiar amb una identitat sexual que se surt del món heteronormatiu del futbol.

Moltes produccions han abraçat el que podem anomenar LGTBQ+ “gaze”, o punt de vista cinematogràfic. Però el que fa The Pass, és parlar-nos de com una identitat és conflictiva i desmunta els paràmetres socials establerts per a una persona. Sense necessitat de generar conflictes externs, sense grans trames rocambolesques, unes actuacions reals i crues aconsegueixen dotar d’una alta força dramatúrgica uns diàlegs ràpids i astuts que ja de per si transformen els personatges.

Els jocs d’emocions i tensions físiques entre els dos personatges principals, John i Ade, interpretats per Russell Tovey i Arinzé Kene respectivament, obren les portes a un estil de cinema que fa treballar més als espectadors. Penso que ens apodera, tal com apodera als personatges. Per què? No ens agraden els personatges plans, això per descomptat. I a The Pass no ho són.

L’espectador té l’obligació de reflexionar, d’analitzar la identitat dels personatges, especialment la d’en John, i per tant, entra a formar part d’aquest conflicte. John Donelly barreja per a nosaltres les peces d’un trencaclosques, inacabat i amb elements que no encaixen, o que semblen no encaixar en alguns sectors socials.

Però deixant de banda el delicat i ben treballat estil cinematogràfic d’aquesta producció, he d’admetre que també m’he sentit confosa. No estic segura de quin és l’objectiu principal de l’obra, perquè no tinc clar si el fet d’haver-se presentat a diferents festivals amb la bandera de cinema homosexual a l’espatlla, ajuda realment a normalitzar la homosexualitat en el món del futbol si la classifiquem dins d’uns paràmetres específics. Per altra banda, necessitem històries com la que ens mostra The Pass, narratives que reivindiquen la dificultat que comporta per a les persones sentir que surten d’allò que se’ls ha establert socialment. I si de moment l’únic espai per a aquestes produccions és un de concret, només puc esperar que algun dia ja no hàgim de posar l’etiqueta per a poder parlar d’identitats no “normatives”.

The Pass és un joc de binarismes i tensions, d’identitats públiques i privades, i de descobriments que poden fer trontollar un sistema hetero normatiu que en alguns sectors com el del futbol, semblen so voler sortir del terreny de joc.

Tot i haver estat nominada als premis BAFTA 2017, i presentada en diferents festivals de cinema internacionals, de moment, la pel·lícula es pot veure a Amazon, o obtenir-la en DVD. Esperem que, a poc a poc, produccions com The Pass que surten del mainstream cinematogràfic LGTBQ+, trobin un espai en plataformes i cinemes a l’abast d’un públic més gran i exigent.